Edicions de l’Albí ha publicat un nou volum antològic, d’història literària del Berguedà.
Edicions de l’Albí ha publicat un nou volum antològic, d’història literària del Berguedà. Fa 40 anys, un grup d’escriptors i entusiastes van projectar un treball de catalogació i ordenació literària, amb el segell i el suport de l’editor Jaume Huch. El treball s’ha anat demostrant amb la col·lecció Escriptors del Berguedà, que ja aplega 10 volums, com ara l’obra poètica de Guillem de Berguedà i els dos volums dedicats a Ramon Vinyes, el savi català de Cien años de soledad. L’antologia aplega 40 poetes nascuts entre el 1940 i el 2000. El buidatge i la recerca de materials han estat intensos i fondos, a partir de la dedicació i la cura que han tingut Montserrat Butxaca i Quirze Grifell. S’hi poden trobar poetes que haurien de merèixer més atenció, com ara l’editor i poeta Jaume Huch (1961); la mateixa antologista, Montserrat Butxaca (1962), i Josep Grifoll (1972), veí de Casserres, poeta, pintor i artista total, amb poemes màgics: “Sé exactament on ets, la flor que més t’agrada, amb quina mà et masturbes, com es diu la teva mare.” Altres poetes han tingut la sort de rebre l’atenció i el reconeixement, com ara Josep Maria Sala-Valldaura (1947), Laia Martínez (1984) i Blanca Llum Vidal (1986). El Berguedà també compta amb notables cantants i compositors, com ara Titot, de Brams, i Xavier Guitó, pianista de Roger Mas, incorporats en l’antologia.
Hi ha un component de vitalitat en un bon nombre de poemes recollits. I això és d’admirar. “Si vull viure he de fer trencadissa”, proclama Mercè Miró (1940), la primera poeta que apareix en el volum. Per autor, es poden arribar a llegir un mínim de sis o set poemes. I això també és positiu per al lector. Sempre que llegeixo una antologia de poesia catalana, m’assolen totes les inclinacions, tots els recels, totes les mancances i tots els coneixements que es podrien haver demostrat abans. Apareixen massa derivades a l’hora de valorar el treball dels antòlegs, dels recopiladors, perquè tampoc tens els mitjans, el temps, la memòria i els coneixements que pots arribar a creure. Criticar una antologia és un fet tan simple com criticar l’alineació d’un equip. Apareixen experts i especialistes a cada casa, en cada prestatgeria. Potser el gran mèrit i el gran valor d’aquesta antologia és mostrar un amplíssim ventall de poetes per tal que cada lector es pugui fer la seva pròpia antologia. Potser la millor antologia seria aquesta.
Jem Cabanes (1942), per exemple, escandeix un poema sobre el pas del temps, cap a la intranscendència. “Veuràs l’alba com se’t lleva i se’t don, més teva i teva, en un jorn sens parió.” Parlant de Berga, en l’antologia, no hi poden faltar composicions dedicades a la Patum de diversos autors. Agustí Ferrer i Gasol (1943-2019) ens diu: “Intenta ser lliure, sabent de segur que mai ho seràs.” Hi ha descripcions urbanes, dessolades, de Roser Casals (1945): “Avui no veig passejar-se la vida, amunt, avall, mirant aparadors.” Josep Maria Sala-Valldaura, natural de Gironella, és representat notablement: “Soc pell d’aire i d’aigua, soc l’olor de la terra.”
En altres autors, hi ha un domini dels poemes clàssics, sobre el destí, les esperes nostàlgiques o homenatges a escriptors, llocs comuns o paisatges de la comarca. També hi ha poemes a rossinyols, fonts i rierols, amb cants amorosos que s’hi barregen. “Les teves cames són pilastres d’alabastre”, descriu en un salm Martí Just (1951).
Un altre poeta de la comarca, amb una notable producció, és Jaume Bonvehí (1955): “L’escriptura mai no podrà pertànyer del tot al present.” Més endavant, Dani Montaña (1956) compon un poema sobre tot el que recomponem a partir de tot el que trenquem. Ramon Mujal (1956) descriu les masies enrunades de la comarca: “La meditació al fons del prat. Uns bous pasturen el silenci.” Un altre poeta que voldria subratllar és Toni Gol (1960), de Gironella, destacat activista cultural. Hermínia Mas (1960), premi Amadeu Oller 1983, ens fa una pregunta clau: “La gran pregunta és sempre la mateixa: quant val desobeir?” Entre les poetes es van responent i contestant. Tomàs Arias (1966), destacat poeta de l’escena barcelonina, ens interpel·la: “L’amor és una aixeta mal tancada.
