Què hauria estat de nosaltres, de la nostra cultura, si M. Aurèlia Capmany i altres seus col.legues de ploma, com Pedrolo, haguessin dimitit en el moment que la censura va començar a actuar damunt d’ells, damunt de la seva obra. Hauria estat relativament comprensible, en aquells anys tan grisos de la postguerra, amb la por arrapada a la pell i la necessitat de sobreviure fos com fos, que els nostres escriptors haguessin anat reculant fins a quedar-se muts.
Com va dir M. Aurèlia, “Absentar-nos i sobreviure’ns era la nostra radical forma d’existir. Però no com ha interpretat algun historiador de la literatura per defugir la realitat. Sobreviure’s no és evadir-se.” El seu compromís amb el país i amb ells mateixos els va convertir en uns resistents, gràcies als quals la llengua es va mantenir viva, el pont amb els anys de la llibertat no es va trencar del tot, i la literatura europea, per l’avidesa que tenien de conèixer la vida més enllà de les fronteres, no quedava per als lectors catalans tan llunyana. El llegat que ens han deixat és imprescindible per entendre què hem estat i qui som. Per això, la celebració dels centenaris és del tot necessària per difondre i reivindicar l’obra d’uns escriptors i escriptores, però també pel fet de permetre una reflexió en profunditat sobre la nostra cultura; sense oblidar que cal, des de l’actualitat, adonar-nos de la tenacitat d’unes persones que per necessitat i compromís, no només no es van rendir, sinó que van convertir la paraula en allò que els permetia existir més enllà dels límits imposats.
En aquest sentit, Capmany i Pedrolo, dos dels centenaris d’aquest 2018, insubornables i insubmisos esdevenen, ara més que mai, uns referents per a la nostra història cultural i literària; M.Aurèlia Capmany és ben clara quan diu: “(…) només hi ha una manera d’anar endavant i és recollir l’herència del passat i assimilar-la i modificar-la amb la pròpia interpretació. Desconèixer el propi passat es convertir l’existència en un present sense límits, en una fira d’arrambi qui pugui(…)”
El llibre de Francesc Foguet, Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977), editat aquest juny passat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ens situa en aquest context de repressió i de “classificació” a què va estar sotmesa Capmany, de qui Foguet ressegueix els anys que van de la resistència a la seva implicació en la lluita antifranquista, fins a determinar les motivacions que la van portar a participar de manera activa en la constitució del PSC, el 1976, i en les seves activitats públiques, el 1977. Pel que fa a l’acció directa de la censura en l’obra capmanyiana, l’estudi es limita a l’assaig, un dels gèneres més controlats pels censors, i a Pedra de toc,un llibre de gènere híbrid entre memorialisme i crítica, si bé la resta de la seva obra no s’escapava tampoc de l’ull dels lectors. És molt interessant poder comprovar –el llibre ho mostra- l’acció directa de la censura, els “criteris” que regien la supressió de paraules, fragments i pàgines senceres, i com s’havien de gestionar les esmenes per tal que el llibre es pogués publicar finalment, cosa que no s’aconseguia al primer intent, sinó que sovint havia d’esperar una segona o tercera vegada fins que no era acceptada la rectificació o no es comprovava la supressió de paràgrafs o pàgines senceres.
Ens trobem, doncs, davant d’un llibre interessant i necessari per diversos motius. D’una banda, perquè ens calen estudis seriosos i aprofundits sobre M. Aurèlia Capmany i la seva obra, i aquest n’és un. El llibre incideix en un tema pràcticament inèdit, com és esbrinar la dificultat que tingué Capmany en la transmissió del seu discurs construït a partir de l’assaig i l’articulisme i, també, com va arribar a consolidar la seva posició d’intel.lectual d’esquerres, “engagée”, dit a la francesa, una manera molt precisa, en el seu cas, de parlar del seu posicionament social i polític. D’altra banda, el llibre permet assistir -tot i que el volum està centrat en l’assaig posterior- a la situació de persecució que constantment va assetjar Capmany -com a Pedrolo i d’altres col.legues- que va haver d’esperar fins a quinze anys a veure publicada una novel.la, com va ser el cas de la guanyadora del Premi Joanot Martorell de 1948, El cel no és transparent, revisada i publicada el 1963 amb el títol La pluja als vidres.
Més endavant, com recorda Foguet, arribaria, també, la lectura ideològica dels censors a l’obra dramàtica de Capmany, com va passar amb Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, la seva obra més política, estrenada el 1971, escrita en col.laboració amb Xavier Romeu. I és que Capmany va ser, com diu l’autor de l’estudi, “una de les poques dones que, en un àmbit dominat pels homes i marcadament masclista, participà de la dissidència Intel.lectual i fou objecte de la repressió institucional de la dictadura franquista.”
