He volgut llegir Guerra i pau perquè ja no podia sentir absolutament res amb el que està passant a Palestina i Ucraïna. Em mou un desig de reduir l’escala i trobar un sentit narratiu, una necessitat infantil gens autodissimulada de buscar consol en el clixé que diu que la història ha de ser una mestra per a la vida; que el passat ens pot servir de guia i inspiració en el present. Perquè “sentir”, en termes crus, és extremament senzill: sé quines paraules he de picar al buscador de TikTok per provocar-me nàusees i plors en menys de cinc minuts. El problema és que també estic convençut que, si entro en aquesta espiral i entreno l’algoritme perquè el meu timeline s’inundi amb impactes de les guerres, no estaré més a prop d’entendre res, sinó més lluny. La mediatització de la guerra a través de les xarxes socials no aconsegueix el mateix efecte que el periodisme ni les formes narratives més tradicionals: en comptes d’un sentiment de testimoni i d’un moment de pausa per a la interpretació, l’audio­visual

amateur i el flux incessant de contingut m’atordeixen només amb una empatia fugiserra i irreal. La reacció emocional és tan primària que vols anar als grans mestres del passat com si tinguessis el deure moral de sentir alguna cosa amb adjectius i frases dignes.

I el passat té forma de dos totxos de mil pàgines amb la lletra molt atapeïda que l’editorial 1984 va publicar al novembre per celebrar el 40è aniversari: la flamant traducció de Guerra i pau que Judit Díaz Barneda ha fet al català directament del rus. Tot i que “passat” no és ben bé la paraula adequada, perquè Lev Tolstoi és sovint aclamat com el pare de la narrativa de guerra moderna. Ernest Hemingway va dir “no hi ha millor escriptura sobre guerra que la de Tolstoi” i, al mateix temps, que Guerra i pau hauria estat molt millor i més curta si l’hagués escrit Turguénev, o que no es pot aguantar el “pensament pesat i messiànic” que Tolstoi introdueix emmig de la narració en forma de monòlegs eterns. L’obessió artística de Tolstoi era “dir la veritat”, i per fer-ho, naturalment, va haver de treballar molt l’estil i trencar moltes convencions. La seva gran croada era contra la mitologia dels grans homes i les grans nacions. Tolstoi vol deixar clar que, malgrat que els seus personatges puguin lluir atributs que els facin encaixar en les definicions estàndard de glòria i heroisme, de fet, cap d’ells són “ni bons, ni dolents”, “ni herois, ni malvats”, perquè aquestes definicions es difuminen amb la boira de la guerra. La veritat, insisteix, és que els esdeveniments històrics estan determinats per multitud de causes precedents, massa vastes i variades perquè cap persona pugui controlar-les. Els anomenats grans homes són “instruments involuntaris de la història, i fan un treball amagat per a ells però comprensible per a nosaltres”.

El primer que sents davant de l’exercici tolstoià de desconstruir el llustre del belicisme és que nosaltres donem aquesta revolució per descomptada. Després de les carnisseries del segle XX, estem convençuts d’haver descobert que allò que titllem d’inhumà és justament el que els humans fem en temps de guerra. Per cada pel·lícula que ens mostra una escena de camaraderia o compassió, tenim un record de l’Holocaust. Després del que va a passar a Ruanda, parlar de límits fa vergonya i riure incòmode. Segons la divisió tripartida que proposa el filòsof Edgar Illas a The Survival Regime: Global War and the Political (Routledge), el paradigma clàssic en què escriu Tolstoi correspodria a l’època de la “Guerra Real”, la lluita entre estats en què la violència és externa a la política: el forceig primitiu que es produeix en el xoc entre dos estats sobirans. En canvi, al segle XX neix la “Guerra Total” i s’imposa la lògica biopolítica, en què la supervivència es converteix justament en allò de què s’ocupen l’estat i la nació, perquè la política determina si estàs inclòs o exclòs, si ets una vida reconeguda o ets l’altre inhumà. Des d’aquest punt de vista, la civilització no hauria fet desaparèixer la barbàrie, sinó que li hauria donat cobertura burocràtica i institucional. Finalment, Illas defensa que al segle XXI ens trobem en una “Guerra Global” en la qual “la supervivència es dissemina en tot acte polític i hi ha una desdiferenciació entre el que és la vida, la política, el capital, la guerra i la vida social”. La pregunta de Tolstoi sobre la misèria de la guerra hauria quedat completament superada per la pregunta de Primo Levi sobre el que va passar als camps de concentració, que encara s’hauria embolicat més per la pregunta de Jean Baudrillard sobre si una guerra televisada com la del Golf va tenir lloc en la realitat o simplement la vam viure com un simulacre.

