Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
El retorn d’«Homenatge a Barcelona»
27/6/2025
C
rònica de la presentació del llibre de Colm Tóibín, que ha reeditat Ara Llibres en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona
El passat dijous 19 de juny, a la biblioteca J. V. Foix de Sarrià, l’escriptor irlandès Colm Tóibín va presentar una nova edició en català d’Homenatge a Barcelona. El llibre, publicat originalment en anglès el 1990, va comptar amb una primera traducció al català de Víctor Aldea (2003), ara recuperada per Ara Llibres i l’Ajuntament de Barcelona (que han aprofitat l’ocasió per publicar la primera versió en castellà, traduïda per Maria Colomer). Xavier Marcé —regidor de cultura a l’Ajuntament— i Joan Carles Girbés —director editorial d’Ara Llibres— van presentar l’escriptor, que va mantenir una conversa àgil amb la periodista Anna Guitart. Durant el diàleg, les preguntes de Guitart van incidir, especialment, en l’experiència de Tóibín a la ciutat, com va ser el procés d’escriptura d’Homenatge a Barcelona, l’arribada (i descoberta) a la ciutat i la relació que hi manté avui en dia. Aquella mateixa nit, Marina Romero també el va entrevistar al Més 324, on Tóibín va seguir parlant de les mateixes qüestions: la diversitat de Barcelona, els moviments de població (tant del turisme com de les migracions) i aspectes socioculturals. L’entrevista es pot recuperar en aquest enllaç.
Certament, és temptador presentar el llibre incidint en la data de la primera edició (1990), tot just quan faltaven dos anys per la celebració de les olimpíades de Barcelona. El 1992 també va aparèixer a les llibreries l’extens Barcelona de Robert Hughes que, juntament amb el llibre de Tóibín, són molt bons exemples de les noves perspectives d’una ciutat que —tot i les contradiccions— volia obrir-se al món. Però, era només un document que pogués interessar fora de Barcelona? Durant la presentació, Girbés va explicar que, abans de l’acte, Tóibín havia bromejat amb el concepte «irishplaining» (recuperat, també amb humor, a la conversa amb Guitart). Llegit pel públic local, en cap cas el llibre de Tóibín és un intent de donar una lliçó: és, més aviat, el genuí resultat de la curiositat, l’observació i l’estudi. És un cúmul de preguntes, una llista inacabable d’inquietuds que, a partir de qüestionar, investigar, passejar, conèixer i reflexionar; Tóibín va intentar anar posant en ordre. Descriu, doncs, la Barcelona que va coneixent.
Així doncs, Homenatge a Barcelona no és només una descripció física, un relat de la seva experiència a la ciutat (on va arribar per primera vegada el 1975, poc abans de la mort de Franco, i s’hi va estar fins al 1978), una compilació d’anècdotes o un recull biogràfic de personalitats catalanes internacionals. És l’emoció, és la nostàlgia: és el plaer (la descoberta, la joventut, copsar els canvis polítics i veure com emergeix un nou món…), tal com subratllava a la conversa amb Guitart. Segurament conseqüència d’aquesta descripció més ‘hedonista’ i fruit de la curiositat, i tot i l’ordenació temàtica en capítols, no ens trobem amb un relat ‘lineal’; ja que noms i episodis s’intercalen i van tornant i agafant-se de la mà durant la lectura. L’autor combina passejades amb reflexions i discursos històrics que es van enllaçant: el patrimoni de la ciutat i els Jocs Olímpics, el gòtic i el modernisme, les mares de Picasso i Miró, la joventut de la sala Zeleste i el futur govern de la ciutat, Dalí i Lorca, Pau Casals i Josep Trueta… Surt, també, de Barcelona per conèixer, per exemple, Girona, Figueres, Montserrat, la Patum de Berga o la Dansa de la Mort de Verges.