El llibre consta d’un pròleg esclaridor i detallat, on l’autor exposa el seu procés de treball, per passar als tres apartats que configuren el gruix de la seva investigació, més el corol.lari final i l’apartat d’annexos que, en aquest cas, no són gens prescindibles. Al primer apartat, “El control del règim”, Foguet indica les seves fonts d’investigació pel que fa a les estructures repressives del règim franquista, procedents de l’Oficina de Enlace –conservat a l’Archivo General de la Administración, de Alcalá de Henares-, la Dirección General de la Guardia Civil, custodiats a l’AGA, i la Brigada Regional de Información de la Jefatura Superior de Policía, documentació tota ella reproduïda a l’annex. A l’Oficina d’Enlace, hi figura l’expedient de l’escriptora “rojo-separatista”, que s’inicia amb la carta adreçada a Fraga, l’any 1963, signada per cent dos intel.lectuals, entre els quals Maria Aurèlia, per denunciar les tortures i morts dels miners asturians; també hi consta, entre altres, la seva pertinença al “Club Miramar”, la seva participació a la Caputxinada –arran de la qual és detinguda i sotmesa a interrogatori-, i diverses actuacions de caràcter “catalanista”.
Els expedients de la Guardia Civil es redueixen a tres notes informatives de 1967 i els que resulten més sorprenents són els procedents de la BRI, que encara emetien els seus informes en ple 1977, la qual cosa demostra que “els aparells repressius es mantingueren incòlumes després de la mort del dictador”.
A “L’activisme antifranquista”, segona part del volum, s’hi analitza la trajectòria de Capmany al llarg de les dècades que van de finals dels anys 40 al 1977, època aquesta darrera en què l’escriptora participa obertament en la constitució i actes del PSC, en coherència amb l’activisme i amb la posició pública que, com a intel.lectual, va dur sobretot al llarg de la dècada dels anys 60 i 70. En aquest apartat, és interessant veure com l’actuació pública de Capmany és producte de la seva activitat com a escriptora d’assaig sociològic i feminista, amb llibres com La dona a Catalunya. Consciència i situació(1966), La joventut, una nova classe? (1969), entre d’altres, atacats durament per la censura, pel fet que apuntaven els fonaments de l’ideari franquista. En aquest sentit, Foguet afirma que “Capmany sabé articular a través de l’assagisme, el memorialisme i el periodisme un discurs antifranquista que contrarestava, amb voluntat transformadora, els tabús i els mites alienants imposats pel règim. […] L’assagisme capmanyià (…) contribuïa a diagnosticar una realitat present i a proposar-ne canvis substancials en una línia inequívocament democràtica i progressista.”
La darrera part, “La censura de l’obra assagística”, ens encara ja amb els textos censurats i els informes emesos pels censors. Mentre l’assaig sociològic i feminista citat anteriorment era el centre d’una inspecció meticulosa, el llibre Cartes impertinents de dona a dona, per exemple, passà la censura perquè es va considerar un llibre inofensiu, tal com referia el lector que en va emetre l’informe: “Las cartas carecen de importancia: se trata más bien de literatura.” I el dipòsit obligatori del ja editat Pedra de toc 2, -a diferència del primer volum Pedra de toc, que va patir durament la censura pel seu “matiz político”- quedà en el “silencio administrativo”, quan es va presentar a censura el 1974.
Si bé la documentació repressiva brinda, segons Foguet, “un perfil força incomplet i parcial de l’activisme antifranquista capmanyià”, amb alguns buits destacables, sí que, en canvi, el seu assagisme patí la contundència de la censura de manera implacable. A La joventut és una nova classe? hi és retallat, entre d’altres, tal com assenyala l’autor, “un llarg passatge que contravenia la concepció del sexe i del matrimoni institució defensada per l’ideari franquista”; i els assaigs sobre la dona, com El feminismo ibérico i El feminisme a Catalunya es veuen retallats en aquells aspectes que “deixaven al descobert els tabús religiosos i polítics del règim franquista i capgiraven el granític model de feminitat que promovia”.
Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) és una investigació important sobre l’escriptora i activista; és un llibre de to evidentment acadèmic, que no es fa en absolut feixuc, sinó que té l’encert de conjugar la seriositat i l’estudi amb l’amenitat i l’interès continuat. És un llibre molt honest, amb hores de molta feina al darrere, ben escrit, que té una clara intenció de servei a la cultura i a la literatura. Per celebrar aquest any del centenari ens convenen, a banda de les reedicions de l’obra de Capmany, estudis sobre l’autora, seriosos i ben documentats, sense banalitats ni oportunismes. Llibres que, com el que presentem, o com la biografia d’Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona (Meteora, 2017), contribueixen al coneixement veraç i profund de Capmany. Això, és clar, és fer literatura.