Originari de Manresa, va escriure en publicacions com ara ‘Star’ i ‘Vibraciones’ L’antologia, a cura de Josep Maria Ripoll, inclou textos sobre la Dharma, Sisa i Pink Floyd. A la recuperació, els últims anys, de l’obra de periodistes underground, contraculturals i maleïts de la Catalunya dels anys setanta, des de Pau Malvido fins a Oriol Llopis, entre altres, s’hi afegeix, ara, la que la col·lecció Biblioteca Secreta de l’Ajuntament de Barcelona, dirigida per David Castillo, ha fet del manresà Claudi Montañá (1944-1977), crític musical i escriptor que, com una part prou notable de la seva generació, va passar de l’idealisme i la utopia al desengany i l’autodestrucció.
L’antologia Estoy hablando de mi generación. Artículos 1972-1977, a cura –i amb pròleg– de Josep Maria Ripoll, recull un seguit de textos que Montañá, personatge, malgrat l’edició del llibre, envoltat encara de no pocs interrogants, va escriure per a revistes com Star, Vibraciones, Nuevo Fotogramas, El Papus, El Viejo Topo i Ajoblanco, les més importants de l’època en matèria contracultural. Tots són en castellà, tot i que, en català, i sobre cinema, una de les seves passions, Montañá ja hi havia escrit, a finals dels anys seixanta, en publicacions com Serra d’Or i Presència. Ploma d’estil àgil, ric i poètic, la de Montañá reivindicava, com queda palès en el primer text de l’antologia, publicat a Vibraciones el 6 de març de 1975, que “escriure articles també és escriure”. “En diverses ocasions m’han preguntat per què no em dedico a escriure”, exposava Montañá en la introducció –sovint, la part més punyent dels seus articles– del text. “Pregunta curiosa [...] I aquí hi ha el problema: que, segons sembla, el que compta és escriure un llibre, diversos llibres, molts llibres...”
Arran, doncs, d’aquesta voluntat de dignificar l’article, Claudi Montañá –que no va escriure mai cap llibre– va deixar textos, entre el “periodisme de divulgació” i la “literatura de creació”, segons els descriu Josep Maria Ripoll, com la vintena que formen part d’Estoy hablando de mi generación, útils, sens dubte, per al retrat d’una època en què, tal com assegura Ripoll, una joventut que havia volgut ser revolucionària va acabar integrada en el sistema que havia intentat combatre.
El capítol Rebeldías: del pop al underground recull textos com Los rebeldes del cine USA (un text publicat el 23 de març de 1973 a Nuevo Fotogramas en què, a partir d’una pintada dels murs de París del maig del 1968, “La mort és necessàriament una contrarevolució”, fa inventari de rebels del cel·luloide com Marlon Brando i James Dean, entre altres estrelles idealitzades, segurament, en els temps en què Montañá havia organitzat cicles de cineclub a Manresa) o Pásese a Pink Floyd y alucinará más (El Papus, 13 de juliol de 1974), en què feia una crònica del pelegrinatge en autocar de centenars de catalans a Tolosa per gaudir de Pink Floyd en la gira, ni més ni menys, de Dark side of the Moon. “La gent de la ciutat es preguntava: «Otgra ves les maquis espagnols?». I diuen que més d’un vell militant de la FAI o el POUM va treure el cap a la finestra amb els ulls brillants d’esperança. «Que no, tío, que hem vingut a veure uns músics de rock».”
La euforia: el underground barcelonés, a continuació, recull algunes de les principals contribucions de Montañá per narrar l’ambient musical de l’època a Catalunya. Quatre articles, integren el capítol: Picarol, el underground como forma de supervivencia (una entrevista a un dels rostres característics de la Barcelona d’aquells anys, “amb els seus pòsters, medalles i adhesius [...]; on hi és ell, passen coses”, publicada el 2 de desembre de 1974 a Ajoblanco); Rayos de sol en las catacumbas de nuestra música (una mirada panoràmica a l’escena musical de Barcelona que Vibraciones, el febrer de 1975, va retitular Spanish Underground, amb èmfasi especial per a “l’enfant terrible Pau Riba” i un “nom de llegenda” com els Màquina! d’Enric Herrera i Jordi Batiste); Sisa, en busca de las ilusiones perdidas (Vibraciones, juliol del 1975), en què Montañá exposa els fruits d’una trobada amb el cantant galàctic, “desenganyat, ja, de buscar l’inexistent setè cel”, al Zeleste del carrer Argenteria, i Dharma, Comuna de Rock (Vibraciones, abril de 1975), a través del qual el periodista de Manresa, influït tant per la poesia viscuda de Rimbaud i Baudelaire com per la generació beatnick de Ginsberg, Burroughs i Kerouac, narra les hores compartides amb el grup dels germans Fortuny –que tot just acabaven de gravar el seu primer disc, Diumenge– en una comuna de Girona.
Derrotas: el fin del sueño, amb articles, dedicats, entre altres qüestions, al moviment estudiantil alemany o Timothy Leary, creador del LSD, ja assenyala amb els dits el desencís. Pete Townshend, autor de My generation, el tema del Who en el qual s’inspira l’antologia de Montañá en el seu títol, deia que tant de bo morís abans d’arribar a vell. Townshend, nascut l’any després de Montañá, ha fet enguany 75 anys. Claudi Montañá, però, l’any 1977, es va treure la vida ingerint tres tubs de somnífers a l’hotel Manila de la Rambla de Barcelona. Tenia 33 anys.
Guillem Vidal