Mor l’autor de ‘La insuportable lleugeresa de l’ésser’, un referent de la novel·la europea del segle XX
En un dels fragments inicials d’Els testaments traïts, Milan Kundera enfoca al capítol dedicat a la invenció de l’humor fixant-se en Gargantua: “Feliços els temps de Rabelais: la papallona de la novel·la arrenca el vol enduent-se al damunt del cos els esquinçalls de la crisàlide.” Després contextualitza la seva novel·la excessiva afirmant que ho conté tot, la versemblança i la inversemblança, l’al·legoria, la sàtira, els gegants i els homes normals, les anècdotes, les meditacions, els viatges reals i fantàstics, les disputes sàvies, les digressions de pura virtuositat verbal... Kundera aparentment parla de Rabelais, però també parla d’ell mateix i, sobretot, de la seva visió del que ha de ser una novel·la lliure, és a dir, la que pot integrar-ho tot, la que ho pot fondre tot com si fos una batedora. Per aquestes raons la novel·la ha estat el gènere que millor ha explicat la modernitat, al davant fins i tot de la narrativa cinematogràfica.
La seva concepció de la novel·la són les digressions que utilitza a La insuportable lleugeresa de l’ésser o a La immortalitat, dues de les seves obres més completes. Kundera, davant del nostre astorament, podia iniciar un soliloqui assagístic sobre política, espiritualitat, la pesantor i la lleugeresa, Nietzsche, l’ànima i el cos, la fugida i el comunisme repressor, la necessitat de marxar i la de tornar, les fotografies de les amants despullades o l’efecte d’un barret en un moment essencial. Dels dubtes...
Provinent del debat d’idees i artífex d’una obra assagística destacada, Kundera passarà a la història literària com a autor de magnífiques novel·les, però també com algú que es va oposar –diguin el que diguin– al totalitarisme. Ho poden comprovar en obres com La broma, en què el personatge, després d’explicar un acudit, cau en desgràcia davant del partit, és expulsat i perd fins i tot el primer amor. No seria el cas d’aquest seductor, que va canviar el txec pel francès en literatura i que, al costat dels García Márquez, Duras o Umberto Eco, va demostrar que també es podien vendre novel·les d’argument dur, adultes, sense haver de renunciar al component intel·lectual.
