Ni el càncer de glàndules salivals que li havia fet la vida tan difícil, ni dos ictus ni els 86 anys que feia que era en aquest món –un dels secrets més ben guardats de l’artista era l’edat– van aconseguir tombar Antonio Beneyto. Ahir ho va fer el coronavirus. Va morir a la residència on estava ingressat, al barri de Sant Andreu de Barcelona. Una altra gran figura que desapareix a causa de l’epidèmia.
El vaig conèixer una nit de fa quaranta anys. Beneyto havia portat unes ceràmiques a casa d’un fotògraf amic meu perquè li fes uns retrats per a una exposició. El fotògraf s’havia despistat i li va prometre que l’endemà ho tindria. No va ser així, però, i quan se’ns van acabar els plats nets, vam acabar menjant en els pintats per Beneyto, que quan els va venir a recollir no va sospitar de les nostres vicissituds. Eren els temps en què Beneyto donava suport a Joan Ponç, que havia penjat a La Caixa de Via Laietana l’exposició Capses secretes, sèrie que contenia el món de dimonis, geperuts i degollats característics de l’artista. Capitanejant un grup de pintors entre els quals hi havia amics com Francesc Ruestes, Xavier Vidal i Joan Vinuesa, Beneyto va participar en un homenatge a Ponç, artista extraordinari i orador d’històries truculentes dins una ment ferida i proverbial. El dia que el vaig conèixer, el seu nom em sonava. A casa vaig descobrir l’antologia –amb portada de Ponç– de narrativa fantàstica que Beneyto va editar a Bruguera el 1977. A part de pintor i escultor, el nostre home va ser un editor, poeta, novel·lista, antòleg i assagista molt interessant. Membre fundador de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, cada any lliurava una escultura seva per al premi J.L. Giménez-Frontín.
Beneyto era un home excessiu i incommensurable. El seu pis del carrer Rull era una enorme biblioteca, presidida per retrats d’algunes de les seves muses i les obres de Cirlot al costat de la finestra. A diferència de la majoria de biblioteques, la de Beneyto té infinitat de volums amb les guardes i moltes pàgines interiors pintades per ell mateix. Què se’n farà? Qui ho sap. Esperem que alguna de les institucions que vam consultar eviti que se’n vagi a l’infern. Manxec com molts dels talents que van decidir instal·lar-se a Barcelona –parlo de figures com ara Ángel Crespo, Josep Corredor-Matheos i el titellaire Pepe Otal–, Beneyto va decidir escapar de la vida monòtona en un banc de províncies i venir a Barcelona el 1967 gràcies als consells del seu amic Joan Marsé, després de passar per Mallorca, on va anar a conèixer Camilo José Cela. Aquí, malgrat el reconeixement desigual, ha tingut una vida plena, amb alts i baixos, però plena. Podríem dir que com a artista plàstic es va sentir còmode amb el surrealisme fantàstic de Joan Ponç, però amb unes tonalitats personals, que el van portar a exposar en infinitat de galeries. Fruit d’aquesta tasca va ser l’antològica que va exposar a la sala Pere Pruna –un altre referent– del Museu de Montserrat. A més de Dau al Set i el surrealisme català, l’obra de Beneyto s’inscriu dins dels corrents del postisme, fins a l’extrem que va ser designat per Ory, Chicharro i Sernesi com el millor valedor dels principis fundacionals del moviment postista –primer corrent d’avantguarda de postguerra a la península–, que es poden desglossar en cinc constants: llibertat, carrer, inconscient, amor foll i eurítmia. Una nit al carrer, recordo quan, amb l’amic Antonio Beneyto, intentàvem convèncer un parell d’agents benintencionats de la Policía Nacional que l’inigualable Armand Cardona Torrandell era a terra víctima d’una indisposició pel sopar mentre l’home s’intentava incorporar d’una trompa espectacular.
Amb Cardona Torrandell i Guinovart, Beneyto ha estat el pintor més literari del nostre panorama. Hem de valorar que la primera novel·la, La habitación, està datada el 1966, quan l’editorial Alfaguara estava controlada per Cela. Beneyto ha mantingut les publicacions fins a l’últim dia, amb infinitat de poemaris, narracions, proses poètiques, assajos, els volums imprescindibles sobre la censura –que tants problemes li van ocasionar– i l’extraordinària correspondència amb la poeta argentina Alejandra Pizarnik, amb qui es va cartejar fins al 1972, poc abans del seu suïcidi.
Molt rellevant va ser també el monogràfic que li va dedicar el 2012 la revista Barcarola, capçalera de la qual ha estat cap de redacció. Allà es van reunir gran part dels exegetes i amics del poeta pintor com ara Jaime Parra, Bravo Castillo, Cela, Perucho, Ory, Cristòfol Serra, Corredor, Cirlot, Joaquim Marco, A.F. Molina, Conxita Oliver, Cornadó, Pont, Granell, Gimferrer i Arnau Puig, entre d’altres, així com les seves inseparables Roser Amills i Silvia Rins, amb qui vam compartir moltes estones agradables. Una de les últimes vegades que el vaig veure a casa seva, amb el realitzador Gonzalo Marcuzzi, vam intentar que llegís versos per a l’arxiu de l’ACEC. Va costar, perquè el nostre home tenia la boca afectada pel càncer i treure cada paraula era una heroïcitat. Després de precisar que se sentia tant d’Alcoi, d’on era sa mare, com d’Albacete, Antonio Beneyto va lluitar per cada vers com si s’acabés el món. Els quadres, els llibres i les amants l’observaven: “M’agradaria que els poetes poguéssim resoldre els problemes d’aquesta societat de merda, però això és molt difícil...”
David Castillo
