Philip Roth va ser capaç, com ningú, d’explicar la vida,la mort, el dolor, l’amor i el desig
Amb la mort de Philip Roth es mor també una de les marranades més grans que ha fet l’Acadèmia Nobel. Mentre s’han premiat any rere any una llista immensa d’escriptors mediocres, fins i tot el músic Bob Dylan o l’home de teatre Dario Fo, el nom de Roth se situarà al costat de Jorge Luis Borges o Nabokov i Tolstoi en els perjudicats dels jurats literaris suecs, només superats pel dels premis Nobel de la pau, plens de terroristes d’Estat.
Provinent d’una comunitat jueva de l’est d’Europa, Roth i molts dels escriptors jueus van convertir Amèrica en la primera potència novel·lística del món. Philip Roth és una continuació directa de Bernard Malamud i Saul Bellow per no parlar de Singer o de molts dels seus companys generacionals, com Norman Mailer, E.L. Doctorow i John Updike, únic no jueu, però que va adaptar un dels seus personatges cèlebres a aquesta ètnia, si la podem qualificar així. En una de les seves escasses obres de crítica literària, El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras –potser més un exercici de fílies i amistats del gremi–, Roth recuperava una conversa amb Isaac Bashevis Singer del 1976. El de Newark citava Kafka: “Què tinc jo en comú amb els jueus? Amb prou feines tinc res en comú amb mi mateix, i el que he de fer és quedar-me ben quiet en un racó acontentant-me a poder respirar”. La negativitat religiosa amb què l’atacaven els seus detractors és falsa perquè cap dels grans escriptors americans no s’ha preguntat tant sobre la identitat, els miralls i les afinitats com el poderós Roth. Pocs han tractat els escriptors jueus dels anys de la cacera de bruixes com ell ho va fer a Em vaig casar amb un comunista. Pocs han reflectit les comunitats jueves que desconfiaven de les vel·leïtats nacionalsocialistes del candidat republicà Charles Lindbergh el 1940, heroi de l’aviació i rabiós aïllacionista, descrites a Complot contra els Estats Units, un dels seus últims novel·lots, el 2004.
Dins d’aquesta memòria fugissera de la seva obra, cal citar també una altra de les seves obres importants, Operació Shylock, que manté reminiscències shakesperianes com El teatre d’en Sabbath. La primera és l’única novel·la important que queda per traduir al català després de la interrupció que va patir La Magrana, que va presentar les versions de Xavier Pàmies d’El teatre d’en Sabbath, Pastoral americana, La marca de l’home, Em vaig casar amb una comunista i Complot contra els Estats Units, entre altres menors. Tampoc no estaria malament que algun editor assumís les obres del cicle protagonitzat per Nathan Zuckerman, tot i que estic segur que no entrarà dins les disponibilitats dels nostres editors.
Per acabar les observacions, vull recordar el sentiment d’orfandat que va provocar l’anunci de la retirada de Roth a començament d’aquesta dècada de calamitats de tota mena. Per compensar, al nostre mercat van aparèixer dos títols notables: l’autobiografia de l’actriu Claire Bloom, protagonista de Candilejas i esposa de Roth, que va erosionar i trencar l’opacitat que tant havia preservat l’escriptor. El retrat àcid de l’actriu es va equilibrar amb el d’una de les seves deixebles, Claudia Roth Pierpont –sense vincle familiar–, que va traçar una destacada biografia artística del narrador en paral·lel a la seva vida. Van ser dues cares de la ment extraordinària que va ser capaç, com ningú, d’explicar la vida, la mort, el dolor, l’amor i el desig.
David Castillo
Diari Avui