El passat 19 de juny, a l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc la presentació del llibre Los soles por las noches esparcidos, del poeta Santiago Montobbio. L'obra ha estat publicada dins la col·lecció de poesia El Bardo, de l'editorial Los Libros de la Frontera.

L'acte va anar a càrrec de Chiara Bolognese, Laurie-Anna Cathala i Rafael Lozano, amb la participació extraordinària de Klaas Wijnsma, traductor a l’holandès de part de l’obra poètica montobbiana. El periodista Rafael Lozano va conduir l’acte i es va referir a aquesta segona etapa creativa –n’hi va haver una d’anterior durant la joventut de l’autor– com un fet que admirava, ja que el poeta va composar 400 poemes en poc temps.

Laurie-Anna Cathala Morisset, una jove promesa investigadora gal·la, va llegir un elaborat estudi dels poemes que es donaven a conèixer. En ell hi va destacar que es produeix un contacte amb l’alteritat i que, quan apareix la mort, no és el camí cap al no-res sinó el pas a la nova creació poètica, plena d’imatges recurrents i símbols amb nous matisos. Ens va fer partícips d’una bella imatge per parlar del procés creatiu montobbià d’aquesta segona etapa: la tancada en la paraula “diluvi”, sobrevingut per l’acumulació d’aigua (estre poètic) rere els anys de sequera o silenci. Realment, va aconseguir expressar tota la intensitat creativa de Montobbio en aquests poemes de Los soles por las noches esparcidas.

Chiara Bologneses, professora, ens va donar la seva visió de la poesia de Santiago, en qui no ha encertat desdoblar la faceta d’amic de la de poeta, ja que “el seu món se succeeix en paraules”. Respecte a aquest llibre, ens va dir que completa i segueix la recopilació anterior, La poesía es un fondo de agua marina, encara que també té la seva “vida pròpia”: són més de quatre-cents poemes, junt amb algunes proses poètiques, que segueixen la mateixa línia temàtica d’aquells, a més d’enriquir-los amb reflexions més detallades i amb explicacions, la majoria de valor metaliterari.

Va considerar que en aquest llibre eren necessaris per igual tant les proses com els poemes als quals es refereixen. Uns poemes en els quals Montobbio crea i descriu un món ombrívol però amb l’esperança de salvar-se mitjançant l’escriptura. Desfilen la vida, l’escriptura, l’art, els afectes, Barcelona, l’amor tractat de forma punyent, en una meditació en la qual el lector acaba implicant-s’hi. Diu que hi ha un diàleg constant entre els textos, entre els poemes d’aquest llibre i els de l’anterior, a la par que és un diàleg del poeta amb si mateix i del poeta amb el seu lector; i que, en el jo poètic, Santiago es mostra com un estrany, com si mirés des de fora.

Klaas Wijnsma, el seu traductor a l’holandès, va explicar el perquè es va decidir a traduir l’obra de Montobbio: perquè va quedar “encantat” pel ritme de la seva poesia. A continuació, hi va haver un torn de preguntes per part de Lozano, des de quin era la seva relació amb l’Ateneu, a que si “buidar-se” va ser una raó del seu silenci. O si el seu canvi de callat –quan ell el va conèixer– a loquaç –actualment– obeïa a què tornava a escriure. O si el ritme poètic es corresponia amb solos de saxòfon de Charlie Parker. O el fet que era més conegut a l’estranger que en aquest país. O si se sentia més angoixat quan no es crea o quan es crea tant que no hi ha temps material per escriure tot el que arriba a la ment.

Es va completar aquesta presentació amb la lectura de poemes per part dels ponents i de l’autor. Amb l’originalitat de què vam escoltar com sona i es manté la musicalitat en la traducció holandesa.