És la ciutat de les primeres vegades; la ciutat que recupera, després de molts anys sense veu, la força per celebrar, compartir i reivindicar. En aquest sentit, un dels temes més presents en el llibre, a més de les celebracions i de la restauració, és el del català: «Quan vaig començar a aprendre català, el 1976, no el necessitava només per seguir les converses als sopars, sinó per saber què cridava la gent al carrer, per llegir les pintades a les parets. Aquell any, la llengua que havia estat preservada per les classes mitjanes de la ciutat i que, d’ençà de la Guerra Civil, s’havia fet servir, majoritàriament, a casa, va sortir al carrer amb empenta» (21). Tot i que l’autor no li dediqués un capítol, sí que veiem reaparèixer el català pàgina rere pàgina; ja sigui a través del seu ús social (i reivindicatiu), per la descoberta de la llengua o la descripció d’alguns personatges (per exemple, la fascinació de Lorca per la fonètica de la llengua —tant pel mot «núvol» com pel cognom de Jaume Miravitlles—, però també un rebuig que fa servir ‘arguments’ força actuals: «No entenia, deia, per què no podien limitar-se a parlar català entre ells; de ben segur que per a les grans ocasions, com el dia de Nostra Senyora de Montserrat, podien fer servir el castellà, que era llengua que tothom entenia» [243]).
Quan vaig començar a aprendre català, el 1976, no el necessitava només per seguir les converses als sopars, sinó per saber què cridava la gent al carrer. Colm Tóibín
Com bé es pot intuir, el títol del llibre ens remet a Homenatge a Catalunya de George Orwell. Durant la presentació, per exemple, quan Guitart li va preguntar què en sabia de Barcelona quan hi va venir per primera vegada, Tóibín va citar el llibre (que, tot i el títol, tal i com va afegir, no parla ni de Catalunya ni de la seva gent ni dels seus costums), present, també, a Homenatge a Barcelona. Per suposat, les raons que conviden a escriure a tots dos autors (així com el context històric, les descripcions i la relació amb l’espai) són completament diferents, però aturem-nos un moment per parlar d’aquesta continuïtat en el títol. Quan Orwell (Eric Blair) va venir a Barcelona, ho va fer per lluitar pel bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Aquí va tastar els desencisos —tant de la revolució com de què significa la guerra—: la il·lusió prèvia a l’arribada al front d’Aragó, per exemple, contrasta notablement amb el sentiment de buidor i d’impotència un cop marxa de Barcelona. Aquest ‘xoc amb la realitat’ dialoga perfectament amb el de Tóibín, que arriba a Barcelona poc abans de la mort de Franco i veu com la ciutat aconsegueix aixecar la veu. Són dues imatges diferents, però Orwell i Tóibín ens parlen d’un ‘viatge’; d’una ‘expectativa’ que es va transformant en quelcom més complex. I aquí, els relats, separats pels quasi 40 anys de dictadura, actuen com un mirall: Orwell veu com els ideals es comencen a fer fonedissos, però Tóibín els veu —sense voler encimbellar la Transició— despertar.
Tots dos llibres també coincideixen en l’ús de la primera persona per, des de l’experiència, anar estirant el fil per parlar —ja sigui a través de la documentació, el testimoni o les reflexions— de grans esdeveniments. Aquesta descripció enriqueix el relat. Fixem-nos com ho evoca l’autor irlandès: «El podíem veure [a Josep Carreras] en unes pantalles immenses que s’havien col·locat als costat (…). Quan van sonar les primeres notes, tota l’avinguda es va posar a cridar amb entusiasme. No vaig reconèixer aquelles primeres notes, i quan em vaig adreçar a l’home que hi havia al meu costat i l’hi vaig preguntar, em va respondre com si estigués enfadat. L’emigrant, va dir-me amb impaciència» (80); «La nit que va morir [Franco] jo era a una casa de l’Eixample» (253); o «Jo hi era, el dia que Tarradellas va tornar a Barcelona. Em vaig plantar a la plaça de Sant Jaume i vaig veure com el seu cotxe s’esmunyia entre la gentada que l’aclamava» (258).
