Marta Carnicero Hernanz (Barcelona, 1974) va debutar en novel·la amb El cel segons Google (2016) seguida de Coníferes (2020). Ara publica a Quaderns Crema Matrioixques. Va trigar a decidir-se a publicar, però ha esmolat bé les eines literàries i està agafant una velocitat de creuer alta.
Hi ha més personatges, però les protagonistes de Matrioixques són bàsicament la Hana, una dona en la quarantena que viu un doble exili –un de geogràfic i un altre d’íntim– i la Sara, que acaba de fer divuit anys i està ansiosa per ser lliure. Totes dues descobriran veritats amargues a mesura que s’escurça la distància que les separa.
Hana, una dona en la quarantena que viu un doble exili –un de geogràfic i un altre d’íntim– i la Sara, que acaba de fer divuit anys i està ansiosa per ser lliure. Totes dues descobriran veritats amargues a mesura que s’escurça la distància que les separa.
Marta Carnicero ofereix una novel·la breu però contundent per la diversitat de temes que toca, com ara el trauma, el pes de l’herència històrica i familiar, l’adopció i, sobretot, la sistematització de la violència, en concret, les violacions a les dones en una situació de guerra.
“Fa un parell d’anys vaig veure una exposició a la presó Model de Barcelona, que formava part del projecte Encara hi ha algú al bosc, que també va comptar amb un documental i una obra de teatre. Aquella exposició em va colpir moltíssim. Em vaig adonar de les xifres estratosfèriques de violacions en les guerres, que no hauria imaginat mai i que no vull repetir perquè una xifra és molt significativa però també molt fàcil d’oblidar. Si vaig escriure aquesta novel·la és perquè no em volia quedar amb una xifra”, comenta Carnicero. “Quan escrius, sempre has de buscar un tema que t’apassioni prou per poder-hi consagrar un o dos anys de la teva vida”, i el va trobar.
Un tema del qual, segurament, no s’ha parlat prou. “Parlem de guerres, ara estem amb la d’Ucraïna, però no visibilitzem aquesta part, que les dones som les grans damnificades de les guerres; i les criatures també, però, normalment, per motius diferents.”
La pregunta que es fa l’autora i per a la qual admet que no ha trobat resposta és clara. “Què porta homes aparentment normals, en una situació de guerra, a pensar que és lícit actuar amb una dona d’aquesta manera? Muntar un camp de violacions no ajuda a guanyar una guerra”, assegura.
“Que una persona pugui actuar d’aquesta manera ho puc entendre, el que no puc entendre és el format col·lectiu.” Aquesta falta de comprensió seria aplicable a altres col·lectius, com els homes europeus de classe mitjana i alta que viatgen al sud-est asiàtic per practicar turisme sexual amb menors i els capellans acusats d’abusos a menors. No són casos aïllats, es compten per centenars de milers.
La dona, per tot plegat, és presentada a l’obra com a víctima, si més no, en potència. “Tal com està configurat el sistema de poder al món, les dones sempre quedem per sota i això ens fa vulnerables, i en una situació bèstia com la que narro és on la dona acaba sent una víctima del seu propi destí, pel fet d’haver nascut dona.”
Les descripcions que fa Carnicero d’aquestes agressions i humiliacions són del tot versemblants i esfereïdores, com toca. “Em vaig documentar molt, però no vaig parlar amb dones que han passat per aquesta situació perquè m’horroritzava la possibilitat de fer una pregunta desencertada i, alhora, no aprofundir prou perquè, si ho feia, podria provocar dolor, burxar la ferida, cosa que no volia fer.”
Per tant, les percepcions i sentiments són de collita pròpia. “L’escriptora o l’escriptor ha de poder tenir empatia amb allò que els seus personatges fan, diuen, viuen, pensen, senten... És tan lícit escriure d’una violació quan no l’has patit com ho és fer-ho d’un assassinat o un robatori... Però en literatura tens tot el dret del món de recrear-ho.” Un autor no ha de donar la visió global políticament correcta, ha de donar la seva visió sobre els fets i personatges que vol oferir als lectors. Aquesta és o hauria de ser la convenció a seguir, tot i que a les xarxes socials no es respecta gaire.
On sí que tenia treball de camp fet és en les relacions amb adolescents. “Per sort o per desgràcia tinc bastanta relació amb adolescents”, diu rient, referint-se a les seves dues filles. “A més, vaig ser professora d’ESO i batxillerat durant setze anys i l’adolescència l’he viscut des de diferents perspectives.”
La Sara i la seva mare, la Bet, es mouen seguint les estratègies que esperen que els seran més efectives. “I al final es fan mal, com en tota relació en què les dues persones no busquen el mateix.”
Carnicero mostra els tres vèrtexs d’una adopció: la mare biològica, el fill o filla i la persona o parella que adopta. “És un tema que forma part dels meus fantasmes. Penso que la sang la valorem en excés. Que siguis fill biològic d’algú no necessàriament t’ha de vincular a aquest algú; en canvi, el que fa les relacions és la pell, la proximitat, les ganes de ser-hi.” Mostra l’adopció “vista com a traïció”, perquè un personatge sap de cop que és adoptat, sense temps per assimilar-ho, i “se sent profundament enganyat”. Perquè, a més, tot plegat va acompanyat d’un context molt dramàtic.