Pilar Eyre ja té 22 llibres a l’esquena. Havia retratat reis, reines i famosos quan el 2014 es va estrenar en la ficció –amb bastanta autoficció i amb magnificència– amb Mi color favorito es verte, que va quedar finalista del premi Planeta. Ara, convertida en novel·lista experimentada després de Nomeolvides, Todo empezó en el Marbella Club o Callejón del olvido, torna a la novel·la amb caires autobiogràfics amb Cuando éramos ayer (Planeta), un relat del qual és impossible desenganxar-se, en què l’escriptora fa un recorregut per la història recent de Barcelona.

Un relat que arrenca a finals dels seixanta amb en Tomás, un fabricant de mantellines arruïnat perquè el nou Papa ha dispensat les dones d’anar amb tocat a missa; amb la seva dona, la Carmen, que sent que ho ha fet tot a la vida i encara no ha arribat als 40, i amb la seva filla, la Silvia, que comença a viure i ho vol fer fora de les convencions de la seva família burgesa.

Amb aquestes premisses, Eyre compon el puzle d’una Barcelona de contrastos en què mostra com viuen la classe adinerada, els immigrants arribats d’ Andalusia, els estudiants entossudits a combatre el franquisme, els exiliats del catalanisme que ja sembren la tornada al poder, els presos comuns i polítics i les dones, sobretot les dones, de qualsevol edat i extracte social, limitades per les lleis i els costums del seu temps.

“És una època de què ningú parla. S’escriu tant de la postguerra o de la movida madrilenya, però els anys setanta, els vuitanta i fins i tot els de la Barcelona olímpica han caigut en una espècie d’oblit, no els veig enlloc. Això és el que em va empènyer a escriure, perquè encara hi ha molta gent activa que va viure aquells temps, plens de moments històrics, i que no es veu reflectida enlloc”, explica Eyre en una entrevista amb La Vanguardia.

L’escriptora sent que ha de recuperar aquell món d’ahir i també es veu obligada a reivindicar-lo, perquè “de vegades s’ expliquen anècdotes, però la gent d’aquella època vam haver de pagar un preu molt alt”. Potser les filles i netes d’aquella generació no ho saben però van ser dones com la Silvia, la protagonista de Cuando éramos ayer, les que van començar a obrir unes portes que avui encara continuen ajustades.

Les portes, per exemple, per viure el sexe amb naturalitat. Eyre recorda que “aconseguir la píndola anticonceptiva era tota una odissea; havies de trobar un amic metge i no catòlic i dir-li que era per un desordre hormonal perquè et donés una recepta, i després anaves a una farmàcia, el més lluny possible, i el farmacèutic et mirava malament, però molt malament, i això encara que fossis una dona casada, perquè l’objectiu del matrimoni no era cap altre que procrear”.

“He volgut feminitzar la lluita d’aquells anys, incloent-hi temes com la sida, que es va relacionar amb els homosexuals, però també moltes dones van morir d’aquesta malaltia”, afegeix l’autora de Cuando éramos ayer , que tot i això conclou que “el presumpte alliberament de la dona ha beneficiat els homes”. I posa aquesta tesi en boca de la Silvia, la seva protagonista: “¡Qué mal negocio hemos hecho las mujeres!, ahora tenéis sexo gratis, y nosotras encima tenemos que estar agradecidas por vuestras leyes y vuestras dispe..., despeni..., ¡vuestras mierdas!”.