Per trencar clixés sobre l’ofici d’escriptor, els efectes de la informació, la sociologia, la història de la guerra freda o simplement les virtuts de la inspiració, John Le Carré escrivia el 2006 que “un bon escriptor no és expert en res excepte en ell mateix”. “I, si és llest, sobre aquest tema calla.” Desmuntava totes les implicacions que l’han associat de manera permanent als serveis secrets britànics, en els quals va estar enrolat fins a cremar-se al començament dels anys seixanta i començar a publicar la seva fantàstica obra literària de més de mig segle, que es va truncar el dia 12 a causa d’una pneumònia. Un dels grans cronistes de la guerra freda desapareixia, tot i que no podem limitar l’abast de les trames de les seves obre exclusivament a l’àmbit de l’espionatge entre les dues grans potències i els seus aliats. Algunes de les obres més reeixides de Le Carré, com La noia del tambor L’infiltrat, El sastre de Panamà i El jardiner constant, ja estan ambientades en situacions posteriors o laterals als conflictes de la postguerra i les vel·leïtats de comunistes i capitalistes pel control del planeta. Escenaris com Palestina, la Cambotja devastada, la guerra infinita del Líban i els paisatges de Kenya substituïen els països de l’Est, el Berlín dels inicis del mur o el Londres que va retratar com ningú.
El conflicte moral o el dibuix de les personalitats escindides dels seus personatges són elements clau en la versemblança de les seves històries de ficció, “només a través de la ficció es pot explicar la veritat”. Le Carré era prodigiós en les descripcions de la debilitat humana, representada en tots els macarres, sastres i oportunistes que havien reemplaçat els espies minuciosos de la primera part de la seva obra, o també els agents decadents que no s’acabaven de retirar mai dels serveis secrets, com si fossin víctimes d’una malastrugança.
Si en la creació de personatges abjectes o víctimes del destí va ser un mestre, en les trames o ambientacions encara ho va ser més. Com altres dels seus eminents contemporanis, Eric Ambler o Graham Greene, Le Carré va saber col·locar un esperit humanista per davant dels conflictes d’interessos o de la mateixa aventura, on podria haver derivat. En aquest sentit resulta clarificador el llibre Volar en cercles –que, com gran part de la seva obra, va ser traduït per Edicions 62 des dels anys seixanta–, en què la memòria era l’exercici predominen davant la ficció i les intuïcions que van exercir un domini capital sobre els relats, teixits amb precisió per mantenir desperta l’atenció del lector: un matemàtic de les trames, on l’estil desapareixia en benefici del ritme i la cadència de la història, on tot s’ha de justificar, encara que sigui des del punt de vista temàtic: “Fora del món secret que vaig conèixer durant un temps, he intentat construir un teatre per als mons més amplis que habitem. Primer ve la imaginació, després la recerca de la realitat. Després torno a la imaginació i a la taula on estic assegut ara.” Com si visquéssim en un circ de les sensacions, l’obra de Le Carré fa reflexionar, es mostra escèptica i té un rerefons de bonhomia per davant dels interessos polítics, l’estratègia geopolítica o la indústria que acaba dirigint els moviments de tots plegats. Les marionetes del teatre de Le Carré esdevindran clàssiques en un món en crisi després de les bombes atòmiques i els aliats estranys que van sorgir de la guerra i que ràpidament van demostrar que no s’estimaven gens. Le Carré va ser testimoni d’aquell temps, però no únicament. El substrat restant és el reflex de l’ànima humana fràgil i canviant.