“No hi ha elecció possible: si no pateixes molt és com si no fos amor; de fet, no sé ni el que és”
Li va costar a Julian Barnes (Leicester, 1946) respondre una de les primeres preguntes que se li van fer a la roda de premsa. De fet, a la tercera va contestar la pregunta que es planteja a la primera frase de L’única història (Angle i Anagrama): “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?” La resposta, finalment, la va donar com a evident: “No hi ha elecció possible: si no pateixes molt és com si no fos amor. De fet, no sé ni el que és.”
Amb una gran expectació i en l’espectacular mirador del CCCB, on dijous a la tarda va dictar la conferència ''El sentit del relat'' dins la programació de Kosmopolis, Barnes va estar amable i brillant. El seu anglès vocalitzat gairebé amb el fraseig de Sinatra va captar l’atenció dels periodistes. Després de mostrar el pin europeu que duia a la solapa, es va lamentar que aviat haurà de tornar a utilitzar la frontera per circular per Europa i va aprofitar per mostrar el seu desacord amb David Cameron, “que ens va ficar a tots plegats en l’embolic immens que vivim”. Poc abans havia declarat als seus representants que respondria totes les preguntes sobre el Brexit, el futbol o el clima, per afirmar que “l’única història que han viscut els anglesos és el caràcter pràctic del concepte europeu”. “Si els polítics haguessin cregut en el projecte, llavors podríem pensar que ha tornat la raó al país”, va manifestar. Després va ironitzar: “No sé si realment un estat ha de donar esperança a la gent, perquè aquesta missió abans estava en mans dels capellans i potser dels escriptors, però ara depèn de gent com Lionel Messi. Gran Bretanya ha estat el país de Shakespeare i Churchill, però també dels Monty Phyton i Alícia al país de les meravelles. Se’ns coneix com un país racional, però a vegades se’ns en va el cap i espero que puguem tornar a una situació més racional.”
Sobre l’impressionant i evolutiu relat que recrea a L’única història, l’innocent amor entre un noi de 19 anys i una senyora casada de 48, Barnes la va desmarcar del popular film El graduat afirmant que “la relació sexual i emocional de què parlo jo és diferent, ja que a El graduat hi ha una dona gran sofisticada amb coneixement del món i que s’uneix a un jove, mentre que a la meva novel·la els dos personatges estan en un pla d’igualtat malgrat la diferència d’edat. No és una dona sofisticada i tots dos són igual d’innocents.”
A part d’un primer títol, que li va costar més de vuit anys, Barnes dedica entre un any o dos al procés de redacció. De fet, va declarar que s’havia inspirat en una història d’amor similar, que apareix en part a la seva obra El sentit d’un final (2011): “Em va semblar interessant i un punt de partida per a una altra novel·la.” També va explicitar els canvis de punt de vista i muntatge del llibre: “El treball d’un escriptor és descriure les coses amb la màxima veracitat possible i amb la màxima qualitat i bellesa perquè tingui un impacte emocional en la gent, però si ha d’exercir de portaveu de la societat dependrà del seu temperament.” Com a gran mestre, ho ha tornat a aconseguir.
