Ni el càncer de glàndu­les sali­vals que li havia fet la vida tan difícil, ni dos ictus ni els 86 anys que feia que era en aquest món –un dels secrets més ben guar­dats de l’artista era l’edat– van acon­se­guir tom­bar Anto­nio Beneyto. Ahir ho va fer el coro­na­vi­rus. Va morir a la residència on estava ingres­sat, al barri de Sant Andreu de Bar­ce­lona. Una altra gran figura que des­a­pa­reix a causa de l’epidèmia.

El vaig conèixer una nit de fa qua­ranta anys. Beneyto havia por­tat unes ceràmiques a casa d’un fotògraf amic meu perquè li fes uns retrats per a una expo­sició. El fotògraf s’havia des­pis­tat i li va pro­me­tre que l’endemà ho tin­dria. No va ser així, però, i quan se’ns van aca­bar els plats nets, vam aca­bar men­jant en els pin­tats per Beneyto, que quan els va venir a reco­llir no va sos­pi­tar de les nos­tres vicis­si­tuds. Eren els temps en què Beneyto donava suport a Joan Ponç, que havia pen­jat a La Caixa de Via Laie­tana l’expo­sició Capses secre­tes, sèrie que con­te­nia el món de dimo­nis, gepe­ruts i dego­llats carac­terístics de l’artista. Capi­ta­ne­jant un grup de pin­tors entre els quals hi havia amics com Fran­cesc Rues­tes, Xavier Vidal i Joan Vinu­esa, Beneyto va par­ti­ci­par en un home­natge a Ponç, artista extra­or­di­nari i ora­dor d’històries tru­cu­len­tes dins una ment ferida i pro­ver­bial. El dia que el vaig conèixer, el seu nom em sonava. A casa vaig des­co­brir l’anto­lo­gia –amb por­tada de Ponç– de nar­ra­tiva fantàstica que Beneyto va edi­tar a Bru­guera el 1977. A part de pin­tor i escul­tor, el nos­tre home va ser un edi­tor, poeta, novel·lista, antòleg i assa­gista molt interes­sant. Mem­bre fun­da­dor de l’Asso­ci­ació Col·legial d’Escrip­tors de Cata­lu­nya, cada any lliu­rava una escul­tura seva per al premi J.L. Giménez-Frontín.

Beneyto era un home exces­siu i incom­men­su­ra­ble. El seu pis del car­rer Rull era una enorme bibli­o­teca, pre­si­dida per retrats d’algu­nes de les seves muses i les obres de Cir­lot al cos­tat de la fines­tra. A diferència de la majo­ria de bibli­o­te­ques, la de Beneyto té infi­ni­tat de volums amb les guar­des i mol­tes pàgines inte­ri­ors pin­ta­des per ell mateix. Què se’n farà? Qui ho sap. Espe­rem que alguna de les ins­ti­tu­ci­ons que vam con­sul­tar eviti que se’n vagi a l’infern. Man­xec com molts dels talents que van deci­dir ins­tal·lar-se a Bar­ce­lona –parlo de figu­res com ara Ángel Crespo, Josep Cor­re­dor-Mat­heos i el tite­llaire Pepe Otal–, Beneyto va deci­dir esca­par de la vida monòtona en un banc de províncies i venir a Bar­ce­lona el 1967 gràcies als con­sells del seu amic Joan Marsé, després de pas­sar per Mallorca, on va anar a conèixer Camilo José Cela. Aquí, mal­grat el reco­nei­xe­ment desi­gual, ha tin­gut una vida plena, amb alts i bai­xos, però plena. Podríem dir que com a artista plàstic es va sen­tir còmode amb el sur­re­a­lisme fantàstic de Joan Ponç, però amb unes tona­li­tats per­so­nals, que el van por­tar a expo­sar en infi­ni­tat de gale­ries. Fruit d’aquesta tasca va ser l’antològica que va expo­sar a la sala Pere Pruna –un altre refe­rent– del Museu de Mont­ser­rat. A més de Dau al Set i el sur­re­a­lisme català, l’obra de Beneyto s’ins­criu dins dels cor­rents del postisme, fins a l’extrem que va ser desig­nat per Ory, Chic­harro i Ser­nesi com el millor vale­dor dels prin­ci­pis fun­da­ci­o­nals del movi­ment postista –pri­mer cor­rent d’avant­guarda de post­guerra a la península–, que es poden des­glos­sar en cinc cons­tants: lli­ber­tat, car­rer, incons­ci­ent, amor foll i eurítmia. Una nit al car­rer, recordo quan, amb l’amic Anto­nio Beneyto, intentàvem convèncer un parell d’agents benin­ten­ci­o­nats de la Policía Naci­o­nal que l’ini­gua­la­ble Armand Car­dona Tor­ran­dell era a terra víctima d’una indis­po­sició pel sopar men­tre l’home s’inten­tava incor­po­rar d’una trompa espec­ta­cu­lar.

Amb Car­dona Tor­ran­dell i Gui­no­vart, Beneyto ha estat el pin­tor més lite­rari del nos­tre pano­rama. Hem de valo­rar que la pri­mera novel·la, La habi­tación, està datada el 1966, quan l’edi­to­rial Alfa­guara estava con­tro­lada per Cela. Beneyto ha man­tin­gut les publi­ca­ci­ons fins a l’últim dia, amb infi­ni­tat de poe­ma­ris, nar­ra­ci­ons, pro­ses poètiques, assa­jos, els volums impres­cin­di­bles sobre la cen­sura –que tants pro­ble­mes li van oca­si­o­nar– i l’extra­or­dinària cor­res­pondència amb la poeta argen­tina Ale­jan­dra Pizar­nik, amb qui es va car­te­jar fins al 1972, poc abans del seu suïcidi.

Molt relle­vant va ser també el monogràfic que li va dedi­car el 2012 la revista Bar­ca­rola, capçalera de la qual ha estat cap de redacció. Allà es van reu­nir gran part dels exe­ge­tes i amics del poeta pin­tor com ara Jaime Parra, Bravo Cas­ti­llo, Cela, Perucho, Ory, Cristòfol Serra, Cor­re­dor, Cir­lot, Joa­quim Marco, A.F. Molina, Con­xita Oli­ver, Cor­nadó, Pont, Gra­nell, Gim­fer­rer i Arnau Puig, entre d’altres, així com les seves inse­pa­ra­bles Roser Amills i Sil­via Rins, amb qui vam com­par­tir mol­tes esto­nes agra­da­bles. Una de les últi­mes vega­des que el vaig veure a casa seva, amb el rea­lit­za­dor Gon­zalo Mar­cuzzi, vam inten­tar que llegís ver­sos per a l’arxiu de l’ACEC. Va cos­tar, perquè el nos­tre home tenia la boca afec­tada pel càncer i treure cada paraula era una heroïcitat. Després de pre­ci­sar que se sen­tia tant d’Alcoi, d’on era sa mare, com d’Alba­cete, Anto­nio Beneyto va llui­tar per cada vers com si s’acabés el món. Els qua­dres, els lli­bres i les amants l’obser­va­ven: “M’agra­da­ria que els poe­tes poguéssim resol­dre els pro­ble­mes d’aquesta soci­e­tat de merda, però això és molt difícil...”

David Castillo