Començaré equívocament. Citaré a algú sense relació aparent amb la nostra protagonista d’avui, excepte per l’ofici i la ciutat d’origen. Francisco Casavella, el veí del Poble-sec que va signar algunes de les novel·les fonamentals de tots els temps, equiparava l’ofici d’escriptor i el seu paper dins la nostra societat amb un arquetip cinematogràfic manllevat de les pel·lícules de l’Oest: el guia mestís. “Facin memòria” —deia en un dels seus articles més lúcids—. “El guia mestís precedeix a la cavalleria i la informa sobre els plans i el territori dels indis. […] El guia mestís no pertany a cap bàndol. Parla, sí, el llenguatge de la tribu, s'endinsa en territori enemic i torna després per a contar el que ha vist”. A l’una i l’altre els hi separa l’abisme entre la generació de postguerra i la generació X, entre una assagista precursora de la contracultura i un novel·lista que trencà les estretes costures de l’afterpop.

I malgrat això, la definició casavelliana de la veritable funció de l’escriptura sembla un vestit fet a mida per a Maria José Ragué, una jove estudiant barcelonina que l’any 1968 va anar a Berkeley, Califòrnia, on va conèixer de primera mà la revolució cultural i política: la generació beat, el moviment d'alliberament de la dona, Woodstock, Altamont, el Black Panther Party, el teatre radical, les comunes, els yippies, el Gay Liberation Front, el nou urbanisme, el misticisme, l’àcid, la cultura psicodèlica i altres moviments alternatius oriünds del territori comanxe. I com a bona guia mestissa, va tornar amb un manuscrit sota el braç per explicar-nos-ho tot: California trip (Kairós, 1971). Una apassionant ensalada d’assaig, dietari personal, reportatge biogràfic i entrevistes, redactat en un estil expeditiu que, en la jacobina opinió d’aquest articulista, li passa la mà per la cara a Tom Wolfe, Theodore Roszak i altres pollavelles de la contracultura. Ja és hora de reivindicar a Maria José Ragué (Barcelona, 1941- 2019), l’apostolessa de la contracultura a l’estat espanyol.

En el capítol anterior d’aquesta sèrie catalanolisèrgica els hi vam parlar de Damià Escuder, el pare de la psicodèlia aborigen, de qui Ragué va ser íntima amiga. La coartada general era el Barcelona Psych Fest, el sarau musical que celebra els sons triposos pretèrits i futurs, i en concret el Psych Cult, el seu programa cultural que enguany va centrar-se en l’underground barceloní dels anys 70.

Parla en Pepe Ribas, director de la mítica revista Ajoblanco i un dels participants de l’acte: “Vaig conèixer Maria José Ragué prenent una xocolata amb xurros en una granja al costat de l’Institut del Teatre, on ella estudiava, a través d'una amiga de la meva germana Rosa. Era l'any 65 o 66 i jo tindria uns 15 o 16 anys. Parlava i gesticulava d’una manera tan especial que recordo pensar que devia ser una actriu. Després va marxar a Califòrnia amb Luis Racionero, el seu marit, que havia aconseguit una beca Fullbright per estudiar urbanisme als Estats Units, però va ser ella qui el va convèncer d’anar-se’n els dos a Berkeley, que en aquell moment era l’epicentre de la contracultura en el seu punt més àlgid. Allà hi van viure dos anys, durant els quals van aprofitar cada minut”.  I d’aquest temps tan acuradament espremut deixa constància Ragué a la introducció de California trip: “Timothy Leary va dir-nos: Turn on, tune in, drop out (extasia’t, sintonitza, abandona). El meu primer turn on va ser al febrer del 1969… Als darrers mesos de 1970, i primers del 1971, vaig escriure el meu primer llibre, aquest”.

“Freqüentaven molt la City Lights, a San Francisco, on devien conèixer a molta gent”, m’explica Ribas en referència a la llibreria i editorial fundada pel poeta Lawrence Ferlinghetti, famosa pel judici a Ferlinghetti per obscenitat quan va en publicar Howl and Other Poems, d'Allen Ginsberg. Allà, la barcelonina va tractar braç a braç amb Theodore Roszak i Alan Watts, a més de Ginsberg i Farlinghetti, als qui entrevista en el seu llibre; i ja fos a la llibreria, al campus universitari o als carrers d’Haight-Ashbury, el mateix faria amb premis Nobel de física com Emilio Segré o Owen Chamberlain, arquitectes rupturistes com Spiro Kostoff o Richard Meier (el constructor del MACBA), yippies com Abbie i Anita Hoffman o Paul Krassner, músics de The Grateful Dead o els Creedence Clearwater, membres de grups de teatre radical com Ronnie Davis o Daniel Moore, escriptores feministes com Kate Millet o Shulamith Firestone…

“Quan va tornar a Barcelona —continua Pepe Ribas— es va separar de Racionero i va anar a viure a una comuna de l’Empordà. Allà va fer-se molt amiga de Damià Escuder, Félix de Azúa, Ferran Lobo i Josep Florit, els membres de la ‘Confraria de Bevedors de Vi’ (recordin: el grup de joves filòsofs considerat com el primer “col·lectiu lisèrgic” de l’Estat espanyol, pioner en el consum d’LSD). Ella prenia àcid amb certa cura, sempre era prudent amb l'alcohol i les drogues perquè de petita havia tingut la pòlio. Un cop aquí, va començar a especialitzar-se en teatre i feminisme, i poc després, cap a l’any 72 o 73 vam retrobar-nos. Quan vaig llegir California trip vaig quedar bocabadat, em va impactar moltíssim. I no només a mi: més tard vaig conèixer a Pau Riba, Pau Maragall i Ana Briongos i va resultar que també els havia marcat. La contracultura a Espanya va ser el que va ser gràcies a aquest llibre”. I gràcies a Maria José Ragué, la casavellana guia mestissa que va viatjar al Far West per a tornar a explicar-nos-ho tot en un idioma impossible.