Eduardo Mendicutti: “És una ximpleria dir que no hi ha literatura homosexual”
1/2/2012
Entrevista
Eduardo Mendicutti (Foto:Carme Esteve)
| |
L’escriptor i periodista Eduardo Mendicutti, que va participar el passat 27 de gener en les I Jornades de Literatura Gai i Lèsbica de l’ACEC, reivindica l'existència de la literatura gai i denuncia el rebuig que encara provoca aquesta definició. L'autor, a més, considera que és molt important defensar més que mai els drets dels autors davant els "robatoris" que pateix la cultura.
- Què és la literatura gai? Està mal entesa aquesta etiqueta?
- No m’agrada la paraula “etiqueta”. Prefereixo “definició”. “Literatura gai” no és equivalent a “literatura eròtica” o “literatura romàntica”, no és un gènere o un subgènere literari. És equivalent, per exemple, a “literatura jueva”. És la literatura que neix de la condició gai, de l’experiència gai, de la mirada gai, de la cultura gai, fins i tot del llenguatge gai. I sens dutbte existeix la literatura gai, com existeix la literatura heterosexual, i en el mateix pla. Que ningú parli de “literatura heterosexual” només significa que encara hi ha massa gent convençuda que només la literatura heterosexual és la que pot ser bona literatura i literatura per a qualsevol lector.
- Perjudica a l’autor definir la seva obra així pel rebuig que pot provocar en el lector heterosexual?
- Temo que encara sí. Produeix menys rebuig en la lectora heterosexual. Però la solució no pot venir de que l’escriptor homosexual repudiï la definició: això em sembla humiliant, servil, indigne, intolerable. Això significa sotmetre’s al dictamen dels qui segueixen considerant “allò homosexual” inferior, marginal, estrany, aliè. Jo, lector homosexual, seria un imbècil integral si rebutgés la literatura heterosexual perquè “no va amb mi”. Igual d’imbècil em sembla el lector heterosexual que reacciona així davant la literatura homosexual.
- Per a evitar precisament aquest rebuig, considera que és important la visió acadèmica sobre aquest tipus de literatura?
- Sí. Són necessaris els estudis acadèmics que aborden amb rigor i sense prejudicis extraliteraris la literatura homosexual. Clar que per això cal començar catalogant bé el que és literatura homosexual i/o gai (hi ha qui distingeix): Proust, Gide, Mann, Auden, Spender, Genet, Highsmith, Yourcenar, Virginia Wolf, Cernuda, García Lorca, Penna, Withman, Gingsberg… són literatura homosexual. Però només ara se’ls comença a estudiar sota aquesta definició. Quan es faci com cal, ningú no tornarà a repetir aquesta ximpleria de que no hi ha literatura homosexual, que només hi ha bona o mala literatura.
- Des de Tatuaje a la seva última novel·la, Mae West y yo, han passat prop de 40 anys. Com ha evolucionat la seva literatura?
- Doncs m’imagino que ha evolucionat com he evolucionat jo: des de la joventut a la maduresa. Durant aquests 40 anys la meva literatura i jo hem après, hem explorat, ens hem arriscat, ens hem asserenat, hem encertat, ens hem equivocat. I hem procurat no perdre mai el sentit de l’humor.
- Com ha canviat l’acceptació per part del lector del que parla en la seva obra?
- En relació a “això del que parlo” en la meva obra, aquest país ha canviat molt i no ha canviat tant. Per tant, l’acceptació dels lectors (i dels crítics, els estudiosos de la literatura, els suplements literaris, els gestors culturals) també ha canviat molt i no ha canviat tant. Tot i així, el que s’ha d’exigir és que l’acceptació o no del lector (i del crític, de l’estudiós, etc.) es refereixi als aspectes literaris de l’escrit, no a allò “del que parla”.
- Quin dels seus llibres li recomanaria a un lector que no l’hagi llegit?
- Ganas de hablar. No dóna les facilitats d’El palomo cojo ni té l’agressivitat gai de California. És una novel·la arriscada però adorable. De veritat.
- Des de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya no volíem deixar de preguntar-li la seva opinió sobre la complicada relació entre les noves tecnologies i la vulneració dels drets d’autor.
Cada vegada sembla més evident que cal defensar els drets d’autor sense complexos. Les noves tecnologies faciliten el robatori (s’ha d’anomenar les coses pel seu nom), així que cal tenir cura en la legítima defensa. Les lleis que defensen els drets d’autor, com més estrictes, millor. I segur que hi ha una fòrmula perquè l’autor, l’editor, l’intermediari (sigui qui sigui) i el lector assumeixin que s’ha de cobrar i pagar el que és just pel treball de l’escriptor.
- Com es pot conscienciar la societat de que la cultura no és gratuïta, que darrere d’un llibre hi ha un escriptor a qui s’ha de recompensar pel seu treball?
- En aquestes coses la paraula clau sempre és “educació”. Ben educades, potser les noves generacions arriben convençudes de que la cultura no és gratuïta. La responsabilitat dels educadors és molt gran. Mentrestant, potser estaria bé suspendre durant una temporada les lleis que prohibeixen robar i que tots ens dediquem durant aquest temps a robar-nos impunement els uns als altres. Potser els qui només consideren legítim robar cultura escarmentarien.
|
|
|
|
|
