Valentín Roma comissaria una exposició a la Virreina Centre de la Imatge que abasta les diverses facetes creatives i l’activisme polític de l’escriptora i cineasta.
La mostra posa a l’abast unes 300 hores de material audiovisual subtitulat al català
Unes hores abans de la inauguració de l’exposició sobre Marguerite Duras (Gia Dhin, 1914-París 1996) a la Virreina, el director d’aquest centre de la imatge de l’Ajuntament de Barcelona, Valentín Roma, estava exultant. La seva emoció no era aliena al fet que l’escriptura de Duras és una de les tres (les altres dues corresponen a Natalia Ginzburg i Juan Carlos Onetti) que, de jove, van causar-li un terratrèmol. Però allò fonamental és que, sent-ne ell mateix el comissari, aquesta exposició és la primera dedicada a Marguerite Duras a l’Estat espanyol sense que, a més, abans hi hagi hagut enlloc cap altra retrospectiva de caràcter museogràfic que recorri el conjunt de la seva obra literària, fílmica i televisiva fent a la vegada present l’historial del seu activisme polític.
El concepte expositiu ha exigit una exhaustiva recerca de documentació i posa a l’abast un material audiovisual d’unes 300 hores de durada subtitulat al català. Havent-se creat fins i tot una petita sala de cinema, no només hi ha la possibilitat de veure diverses pel·lícules dirigides per Duras (una proposta complementada amb la el cicle que n’ha programat la Filmoteca de Catalunya durant aquest mes de març) amb aquell estil en què el text dialoga amb les imatges sovint sense sincronia, de manera que, havent-hi a la vegada tants de silencis i tanta sensació d’absència, la discordança entre la banda visual i la sonora obre les portes de la imaginació i de la memòria.
Valentín Roma està especialment satisfet de mostrar diverses col·laboracions, entre l’any 1965 i el 1967, de Duras en el magazine televisiu Dim Dam Dom: “Hi van participar moltes dones, sobretot actrius i cantants franceses, però ella hi va tenir una secció fixa en què va fer entrevistes a una diversitat de persones, de què moltes ignorades a la televisió i en altres mitjans de comunicació.” Roma, que relaciona aquesta activitat televisiva amb els articles periodístics de Duras, concreta: “Entre les entrevistes, n’hi ha a una jove stripper [Lolo Pigalle] i una a la primera dona que va dirigir una presó a l’Estat francès. N’hi ha de fetes amb complicitat, com ara a l’actriu grega Melina Mercouri, però sovint Duras adopta una posició interrogativa que posa en qüestió a qui entrevista, com en el cas del cuidador d’un zoològic que assegura que són feliços els animals al seu càrrec o en el d’un multimilionari que es permet declarar la seva estima pels pobres i l’admiració per Stalin.”
Hi ha altres documents audiovisuals impagables, com ara una conversa entre Godard i Duras que es va enregistrar el 2 de desembre del 1987 i es va emetre en el programa televisiu Océaniques, i un debat entre ella, Chantal Akerman, Liliane de Kermadec i l’actriu Delphine Seyrig (les tres primeres havien dirigit l’última en les seves darreres pel·lícules respectives), celebrat el 19 d’abril del 1975 en el context del festival de cinema de dones Gaumont Rive Gauche: “C’est quoi, un cinéma au féminin?” Duras ho tenia clar: “El cinema fet per dones forma part d’un cinema diferent i aquest, per definició, és polític. Els mitjans financers de què disposen les dones que fan cinema fan que els seus films ja siguin polítics.” Dit de passada, el cartell de l’exposició reprodueix una preciosa foto de Duras i Seyrig durant el rodatge de la fascinant India Song.
Com es reflecteix en l’exposició, Roma té present la consciència i el compromís polític de Duras, que va néixer al Vietnam i, formant part d’una família colonial francesa, hi va passar la infància i l’adolescència. Una consciència amb les seves contradiccions o, posem-hi, limitacions: “És cert que a Un dic contra el Pacífic denuncia el vampirisme colonial, però, mentre que els personatges occidentals tenen una psicologia complexa, la visió dels habitants autòctons és molt uniforme”, apunta Roma.
Va ser l’any 1950, en què es va publicar aquesta novel·la, quan el Partit Comunista Francès (PCF) va expulsar-la per, literalment, “nimfòmana, arrogant i de moral lleugera”. No va ser per aquests motius –no és per res que ho fossin en relació amb una dona que, ai, “anava sola als bars de nit”, comenta Roma– que el PCF també va expulsar diversos homes relacionats amb Duras, entre què Robert Antelme (el seu exmarit, retornat del camp de Dachau), Dionys Mascolo (amant seu i amb qui va tenir un fill) i Edgar Morin. “El cas és que, un cop fora del Partit Comunista, es van plantejar què és allò comú i com crear la idea de comunitat i així intervenir políticament. Em sembla molt vigent, com hem comentat sovint amb la meva amiga Marina Garcés”, explica Roma.
Duras va pronunciar-se en contra de la guerra d’Algèria, va implicar-se en el Maig del 68 i, entre tantes altres coses en part relacionades amb el feminisme, va signar el manifest de les 343 que, l’any 1971, van vindicar el dret a l’avortament.
Tot això es fa present en l’exposició, que no oblida la literatura i el teatre de Duras, el seu procés d’escriptura i les seves reflexions sobre el fet d’escriure. L’exposició dura fins a l’octubre, afortunadament, perquè, amb tant de material, convida a visitar-la diverses vegades.