Per descomptat, des que el llibre es va editar per primera vegada la ciutat ha canviat molt, però és curiós copsar com, retornant a aquestes pàgines, la distància ens ofereix certa ironia en observar com s’han succeït els esdeveniments: «El mercat de la Boqueria (…) no està obert a tendències ni a canvis en les modes. És fonamental per a la idea que la ciutat té d’ella mateixa. La Boqueria està per damunt de la política i de l’esnobisme mesquí; té les seves pròpies normes i els seus propis costums (…). El client habitual de la Boqueria mai no hi compra res, només s’hi passeja pel gust de l’espectacle. És per trobar-hi enciams de fora temporada i fruites poc freqüents, no està pensat per a compradors seriosos» (222). Les diverses estades de Tóibín a Barcelona (així com la redacció i evocació històrica del llibre), la progressiva transformació (locals que tanquen, noves modes que arriben —o desapareixen—, canvis polítics, la modernitat, la joventut…), el valor literari d’una sort d’híbrid entre investigació i memòria (a destacar com l’autor incorpora i dialoga amb els «Classificats» de La Vanguardia en el dotzè capítol o el ‘comiat’ en el quinzè capítol d’alguns dels personatges que han anat apareixent) o el diàleg que estableix entre personatges, anècdotes, investigació i descripció del context històric; permeten a l’autor oferir una mirada panoràmica d’un llibre excel·lentment ben escrit i organitzat. Llegir Homenatge a Barcelona no és només una invitació a recordar Barcelona, sinó una excel·lent oportunitat per repensar-la i rellegir-la.
Lluís Bastida Vergé -Ara
Artícles relacionats :
27/6/2025
El passat dijous 19 de juny, a la biblioteca J. V. Foix de Sarrià, l’escriptor irlandès Colm Tóibín va presentar una nova edició en català d’Homenatge a Barcelona. El llibre, publicat originalment en anglès el 1990, va comptar amb una primera traducció al català de Víctor Aldea (2003), ara recuperada per Ara Llibres i l’Ajuntament de Barcelona (que han aprofitat l’ocasió per publicar la primera versió en castellà, traduïda per Maria Colomer). Xavier Marcé —regidor de cultura a l’Ajuntament— i Joan Carles Girbés —director editorial d’Ara Llibres— van presentar l’escriptor, que va mantenir una conversa àgil amb la periodista Anna Guitart. Durant el diàleg, les preguntes de Guitart van incidir, especialment, en l’experiència de Tóibín a la ciutat, com va ser el procés d’escriptura d’Homenatge a Barcelona, l’arribada (i descoberta) a la ciutat i la relació que hi manté avui en dia. Aquella mateixa nit, Marina Romero també el va entrevistar al Més 324, on Tóibín va seguir parlant de les mateixes qüestions: la diversitat de Barcelona, els moviments de població (tant del turisme com de les migracions) i aspectes socioculturals. L’entrevista es pot recuperar en aquest enllaç.
Certament, és temptador presentar el llibre incidint en la data de la primera edició (1990), tot just quan faltaven dos anys per la celebració de les olimpíades de Barcelona. El 1992 també va aparèixer a les llibreries l’extens Barcelona de Robert Hughes que, juntament amb el llibre de Tóibín, són molt bons exemples de les noves perspectives d’una ciutat que —tot i les contradiccions— volia obrir-se al món. Però, era només un document que pogués interessar fora de Barcelona? Durant la presentació, Girbés va explicar que, abans de l’acte, Tóibín havia bromejat amb el concepte «irishplaining» (recuperat, també amb humor, a la conversa amb Guitart). Llegit pel públic local, en cap cas el llibre de Tóibín és un intent de donar una lliçó: és, més aviat, el genuí resultat de la curiositat, l’observació i l’estudi. És un cúmul de preguntes, una llista inacabable d’inquietuds que, a partir de qüestionar, investigar, passejar, conèixer i reflexionar; Tóibín va intentar anar posant en ordre. Descriu, doncs, la Barcelona que va coneixent.
