Domingo, 22 de diciembre de  2024



Català  


El Palau Robert presenta una exposició antològica dels anys de la contracultura.
acec7/6/2021



(Foto:)
 
Men­tre tre­pit­ges la catifa de dia­ris que repro­du­ei­xen notícies de l’època, les parets, les sales i, fins i tot, la cor­tina de Zeleste del car­rer Argen­te­ria et sug­ges­ti­o­nen amb la sen­sació de viat­jar pel túnel del temps. Un no pot evi­tar la nostàlgia quan passa per davant d’una recre­ació de Les Enfants, dis­co­teca repre­sen­ta­tiva del Raval, o quan es troba davant de la boca del cèlebre disc de King Crim­son, grup que va obrir la per­cepció que alguna cosa estava can­vi­ant a començament dels setanta, quan van actuar el novem­bre del 1973 a Gra­no­llers.


Mal­grat els deli­ris finals de la dic­ta­dura, que per­pe­tra­ria dife­rents assas­si­nats d’Estat i penes de mort abans de la des­a­pa­rició del gene­ral, el motor de la joven­tut no tenia atu­ra­dor i s’obrien esclet­xes a la lli­ber­tat. Del 1967 al 1978 ha estat el període triat pels comis­sa­ris Pepe Ribas (Ajo­blanco) i Canti Casa­no­vas (laweb­sen­se­nom) per bas­tir una labo­ri­osa recons­trucció del que va pas­sar en uns anys d’incer­tesa, desig i espe­rança. Una expo­sició coral amb mol­tes coses a dir tot i l’espai limi­tat.


Després d’una llarga espera, el Palau Robert inau­gura L’under­ground i la con­tra­cul­tura a la Cata­lu­nya dels setanta, expo­sició antològica amb més de 700 peces, que pro­posa una mirada exhaus­tiva, inèdita fins ara, als pro­ta­go­nis­tes i als movi­ments soci­als i cul­tu­rals d’una època trans­cen­den­tal. Divi­dida en dife­rents espais temàtics, docu­menta la irrupció de les comu­nes, el femi­nisme, la psi­codèlia, l’eco­lo­gia, l’espi­ri­tu­a­li­tat, les músiques i les arts d’avant­guarda, els còmics i els fan­zins, entre mol­tes altres referències.


Amb una extra­or­dinària posada en escena diri­gida per l’arqui­tecte Dani Frei­xas, la mos­tra ha estat un encàrrec de la Direcció Gene­ral de Difusió de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, que es pot visi­tar a par­tir del dia 2 de juny i romandrà oberta fins al 28 de novem­bre del 2021. En espera del catàleg i de les acti­vi­tats paral·leles, tant Ribas com Casa­no­vas van coin­ci­dit que l’espai havia limi­tat l’expo­sició, però el resul­tat és esti­mu­lant perquè no t’ennu­ega i pots gau­dir de cada racó, cada afo­risme, foto­gra­fia, por­tada, poe­mes i la música que pot alter­nar les sim­fo­nies de Pink Floyd amb els cants deso­lats de la Banda Tra­pera del Río, refe­rent del punk català.


L’expo­sició de la con­tra­cul­tura cata­lana estava maleïda: tant el comis­sari Pepe Ribas com l’edi­tor de la revista Star Juanjo Fernández van coin­ci­dir a asse­nya­lar els pre­ce­dents fallits ante­ri­ors, sota els aus­pi­cis d’ells matei­xos o, per exem­ple, de l’afí Genís Cano, que va morir abans d’acon­se­guir dur el pro­jecte a bon port, el 2007. Pepe Ribas el va recor­dar quan va fer un pri­mer pas­seig per aquest sinuós recor­re­gut, on podem tro­bar ori­gi­nals i repro­duc­ci­ons de dis­cos dels dife­rents estils, revis­tes que podien alter­nar l’art i la poe­sia amb la revo­lució quo­ti­di­ana –que sí que va reei­xir men­tre el pro­jecte lli­ber­tari se n’anava en orris. No és una inci­tació a la nostàlgia –que també la podran gau­dir–, sinó una des­cripció quasi sal­vatge d’un moment en què els polítics encara no s’havien situat per subs­ti­tuir ple­na­ment el fran­quisme. L’espon­taneïtat bro­llava lliure.


Una revolució en els diferents segments socials

Pepe Ribas repeteix, davant l’estupefacció de les periodistes joves, que en aquell primer tram dels anys setanta el lloguer no superava el 10 per cent dels ingressos. La revolució quotidiana se servia amb comptagotes i la ingenuïtat era un fluir en paral·lel a uns anys perillosos en què et podien matar per fer una pintada o estar vuit mesos a la Model per una postura d’haixix. El sexe oral era una abstracció i l’heroïna no va entrar fins al 1977. La doble mirada dels comissaris ha enfocat herois d’aquell temps, com ara Picarol, Damià Escuder, Jaume Fargas, Gay Mercader, Víctor Jou, Nazario i dibuixants de còmic d’arreu del país, músics de rock, anarquistes, ecologistes, feministes, gent del teatre i les companyies internacionals i els poetes. “Deixa fluir la imaginació”, diu un aforisme d’Allen Ginsberg. O la impactant frase final del recorregut, si vas en l’ordre correcte: “El temps va continuar passant, però l’individualisme, la fragmentació i la corrupció van fer que aquesta història acabés aquí.






Foto: Oriol Duran 


   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2