Potser no és casualitat que només durant aquest últim any a casa nostra s’hagin publicat diversos llibres entorn de la figura d’Hannah Arendt. Penso en La nostàlgia, de Barbara Cassin (Edicions 62) que, si bé no parla exclusivament de la pensadora, sí que li dedica un dels tres capítols de l’obra; Amor sense món, de Miquel Esteve (Navona), corresponent a la narració de la relació entre ella i Heidegger; la reedició de La condició humana (Edicions 62); finalment, i com a coronació, l’estudi Hannah Arendt: el món en joc de Fina Birulés (Arcàdia), entre d’altres que vindran. Vist l’escenari, l’evidència és clara: Hannah Arendt avui està a l’ordre del dia. 

Fina Birulés és la pensadora catalana que més s’ha dedicat a l’estudi d’Arendt. El resultat d’aquesta feina, segons ella mateixa, ha estat «un conjunt de reflexions fetes gairebé en forma de cercles concèntrics al voltant de dues categories, món i natalitat, que permeten il·luminar aspectes menys tractats del seu pensament» (p.10) i que queda avui recollida a l’assaig que publica Arcàdia.

Encara que en pugui tenir la pinta, Hannah Arendt: el món en joc no es pot considerar en cap cas un manual. D’una banda, i malgrat l’objectivitat del text, perquè es tracta d’una lectura reflexiva de la filòsofa; d’una altra, perquè a diferència de la majoria dels manuals stricto sensu, aquest assaig fuig de la síntesi. Birulés no pretén dominar ni domesticar el pensament arendtià, sinó seleccionar i recollir aquelles idees més fèrtils per inserir-les al debat actual i esguardar el nostre món. Cal apuntar també que, tot i el seu caràcter divulgatiu i la seva voluntat de ser útil, l’obra s’escriu des del rigor més exemplar. Això últim ho corrobora l’extens annex de notes que permet a Birulés justificar, ampliar i afinar encara més l’escrit principal, fet que dota al llibre d’una qualitat extraordinària que permet al lector d’aprofundir, matisar o contrastar conceptes i raonaments del corpus arendtià. En poques paraules, Hannah Arendt: el món en joc es converteix en una fita per la filosofia en català, per l’expertesa i cura des de la qual Birulés tracta la pensadora, però en especial per la seva capacitat d’explicar-la sense reduir-la ni simplificar-la, apropant-nos-la com un llumí que ens pot ajudar a clarejar el camí.

Esguardar el nostre món, diu Birulés. L’expressió no és en va i es podria dir que és justament aquesta voluntat la que cohesiona tot l’assaig. El llibre, que es desplega en cinc capítols, queda vertebrat per les preocupacions que més van capficar Arendt: trobar un pensament que no anul·lés allò contingent, que tampoc fos indiferent a la realitat comuna ni a l’experiència i, per acabar, la reconsideració de la relació entre política i filosofia (p.105). En definitiva, qüestions que exigeixen la cerca d’una altra manera d’aproximar-nos al món. Aquest és el quid del llibre. 

Des d’un bon inici, Fina Birulés ens deixa ben clar que és l’afany de comprensió (p.33) allò que posa en moviment el pensament d’Arendt, és a dir, voler donar raó dels esdeveniments, fins i tot dels més terribles com ara el totalitarisme. Un intent que no serveix per concedir una lògica a les atrocitats, sinó per examinar-les i ser plenament conscients que són possibles i que, per tant, no hi podem ser estranys. Tal com anuncia Birulés, «el que pretén Arendt amb la seva obra no és tan sols oferir una mirada que torni intel·ligible un temps passat, sinó principalment mostrar-lo en relació amb els problemes del present» (p.57). En conseqüència, una voluntat d’allunyar-se tant de les teories metafísiques que fossilitzen els fets històrics, com dels intents de justificar el passat, per fer-se càrrec del present (p.73) i responsabilitzar-se’n. Un exercici que en Arendt es troba plenament lligat a la redefinició del mot política.

«Malgrat haver estudiat filosofia i perfilar-se com una figura que prometia una notable carrera acadèmica, en diverses ocasions al llarg de la vida Arendt va rebutjar que es fes servir la definició filosofia política per referir-se a la tasca que desenvolupava: ella preferia la denominació de teoria política», entreveu Birulés. La tradició filosòfica, a ulls d’Ardent, no havia volgut comprendre, sinó imposar definicions definitives. Per això, Ardent retorna a Sòcrates i al seu mètode (pre-)filosòfic basat en el diàleg i la relació. Dos conceptes que volen aproximar-se al món sense prefiguracions i fent-se càrrec del present.

