Jordi Virallonga (Barcelona, 1955) ha estat un dels crítics i poetes fonamentals del canvi de segle al nostre país. Va començar a publicar poesia a l’any 1980, i en l’últim tram de la seva trajectòria va començar a fer-ho en català amb títols com Amor de fet, que va obtenir el premi Màrius Torres i va ser prologat per Francesc Parcerisas, i Animalons, una molt divertida incursió en la poesia infantil. Abans havia estat responsable de l’antologia generacional de la poesia catalana Sol de sal, a més de les traduccions de l’obra completa de Salvat-Papasseit. També de llibres de Verdaguer, Torres, Rodoreda i Sampere fins arribar a Ada Castells entre molts altres. Conversem amb ell a propòsit de Palabras para la resistencia (Eda Libros), una reflexió en veu alta sobre els motius de la poesia, feta amb José Antonio Jiménez.

Jo no crec que hagi decidit res ni que hagi canviat de casa. Tot ha sorgit d’una manera natural, congènita. He afegit dos llibres escrits en català al meu currículum. Com a llengua de creació feia dècades que utilitzava el català en articles, ressenyes, traduccions, però també hi escrivia poemes, que mai vaig publicar perquè tractaven sobre experiències circumstancials o terapèutiques i perquè no tenien cap fil unitari. En canvi ni Animalons ni Amor de fet podia escriure’ls en castellà, i tots dos van sorgir d’un aborigen que sempre ha viscut dins meu. Del que sí soc conscient és que, en l’aspecte filològic i des de fora, es veu com una altra guerra. És un fet, i per tant no puc tenir-hi res a dir perquè pertany a uns altres negociats, al de la ciència o el mercat, per exemple.

Continuo escrivint també en català. Fa uns mesos que he enllestit un altre llibre de poemes. Espero que es publiqui aviat.

Sobre la literatura actual en sé molt poc. M’hi vaig dedicar amb ganes fins que vaig publicar Sol de sal, i d’ofici fins que l’Aula de Poesia de Barcelona va tancar la barraca després de quasi trenta anys de servei. A partir d’aleshores tendeixo a freqüentar els clàssics que encara no he llegit i també els meus contemporanis, bastants dels quals són, a més, amics i amigues. Ho dic sense orgull ni recança, i m’explico: quan era jove pensava que el món i l’edat anirien agafats de la mà fins que em morís, però no és així. Arriba un moment en què el món es queda enrere o tira cap un costat o t’avança. La vida no s’avé amb els teus anys i experiències, els acords no harmonitzen amb la melodia i tot comença a desafinar si no frenes. D’altra banda crec que està bé, perquè tot això suposo que ajuda a anar sortint del camp satisfet havent perdut per culpa d’un penal injust.

Però vaja, sí, conec bastant bé l’obra d’una vintena d’escriptors entre els trenta i els cinquanta anys que m’interessen, i en alguns casos trobo que escriuen d’una manera insòlita i sorprenent. També més joves, que llegeixo generalment per consell d’amics poetes amb els quals tracto sovint.

També el que significa per a la comprensió personal l’exercici de la traducció...

En el camp de la traducció és evident que assistim a un avanç qualitatiu notabilíssim. Actualment el domini de les llengües de partença dels traductors és menys enciclopèdic i més viu, o a mi m’ho sembla, i això m’ha revitalitzat la lectura d’obres que havia enterrat fa dècades.

Pel que a mi respecta, puc dir que molt abans d’escriure traduïa. Ho feia sense esforçar-m’hi ni sense tenir cap ambició literària. Traduir no només em va donar ofici, cultura i experiència, sinó també personalitat. De fet, els meus primers poemes convivien, d’una manera o altra, no tant amb les persones i allò que m’envoltava a casa o al carrer, sinó amb el que llegia.

Es veu que sí. Cohabitem una època en la qual cadascú pot entendre el que vol sobre qualsevol cosa. Pot mirar al cel i creure’s astrofísic sens cap problema, perquè tot el que passa fora dels seus interessos personals no existeix. Aquesta fatuïtat narcisista no necessita la poesia per viure, ans al contrari, perquè la poesia derrueix consciència i pensament adotzenats per reconstruir-ne un de propi.

Llegir poesia et permet comparar, i tota comparació et fa humil i t’ajuda a relativitzar i a saber quin lloc ocupes al món i entre la gent amb qui convius, la qual cosa sol conduir-te a ser més feliç. A més, qui llegeix bona poesia i bona literatura rarament se sentirà sol ni sentirà que no és ningú per ell mateix, que res ha creat ni pensat, que és un replicant sense cap sentit que no necessita recórrer a la consciència, sinó que la norma i la llei l’empari permanentment.

Tornant a la seva pregunta anterior, el materialista no necessita la poesia per viure, no coneix altre món que aquell que s’explica racionalment. Mai viurà la rauxa de l’amor, la lleialtat de l’amic, la vehemència davant d’un quadre, la Cinquena quinta simfonia de Txaikovski, la commoció després de la felicitat, la recompensa d’anar-se sentint cada cop més lliure, més agosarat, menys covard, més independent, més deslligat de remordiments i de patrimonialismes heretats que ha de conservar. Per al materialista la sensibilitat és sensibleria, no aconsegueix plaer sense sotmetiment ni victòria sense domini. La igualtat li és intolerable, no pot concebre la justícia si no el beneficia, humilia aquells que depenen d’ell, però sempre deu vassallatge a qui l’alimenta.

