Jueves, 21 de noviembre de  2024



Català  


Ràbia i bellesa
acec5/3/2022



(Foto:)
 
“Tot­hom està en perill”, va dir Pier Paolo Paso­lini al peri­o­dista Furio Colombo unes hores abans de ser assas­si­nat a la platja romana d’Òstia el 2 de novem­bre del 1975. En aquesta última entre­vista, el poeta i cine­asta insis­tia en la seva idea que el fei­xisme s’havia res­tau­rat a través d’una homo­geneïtat soci­o­cul­tu­ral pau­tada per l’edu­cació, els mit­jans de comu­ni­cació de mas­ses i el con­su­misme. El perill era i és l’accep­tació sense resistència d’unes for­mes de vida que escla­vit­zen. Pas­sats els anys, tal idea sem­bla una evidència, tot i l’esclat de revol­tes tan belles i efímeres com les cuques de llum, que, en una imatge poètica, Paso­lini ja evo­cava com una espe­rança des­a­pa­re­guda o invi­si­ble.


Fins a quin punt, però, l’incòmode Paso­lini era cons­ci­ent que estava en perill de mort? Des que es va des­co­brir el seu cadàver, es va sos­pi­tar que no el podia haver matat només (si és que ho havia fet) l’ado­les­cent Pino Pelosi, que es va decla­rar cul­pa­ble del crim expli­cant que es va resis­tir a una relació sexual prèvia­ment pagada. Hi va haver pressa per tan­car el cas i pre­sen­tar-lo com una cla­ve­guera homo­se­xual. Però, a banda del sis­tema judi­cial, sem­pre ha estat obert. Van ser uns fei­xis­tes, com va dir Pelosi més enda­vant? O els ser­veis secrets de l’Estat italià, tal com exposa Miguel Dal­mau en la bio­gra­fia sobre Paso­lini (El último pro­feta) publi­cada recent­ment per Tus­quets?


Pesa tant la mort vio­lenta de Paso­lini que no he pogut evi­tar refe­rir-m’hi en començar un arti­cle a propòsit del cen­te­nari del seu nai­xe­ment, que va tenir lloc el 5 de març del 1922 a Bolo­nya, on, anys després, va estu­diar lite­ra­tura. A causa dels tras­llats del pare, ofi­cial de l’exèrcit italià, havia vis­cut la infan­tesa i l’ado­lescència en diver­sos llocs d’Itàlia, sobre­tot a la regió del Friül-Venècia Júlia. La mare, Susanna Colaisi, era d’un poble d’aquesta regió, Casarsa, i s’hi van ins­tal·lar en temps de la II Guerra Mun­dial, al final de la qual el germà del poeta, Guido, va morir en una embos­cada dels par­ti­sans de Tito.


Paso­lini, fent de mes­tre com la mare, amb la qual va man­te­nir un fort vin­cle, va res­tar a Casarsa, on va exer­cir un acti­visme lite­rari i cul­tu­ral (defen­sor del friülà, va escriure els seus pri­mers poe­mes en aquesta llen­gua) i es va vin­cu­lar al Par­tit Comu­nista. Això fins que, arran d’una denúncia per haver man­tin­gut rela­ci­ons sexu­als amb uns ado­les­cents durant una festa al poble veí de Ramus­ce­llo, va ser expul­sat de l’ense­nya­ment públic i del PCI. Paso­lini va mar­xar de Casarsa amb la mare i va arri­bar a Roma un dia de l’any 1950. Vivint en la des­honra i la misèria, va des­co­brir exal­tat la vita­li­tat vio­lenta de les bor­gate roma­nes. Un món des­es­pe­rat que reflec­teix en la seva pri­mera novel·la, Ragazzi di vita (1955), i en el seu pri­mer film, Acca­tone (1961). Ales­ho­res, però, ja havia entrat en cer­cles lite­ra­ris i intel·lec­tu­als de Roma. Sem­pre, però, va tenir un peu fora de camí amb la seva ràbia, el seu comu­nisme dis­si­dent i la seva homo­se­xu­a­li­tat, per la qual va ser insul­tat sense defa­llença.


Poeta, sobre­tot poeta, Paso­lini va fil­mar els cos­sos i les coses com una cosa sagrada: “Jo veig tot el que hi ha en el món, els objec­tes tant com la gent i la natu­ra­lesa, amb una vene­ració sacra.” La seva mirada poètica és un reco­nei­xe­ment, doncs, del valor sagrat de les coses i els cos­sos com una resistència a la seva reducció a mer­ca­de­ria. D’aquí, havent-hi cele­brat la bellesa dels cos­sos lliu­rats al plaer eròtic, Paso­lini va abju­rar de l’ano­me­nada Tri­lo­gia de la vida (El Deca­meró, Els con­tes de Can­ter­bury i Les mil i una nits) en con­si­de­rar que el sis­tema l’havia con­ver­tida en pura mer­ca­de­ria. La seva res­posta va ser esfereïdora: Saló. Par­tint de Les 120 jor­na­des de Sodoma, de Sade, Paso­lini va situar el film a la República de Saló, punt final del fei­xisme mus­so­linià, però no es refe­ria només a un pas­sat: l’abús i tor­tura dels cos­sos que hi exposa repre­sen­ten la pro­fa­nació de l’ésser humà, reduït a objecte, en el món capi­ta­lista.


Amb la seva joia i el seu dolor, amb la vida i a la vegada la nostàlgia de la vida, la seva obra con­ti­nua recla­mant-nos pode­ro­sa­ment. La força del seu cinema de poe­sia es manté a través de la bellesa dels ros­tres i dels cos­sos que va fil­mar. Tot i que també va tre­ba­llar amb actors i actrius pro­fes­si­o­nals (com ara Anna Mag­nani, Sil­vana Man­gano i la seva amiga Laura Betti), bus­cava aquesta bellesa als car­rers.


En una seqüència d’El Deca­meró, Paso­lini, encar­nant un supo­sat dei­xe­ble del Giotto, fa un gest amb les mans com si enquadrés uns ros­tres entre la gent que volta per un mer­cat. El gest del pin­tor repre­senta l’acti­tud del cine­asta, que va tro­bar en un català, Enri­que Ira­zo­qui, el ros­tre de Jesús i va convèncer-lo perquè pro­ta­go­nitzés L’evan­geli segons Sant Mateu, en què, com en altres films, incor­pora sense este­ti­cisme la tra­dició pictòrica ita­li­ana. Ira­zo­qui el va dur l’any 1964 a Bar­ce­lona, on va fer una con­ferència semi-clan­des­tina a la sala d’autòpsies del Clínic: s’hi va reu­nir bona part de la pro­gres­sia cul­tu­ral bar­ce­lo­nesa. Paso­lini, per cert, va man­te­nir des de jove una sen­si­bi­li­tat per la llen­gua cata­lana, de la qual va tenir conei­xe­ment en els seus anys d’estu­di­ant amb empa­tia friülana.





   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2