Els lec­tors d’Enri­que Vila-Matas estan d’enho­ra­bona perquè el nar­ra­dor i arti­cu­lista bar­ce­loní acaba de publi­car Mon­te­vi­deo (Seix Bar­ral), una novel·la total, que neix en un moment de renai­xe­ment després d’una greu crisi física que es va sal­dar amb tras­plan­ta­ment de ronyó donat per la seva com­pa­nya i mussa, Paula de Parma, a qui ha dedi­cat pràcti­ca­ment tots els lli­bres. Vila-Matas no va voler entrar en detalls sobre aquesta qüestió, però el resul­tat artístic resulta fas­ci­nant. Mon­te­vi­deo com­bina la ficció amb l’assaig, l’auto­bi­o­gra­fia i les lec­tu­res dels seus refe­rents. Diríem que és un assaig de poètica, on la prosa nítida obe­eix la pre­missa que ens va expo­sar el mateix escrip­tor: “L’objec­tiu de la novel·la és demos­trar si rea­li­tat i ficció són el mateix.” En la roda de premsa con­vo­cada a la lli­bre­ria La Cen­tral del Raval, Vila-Matas va defi­nir com a “eufòria” la sen­sació que la novel·la trans­met, tot i estar pro­ta­go­nit­zada per un supo­sat escrip­tor que no escriu i que tra­fica amb mari­hu­ana, hai­xix i cocaïna en un París on encara es con­ser­ven els ecos dels exi­li­ats i la revo­lu­ci­ons pen­dents dels anys sei­xanta i setanta. En el moment d’expli­car la línia argu­men­tal va dir que era un “trac­tat sobre l’ambigüitat moderna actual, on m’ho he pas­sat en gran i no tenia gens de ganes de donar-la per aca­bada”, fins i tot quan ja la lliu­rava a la seva edi­tora, Elena Ramírez. Davant la força que desprèn el text, el novel·lista va asse­gu­rar que l’havia redac­tat amb “tota la inten­si­tat del món”, cosa que va repe­tir fins a tres cops.

Per les pàgines de Mon­te­vi­deo pas­sen infi­ni­tat d’escrip­tors que han con­di­ci­o­nat el bar­ce­loní. Rous­sel, Piglia, Cio­ran, Mel­vi­lle, Szentkuthy, Batai­lle, Juan Car­los Onetti, Tho­mas Wolfe, Italo Cal­vino, Tabucchi, Mon­ter­roso i Jacobs, Cir­lot, Sime­non, Nietz­sche, Bor­ges i una extra­or­dinària apa­rició de Julio Cortázar, que, a par­tir del seu conte La puerta con­de­nada, ambi­en­tat a l’antic hotel Cer­van­tes del cen­tre de Mon­te­vi­deo, reneix en les inter­pre­ta­ci­ons de Vila-Matas. La capi­tal uru­gua­iana és el destí final d’una novel·la que s’ini­cia al París esmen­tat i té metes volants a Cas­cais, Reyk­javík, Bogotà i el París dels atemp­tats isla­mis­tes del 2015. L’escrip­tor es va mos­trar espe­ci­al­ment crític amb l’abús i el tòpic del con­cepte d’auto­ficció, “la ficció expulsa l’auto­ficció, que no exis­teix. És un menys­preu i una redundància”. Vila-Matas va insis­tir que “la impos­si­bi­li­tat de l’escrip­tura és que no pots reflec­tir la rea­li­tat, que no és un mirall. Això és, en defi­ni­tiva, el tema del Qui­xot. La rea­li­tat és una i els lli­bres són els lli­bres. La lite­ra­tura de vega­des es bar­reja amb la rea­li­tat, però mai la reflec­teix”.

També va dei­xar clar el punt de vista i l’arti­cu­lació del relat, que es reforça amb mol­tes de les cites que ador­nen el relat: “Sem­pre he escrit ficció des d’un espai que solen ocu­par els assa­gis­tes, amb un jo lite­rari visi­ble. En aquesta ocasió, un assa­gista escriu sobre l’ava­tar d’un escrip­tor.” Un Vila-Matas fresc i renas­cut de les seves cen­dres signa una de les grans novel·les de la seva extensa tra­jectòria, una de les més reco­ne­gu­des i pre­mi­a­des del con­ti­nent.

Foto: Marta Pérez