Certament, un dels punts més interessants d’Arendt —i que Birulés destaca— és l’elogi de la literatura i la imaginació: «No ens ha de sorprendre, doncs, que Ardent plantegés el seu curs “Experiències polítiques en el segle xx” que va impartir a la Universitat de Cornell el 1965, com uns exercicis d’imaginació i que advertís els seus estudiants que llegirien “una pila de ficció per tal d’obtenir l’experiència no en brut, però sí sense biaix teòric”» (p. 93). Imaginar és un exercici de pensament obert sense límits, que si bé no cura ni alleuja el patiment, permet prendre distància d’allò ordinari, rememorar-ho, reflexionar sobre la relació entre la presència i l’absència i comprendre allò passat des d’una altra perspectiva. Serà en aquesta facultat on es vinculen les idees que Birulés vol emfatitzar del pensament d’Arendt: la natalitat i l’acció. 

La natalitat que es presenta com la capacitat més pròpia de la condició humana i l’acció com el fer que transcendeix tota funcionalitat, conjuntament amb la paraula, són els agents que poden donar sentit a la vida i al món (p. 120). Ambdues, però, i Birulés ens ho assenyala especialment, no poden dur-se a terme aïlladament: 

atès que qui comença una cosa només la pot acabar quan aconsegueix que altres l’ajudin» i «la natalitat ens recorda que sempre actuem en una xarxa de relacions i referències ja existents i en un context on els altres també actuen i reactuen, de manera que l’acció sempre arriba més lluny, i posa en relació i moviment, més del que l’agent podia preveure (p.121). 

Tot aquest circumloqui permet desxifrar una de les nocions, si no la noció, més important: la relació i en conseqüència la pluralitat. Arribats a aquest punt de l’obra, cal preguntar-nos: quin és el sentit de la política —«qüestions que no pertanyen a la tradició de la filosofia política ni n’han brollat», diu Birulés, encara que afegeix «això no significa, però, que la seva manera de conduir la reflexió sobre la política es desenvolupi en una lluita frontal amb la filosofia—? Per Arendt és clar: edificar un món comú. Com? Des de la relació i des de l’acceptació que «quan actuem, sempre estem en relació amb, i entre (inter-homines), els altres» (p.79), en una «escena caracteritzada per una pluralitat irreductible, i on, com veurem, la llibertat pot aparèixer i podem distingir-nos i singularitzar-nos», afirma Birulés.

Actuar entre i amb el món, des de la pluralitat dels seus integrants, és una postura que encara que pugui sorprendre, segons Birulés, no és una forma de proximitat, sinó de distància. I això és xocant. A diferència d’altres filòsofs de la cura i l’alteritat que aposten per una filosofia de la proximitat, i que sens dubte combregarien amb moltes de les idees que Arendt desglossa, Birulés s’hi relaciona amb distància. En certa mesura, també diu molt de la manera com comprèn la relació, la llibertat i la pluralitat, és a dir, de la possibilitat de distingir-nos (p. 137) malgrat la presència necessària dels altres. El món comú que predica Arendt no és un món homogeneïtzat, sinó singularment heterogeni. Contràriament, la cerca i imposició de la similitud com a principi per la construcció del nostre món esdevé la llavor del totalitarisme. D’aquesta manera, l’edificació d’un món comú ha de partir de la diferència, de la seva acceptació. Una distància que permet observar l’altre i entendre’l en la seva unicitat.

En definitiva, l’assaig de Fina Birulés és un clam a esguardar el món des de la distància. Tanmateix, una distància que no esdevé indiferència, tot al contrari; una distància que, amb el desig de no ser invasora i malgrat la separació, permet construir un món sentidament comú, però divers. Per acabar, preguntar-nos: és una esperança estèril el que amaga aquest discurs? Fina Birulés llegeix Hannah Arendt no amb l’anhel de donar-nos solucions definitives, sinó amb l’afany de trobar vies perquè el món no se’ns faci aliè (p.218). Ambdues saben i reiteren la dificultat d’aquesta tasca, però persisteixen en el seu missatge, en especial enfront d’aquest món cada vegada més fosc en què ens ha tocat viure. No és trivial que Birulés faci èmfasi en aquesta natalitat i aquest món d’Arendt; al capdavall, les dues nocions esdevenen un incentiu per imaginar nous inicis i per teixir nous espais de relació conscients de la fragilitat i l’especificat i imprevisibilitat del present. Llegir Hannah Arendt: el món en joc potser no ens salvarà el món, però potser sí que ens ajudarà a no acabar de perdre’l del tot.

Berta Galofré (Sant Vicenç dels Horts, 1999). Graduada en Humanitats i màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica. Actualment és investigadora JAE Intro al CSIC i doctoranda amb una tesi sobre l’estètica en el pensament d'Emmanuel Lévinas. Guardonada amb diferents beques que li han permès fer estades de recerca, actualment viu entre Barcelona, Madrid i Brussel·les. També és la responsable de la Secció de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès i membre cofundadora de Mentrimentres.

Foto de Fred Stein 1944, New York © Fred Stein Archive, Stanfordville, New York Imagen: 3/3