María Hernández, una veu nova
4/11/2011
Matías Népolo i María Hernández (Foto:Carme Esteve)
| |
En la segona sessió del Veus Noves, cicle coordinat per Albert Tugues, el narrador, poeta i periodista cultural Matías Néspolo va presentar, el passat 3 de novembre, María Hernández.
María Herández és poeta, filòloga (doctorada amb una tesi sobre el teatre de Quevedo i descobridora de dues cartes autògrafes i altres inèdits del poeta) i artista free lance que forma part de grups artístics i poètics que fusionen poesia amb música rock, rap, etc. En paraules de Néspolo, l’autora “col·lecciona secrets i recita els seus versos amb altres de la tribu. Juga, en general, a crear coses que abans no existien. Drapartista i titellaire de paraules, regenta el Forgotten Pub, un espai imaginari. Tot això és possible perquè la realitat és pluridimensional i els pensaments ocupen un lloc real al món”.
L’autora protagonista d’aquest nou espai de l’ACEC va fer una lectura-representació dels seus poemes, poesia, més que recitada, parlada i escenificada. Entre lectura i lectura, Matías Néspolo i María Hernández introduïen comentaris sobre les noves poètiques, els escenaris on s’expressa la nova poesia, l’expressió de la qual, van dir, “ja no és només una exclusivitat del format llibre”. Hernández va destacar la necessitat que el poeta o l’artista surti del seu aïllament i trenqui el marc convencional de la publicació, de les lectures habituals, de manera que la poesia pugui fusionar-se amb altres formes d’art, amb altres gèneres com la música, el dibuix (el poema gràfic, la novel·la) o la representació essència del text, l’escriptura en el cos, el tatuatge poètic, etc.
Va explicar també que li agrada crear objecte poètics i divulgar-los secretament, distribuir-los d’incògnit, per exemple, deixar fragments escrits en closques de nous o introduir-los en ampolles, objectes que després dipositarà en una barra o en una cantonada, abandonats a l’atzar a la recerca de lectors desconeguts. Aquestes accions s’aplicaran com una altra manera de divulgar la poesia, de publicar-la, que “no es limitarà ja a l’estret espai del format llibre”.
Néspolo i Hernández també van debatre amb el públic i es va parlar sobre el futur del llibre, d’Internet i les publicacions que es fan mitjançant les noves tecnologies, com els blocs, webs d’autor, etc. També es van referir a la “poca qualitat material dels llibre que es publiquen actualment, la majoria dels quals no suportaran el pas del temps”, com va afirma l’autora, partidària d’un altre tipus de llibres més resistents, “que no es desgastin com el paper, un llibre d’artista fet amb materials que resisteixin el pas dels anys i fins i tot enquadernat amb tapes de fusta”. Poesia, publicació i divulgació de la poesia, fusionada amb les altres arts, tot en un format més obert i durable en el temps.
En la propera sessió de Veus Noves, que se celebrarà el 18 de gener, Esther Zarraluki presentarà Daniela Cavalli.
Un poema de María Hernández
Ofelia electrólisis
-Selección-
Ofelia dentro de una bombilla
(con la noche en el pelo)
¡Oh Ofelia!,
¿Cuántas veces volarás sobre el zeppelín de un impulso, de desamor en desamor; de
desamor en desamor, de desamor en desamor?
¿Cuántas veces regatearás con una Sonrisa Internacional, siempre infatigable,
a Ese Lapidador de Universos Perfectos y Posibles creados sobre la pantalla de un lecho?
¿Cuántas veces blandirás la espada de tus muslos hasta inundar las pupilas del Último
Hombre?
¿Cuántos sexos vas a reventar en esa búsqueda insaciable de la Vía Láctea?
Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
No.
Nada es ABRACADABRANTE,
mi pequeña Gran Ofelia.
El mundo es difícil e insoportable, como cien tortugas una sobre otra.
Ellos creen que estás Loca,
Ellos (los Otros) penetran la barrera de tus labios sin comprender el sentido de tu lenguaje extraño.
¡Oh, Ofelia!
¿Cuántos te quiero pronunciarás con desesperación de bomba atómica, estando al borde
de
la barandilla de un labio, de tu propio labio sediento de las Siete
Maravillas del Mundo, a dos centímetros de un rostro ajeno que duele?
¿Cuántas veces perseguirás frenéticamente a un Ser que no Existe, a un Ser que
Confundiste con un Pelele idiota que hizo puenting sobre tus pupilas?
Y ahora, te encuentras, gravitatoria y mortal,
en este banco amigable y viejo, acariciando a un gatito negro que ronronea sobre tu perdición.
Tienes plumas en los ojos y plumas en las manos y plumas en la vida.
Tienes
algo espeso contra la Esperanza, y tienes una caja torácica inmensa
donde guardar el Tesoro de un Verbo Desnudo y Violado por la divinidad.
¡Oh, Ofelia!
¿Cuántos ríos te habrás deseado chutar en tu sangre lírica?
¿Cuántos litros de gasolina serán necesarios para que creas en la Velocidad?
¿Por qué te condena tu imaginación en este siglo de Mazmorras Doradas?
No llores tanto.
Sufrirás... sufrirás más todavía. Te encharcarán otros nuncas
y otros nuncas y otros nuncas de Palabras Graves.
Antes del Atraco Cósmico,
Antes de la cerradura truncada de tu sexo,
Antes.
Uno debe aprender cuántas veces arderá el corazón
antes de alcanzar la serenidad del Desierto.
Galería
fotogràfica
|
|
|
|
|