Però continues llegint Guerra i pau i arribes a les primeres escenes d’hospitals de campanya i sales d’amputació, que van ser la gran innovació narrativa que va introduir Tolstoi per produir un efecte de veritat en els lectors, i notes les primeres fiblades d’identificació amb el present. Són pessigolles morals, com si el vocabulari del bé i el mal es resistís a abandonar el món amb la mateixa resiliència que la guerra. Perquè, quan superem els primers clixés sobre que horrible que és la guerra en general i dediquem una estona a considerar les guerres concretes, ens adonem que no totes són iguals, que ens importa molt distingir entre les operacions militars raonables i autolimitades i els genocidis, i que hi ha certs conceptes sorprenentment universals amb els quals discutim sobre intervencions humanitàries, agressions o terrorisme. Aquesta elaboració del discurs ha ocupat Michael Walzer, el pensador més influent en la filosofia contemporània de la guerra. A Just and Unjust Wars, publicat el 1977 per oposar-se a la Guerra del Vietnam, Walzer intenta demostrar que el realisme és mentida. Segons el filòsof, si la hipocresia és tan habitual en el discurs de la guerra, és perquè és on més palès es fa el poder limitador de la moralitat. El cínic entén perfectament que les seves accions seran jutjades per altres persones que no són cíniques, i que aquests judicis poden tenir conseqüències palpables. Quan un líder polític ens diu que està lluitant segons els convenis internacionals o no apunta als civils, sap que aquestes afirmacions seran escrutades per veure si són certes o falses. “Si tots haguéssim esdevingut realistes, simplement ens diríem, brutalment i directament, el que volem fer o el que hem fet”, escriu Walzer, “Però el cert és que una de les coses que la majoria de nosaltres volem, fins i tot en la guerra, és actuar moralment o que ho sembli”.

L’èxit de les teories de Walzer i la seva influència en les relacions internacionals l’han convertit, segons les seves pròpies paraules, en “l’home a qui els mitjans truquen perquè posi nota a les guerres”. I, efectivament, a finals de gener, va fer una conferència al CCCB i li van demanar que es mullés sobre la guerra de Gaza. No sabem si la seva opinió ha canviat a mesura que han anat passant més coses, però, davant una audiència eminentment propalestina i perfectament conscient de la condició de jueu del ponent, Walzer va respondre que, al seu parer, la guerra fins al moment no havia creuat els límits morals per ser considerada una guerra injusta. Hi estiguem d’acord o no, la gràcia és que va intentar calcular la justícia d’una guerra amb termes racionals i discursius. Com més pensem en la guerra entre Hamàs i Israel, més veiem com el combat a mort està condicionat per la interpretació d’un paper en l’escena de la política internacional que depèn molt de la lògica de l’storytelling. Israel i Hamàs són la punta de l’iceberg de dues aliances geopolítiques complexes que, com ja fa temps que avisen els diaris, podrien escalar el conflicte fins a desencadenar una guerra mundial. Però les guerres modernes tenen alguna cosa de joc de la gallina reputacional, i esclarir qui creua primer una línia vermella moral pot ser més important que els arsenals. Com és sabut, l’atac de Hamàs el 7 d’octubre no tenia cap possibilitat de conquerir Israel i simplement buscava generar una resposta desproporcionada que caigués com un bumerang sobre la reputació dels israelins i incrementés les simpaties per la causa Palestina, que estava quedant fora de l’agenda. La guerra contemporània tan suposadament impersonal, complexa i descarnada està profundament lligada amb el sentit comú moral a l’abast de qualsevol.

El triomf rus sobre Napoleó que narra Guerra i pau sol considerar-se la primera guerra moderna perquè va ser la primera en què van intervenir noves tecnologies militars i de transport, però també de comunicació. Va ser la primera vegada que el públic es podia informar immediatament a través de la fotografia i de les notícies lliurades per telègraf. I la primera gran novel·la moderna sobre la guerra retransmesa en directe fa dues coses al mateix temps: d’una banda, revelar que la veritat del camp de batalla és un infern, amb una precisió literària implacable. Però, de l’altra, Tolstoi intenta mostrar que, al cor dels éssers humans, hi ha el que ell anomenava “la llei de l’amor”. A l’escena final dels Relats de Sebastopol, tres escrits periodístics que va publicar el 1855 per registrar les seves experiències durant el setge a Crimea l’any anterior, i que servirien de base per als episodis de Guerra i pau, Tolstoi mostra amics i enemics confraternitzant durant un alto el foc que feien per enterrar els cadàvers. Es pregunta: “Per què no s’abracen com a germans amb llàgrimes d’alegria, en lloc de començar a matar de nou al matí?”. La història continua suggerint que, per ser capaços de fer la guerra, els éssers humans han de suprimir les veritats morals “que es troben inconscientment amagades a l’ànima de cada home”.

Cap al final de la seva vida, Tolstoi va abraçar aquestes veritats i es va convertir en un activista i assagista. Acabaria sent reconegut per Gandhi com una gran inspiració per a la lluita no-violenta, i sense la seva ploma el pacifisme seria molt diferent de com l’hem conegut i hauria anat molt més lent. Llegim Tolstoi per la sofisticació del seu realisme psicològic, que ha estat aplaudit al llarg dels temps. Virginia Woolf deia que “amb prou feines hi ha cap aspecte de l’experiència humana que no aparegui a Guerra i pau”, i Stefan Zweig, que “llegir Tolstoi és com mirar el món real per una finestra oberta”. Avui que sembla que “realisme” vulgui dir “amoralitat”, Tolstoi ens recorda que el vocabulari amb què interpretem la guerra i ens jutgem entre nosaltres és part de la realitat, que l’amor pot tenir tanta força com l’horror, i que el que diem i el que escrivim pot suposar una gran diferència en el que passa als camps de batalla.