O sigui que no, jo no podria viure sense la poesia.

Quan va començar a escriure poemes?

Tot va anar d’una manera rodada, com ja li he explicat. Vull dir que mai vaig prendre la decisió de començar a escriure poesia com aquell que decideix que vol aprendre xinès. Tot i així, amb el temps m’he adonat que potser el que jo volia era derruir la identitat misògina, catòlica, racista, hispanopatriòtica i militar que m’havien clavat a traïció i que em feia força dissortat, per construir-me’n una altra amb la qual em sentís sobretot lliure de remordiments, responsable i compromès. Des d’aleshores vaig començar a escriure una poesia moral, però no moralista, perquè mai he tingut veritats ni les predico, però tampoc escric d’esquena a l’aventura de l’ésser humà. Passar aquesta crisi d’identitat va ser llarg i dolorós, alguns companys i companyes que van emprendre el mateix camí els va costar literalment la vida, i estic segur que sense la poesia, la que llegia i la que escrivia, no me n’hauria sortit.

De res ens serveixen homes i dones amb tres màsters, poliglots, que no es passen els semàfors en vermell i reciclen les escombraries si després comprenen, accepten, practiquen o encobreixen la usura, l’estafa o la mort. Qui prefereix seguir la norma a la consciència, qui es beneficia del dolor dels altres, pot ser un ciutadà exemplar però també un individu miserable. I això val per a tothom, no és una qüestió de classe. Una societat frenèticament consumista acaba devorant-ho tot: idees, sentiments, família, amics i el planeta, que és el que sembla que ja no té aturador possible, i per la qual cosa ja estan buscant-ne un altre per poder seguir explotant. El respecte, l’ètica, els absoluts morals que havien fonamentat la política social han desaparegut, i la persona no té cap control personal, crític ni sensible sobre ella mateixa.

Els mitjans de comunicació de masses, l’entorn arribista que convida a aconseguir fama, domini, diner i la política que imposa l’actual sistema educatiu han desballestat la història per posar-la en un aparador de pastissos per a nens hipoglicèmics. Haurien de retornar els continguts humanístics des dels nivells bàsics de l’educació per tal de posar fi d’una vegada a la desmemòria històrica que educa els nostres fills i filles com un ramat que desconeix els pastors als quals obeeixen mentre els donin corral, miraments i pastura. S’han de revisar els models paternalistes de la psicopedagogia i els eslògans morals d’escola; en fi, crec que hem de mirar de crear individus més que ciutadans.

Hi ha gèneres literaris en què l’autor pot allunyar-se molt del que escriu, però al poeta li és extraordinàriament difícil. Tot i així, jo no explico la meva vida, perquè ben segur que aquesta només té interès per a mi i potser avorriria les ovelles. A més, és clar que jo no puc ser tots els personatges dels quals em serveixo per escriure poesia. El resultat seria un monstre esquizofrènic. Quan escric intento crear personatges versemblants que el lector pugui identificar amb la seva experiència íntima, per si ell ho converteix en alguna cosa real que afecti la seva pròpia vida.

Sí, és un testimoni del que he viscut, sentit i pensat durant anys i anys, i alhora un homenatge als meus mestres. Sempre vaig voler escriure un llibre on poder aportar una mica de tot allò que he après i pensava escriure en forma d’assaig, la qual cosa em feia una mandra terrible. Afortunadament, i per les raons que s’expliquen en els pròlegs del llibre, el poeta José Antonio Jiménez, a qui conec jo diria que des de quasi tota la vida, va passar tota una tarda amb mi i va enregistrar la conversa. Va transcriure-la, me la va passar i així va anar creixent el llibre fins al final.

En realitat va ser ell qui va bastir l’estructura de Palabras para la resistencia. Jo només havia d’anar contestant. Em vaig sentir molt còmode, perquè em va treure de sobre el treball més feixuc, el que feia que no m’hi acabés de posar mai, a treballar en aquell assaig que volia escriure. Com que es tractava d’una conversa, podia prescindir de tot el material acadèmic, no calia revisar i modernitzar, no havia de posar cites ni tampoc bibliografia, i a més guanyava l’espontaneïtat i l’energia del directe. Una dotzena de persones que van venir a la presentació a Barcelona em deien que ja se l’havien llegit, cosa que no m’havia passat mai. La veritat és que jo, que generalment no torno mai més a llegir-me un llibre que ja hagi publicat, me l’he tornat a llegir dues vegades.

Jordi Virallonga no fa poesia formalista ni per quedar bé, sinó que els seus poemes estan situats al costat de la vida, un diàleg incessant sobre les derives i naufragis quotidians amb un rerefons moral. Ens fan sentir-nos-hi identificats i en alguns moments poden resultar terapèutics. Catedràtic de la Universitat de Barcelona, es va jubilar després de dècades de docència i de fundar l’Aula de Poesia de Barcelona, pionera en la introducció de les activitats vives en els recintes clausurats universitaris per a la creativitat. La seva obra extensa s’inicia el 1980 i encara és oberta. Traductor de l’italià, francès, portuguès i català, n’ha fet versions de grans clàssics i també d’escriptors actuals. Especialista en la poesia de la postguerra, la seva obra mira, però, els clàssics, des dels llatins fins a Ausiàs March. La ironia, la mirada sardònica sobre la realitat li atorguen un estil únic i, alhora, una connexió tàcita amb el lector.

El punt/Avui