Les lle­gen­des sobre Jordi de Sant Jordi expli­quen aven­tu­res mili­tars i històries d’amor. Filòlegs i his­to­ri­a­dors con­fir­men que es trac­tava d’un con­vers d’ori­gen musulmà que va par­ti­ci­par i caure pre­so­ner en les cam­pa­nyes de Nàpols. Nas­cut al Regne de València cap a finals del segle XIV, el nos­tre cava­ller va freqüentar la cort del rei Alfons el Magnànim– fill de Fer­ran d’Ante­quera–, i els docu­ments de l’època el situen sem­pre on es deci­deix la sort del regne. L’any 1416 viatja a França per encàrrec del monarca i més tard par­ti­cipa en mis­si­ons comer­ci­als entre Sicília i Aragó. L’any 1420, jun­ta­ment amb poe­tes com Andreu Febrer i Ausiàs Marc, par­ti­cipa en l’expe­dició a Sar­de­nya i Còrsega. Durant aquest viatge, Alfons el Magnànim el nomena cava­ller i li atorga l’alcal­dia de la Vall d’Uixó. L’any 1423 és fet pre­so­ner a Nàpols quan les tro­pes de Fran­cesco Sforza entren a la ciu­tat. D’aquesta experiència neix el poema Pre­so­ner, en què l’autor desitja ser alli­be­rat. Hereu explícit de la tra­dició d’Ovidi i Petrarca i pot­ser eclip­sat per altres grans figu­res medi­e­vals valen­ci­a­nes, el nos­tre escrip­tor és un dels grans de la lite­ra­tura cata­lana. Aquesta diada ho podem com­pro­var amb la publi­cació d’una versió moderna del poeta Car­les Duarte dins el volum Poe­sia, pre­sen­tat a la col·lecció Tast de Clàssics de l’edi­to­rial Bar­cino, amb la versió ori­gi­nal a pàgina esquerra. La seva poe­sia és ple­na­ment actual: “He vist un temps en què res no em plaïa: ara m’acon­tento amb el que m’entris­teix, i valoro més els gri­llons lleu­gers que en el pas­sat robes i bro­dats. La For­tuna ha mos­trat la seva volun­tat sobre mi fent que en aquest estat em trobi, però no m’hi cap­fico, perquè he fet el meu deure amb tots els valents que són aquí amb mi.” L’estil elegíac i sen­ti­men­tal ben far­cit de pro­vençalis­mes.

Sant Jordi és sem­pre al cos­tat del lec­tor en una relació con­fes­si­o­nal. En la intro­ducció, Duarte ens diu: “La poe­sia de Jordi Sant Jordi és plena de referències a la tra­dició tro­ba­do­resca que reprèn. La tensió amo­rosa con­ce­buda des dels ide­als de l’amor cortès, que ten­deix a la ide­a­lit­zació de la dona amada, és pre­sent arreu dels ver­sos de Jordi de Sant Jordi, però també hi tro­bem altres fonts d’ins­pi­ració rela­ci­o­na­des amb aspec­tes de la seva experiència per­so­nal.”

També remarca que és un home del seu temps, que encarna els ide­als i les pul­si­ons d’una edat mit­jana que anava dei­xant pas al Renai­xe­ment. Les figu­res romànti­ques són d’una actu­a­li­tat acla­pa­ra­dora, en molts moments més moderna que la poe­sia que es fa ara.