Assaig d’una poètica. Enrique Vila-Matas publica ‘Montevideo’ (Seix Barral), una novel·la total que combina la ficció amb l’assaig, l’autobiografia i les lectures dels seus referents
Els lectors d’Enrique Vila-Matas estan d’enhorabona perquè el narrador i articulista barceloní acaba de publicar Montevideo (Seix Barral), una novel·la total, que neix en un moment de renaixement després d’una greu crisi física que es va saldar amb trasplantament de ronyó donat per la seva companya i mussa, Paula de Parma, a qui ha dedicat pràcticament tots els llibres. Vila-Matas no va voler entrar en detalls sobre aquesta qüestió, però el resultat artístic resulta fascinant. Montevideo combina la ficció amb l’assaig, l’autobiografia i les lectures dels seus referents. Diríem que és un assaig de poètica, on la prosa nítida obeeix la premissa que ens va exposar el mateix escriptor: “L’objectiu de la novel·la és demostrar si realitat i ficció són el mateix.” En la roda de premsa convocada a la llibreria La Central del Raval, Vila-Matas va definir com a “eufòria” la sensació que la novel·la transmet, tot i estar protagonitzada per un suposat escriptor que no escriu i que trafica amb marihuana, haixix i cocaïna en un París on encara es conserven els ecos dels exiliats i la revolucions pendents dels anys seixanta i setanta. En el moment d’explicar la línia argumental va dir que era un “tractat sobre l’ambigüitat moderna actual, on m’ho he passat en gran i no tenia gens de ganes de donar-la per acabada”, fins i tot quan ja la lliurava a la seva editora, Elena Ramírez. Davant la força que desprèn el text, el novel·lista va assegurar que l’havia redactat amb “tota la intensitat del món”, cosa que va repetir fins a tres cops.
Per les pàgines de Montevideo passen infinitat d’escriptors que han condicionat el barceloní. Roussel, Piglia, Cioran, Melville, Szentkuthy, Bataille, Juan Carlos Onetti, Thomas Wolfe, Italo Calvino, Tabucchi, Monterroso i Jacobs, Cirlot, Simenon, Nietzsche, Borges i una extraordinària aparició de Julio Cortázar, que, a partir del seu conte La puerta condenada, ambientat a l’antic hotel Cervantes del centre de Montevideo, reneix en les interpretacions de Vila-Matas. La capital uruguaiana és el destí final d’una novel·la que s’inicia al París esmentat i té metes volants a Cascais, Reykjavík, Bogotà i el París dels atemptats islamistes del 2015. L’escriptor es va mostrar especialment crític amb l’abús i el tòpic del concepte d’autoficció, “la ficció expulsa l’autoficció, que no existeix. És un menyspreu i una redundància”. Vila-Matas va insistir que “la impossibilitat de l’escriptura és que no pots reflectir la realitat, que no és un mirall. Això és, en definitiva, el tema del Quixot. La realitat és una i els llibres són els llibres. La literatura de vegades es barreja amb la realitat, però mai la reflecteix”.
També va deixar clar el punt de vista i l’articulació del relat, que es reforça amb moltes de les cites que adornen el relat: “Sempre he escrit ficció des d’un espai que solen ocupar els assagistes, amb un jo literari visible. En aquesta ocasió, un assagista escriu sobre l’avatar d’un escriptor.” Un Vila-Matas fresc i renascut de les seves cendres signa una de les grans novel·les de la seva extensa trajectòria, una de les més reconegudes i premiades del continent.
Foto: Marta Pérez