Així doncs, Homenatge a Barcelona no és només una descripció física, un relat de la seva experiència a la ciutat (on va arribar per primera vegada el 1975, poc abans de la mort de Franco, i s’hi va estar fins al 1978), una compilació d’anècdotes o un recull biogràfic de personalitats catalanes internacionals. És l’emoció, és la nostàlgia: és el plaer (la descoberta, la joventut, copsar els canvis polítics i veure com emergeix un nou món…), tal com subratllava a la conversa amb Guitart. Segurament conseqüència d’aquesta descripció més ‘hedonista’ i fruit de la curiositat, i tot i l’ordenació temàtica en capítols, no ens trobem amb un relat ‘lineal’; ja que noms i episodis s’intercalen i van tornant i agafant-se de la mà durant la lectura. L’autor combina passejades amb reflexions i discursos històrics que es van enllaçant: el patrimoni de la ciutat i els Jocs Olímpics, el gòtic i el modernisme, les mares de Picasso i Miró, la joventut de la sala Zeleste i el futur govern de la ciutat, Dalí i Lorca, Pau Casals i Josep Trueta… Surt, també, de Barcelona per conèixer, per exemple, Girona, Figueres, Montserrat, la Patum de Berga o la Dansa de la Mort de Verges.
És la ciutat de les primeres vegades; la ciutat que recupera, després de molts anys sense veu, la força per celebrar, compartir i reivindicar. En aquest sentit, un dels temes més presents en el llibre, a més de les celebracions i de la restauració, és el del català: «Quan vaig començar a aprendre català, el 1976, no el necessitava només per seguir les converses als sopars, sinó per saber què cridava la gent al carrer, per llegir les pintades a les parets. Aquell any, la llengua que havia estat preservada per les classes mitjanes de la ciutat i que, d’ençà de la Guerra Civil, s’havia fet servir, majoritàriament, a casa, va sortir al carrer amb empenta» (21). Tot i que l’autor no li dediqués un capítol, sí que veiem reaparèixer el català pàgina rere pàgina; ja sigui a través del seu ús social (i reivindicatiu), per la descoberta de la llengua o la descripció d’alguns personatges (per exemple, la fascinació de Lorca per la fonètica de la llengua —tant pel mot «núvol» com pel cognom de Jaume Miravitlles—, però també un rebuig que fa servir ‘arguments’ força actuals: «No entenia, deia, per què no podien limitar-se a parlar català entre ells; de ben segur que per a les grans ocasions, com el dia de Nostra Senyora de Montserrat, podien fer servir el castellà, que era llengua que tothom entenia» [243]).
Quan vaig començar a aprendre català, el 1976, no el necessitava només per seguir les converses als sopars, sinó per saber què cridava la gent al carrer. Colm Tóibín
Com bé es pot intuir, el títol del llibre ens remet a Homenatge a Catalunya de George Orwell. Durant la presentació, per exemple, quan Guitart li va preguntar què en sabia de Barcelona quan hi va venir per primera vegada, Tóibín va citar el llibre (que, tot i el títol, tal i com va afegir, no parla ni de Catalunya ni de la seva gent ni dels seus costums), present, també, a Homenatge a Barcelona. Per suposat, les raons que conviden a escriure a tots dos autors (així com el context històric, les descripcions i la relació amb l’espai) són completament diferents, però aturem-nos un moment per parlar d’aquesta continuïtat en el títol. Quan Orwell (Eric Blair) va venir a Barcelona, ho va fer per lluitar pel bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Aquí va tastar els desencisos —tant de la revolució com de què significa la guerra—: la il·lusió prèvia a l’arribada al front d’Aragó, per exemple, contrasta notablement amb el sentiment de buidor i d’impotència un cop marxa de Barcelona. Aquest ‘xoc amb la realitat’ dialoga perfectament amb el de Tóibín, que arriba a Barcelona poc abans de la mort de Franco i veu com la ciutat aconsegueix aixecar la veu. Són dues imatges diferents, però Orwell i Tóibín ens parlen d’un ‘viatge’; d’una ‘expectativa’ que es va transformant en quelcom més complex. I aquí, els relats, separats pels quasi 40 anys de dictadura, actuen com un mirall: Orwell veu com els ideals es comencen a fer fonedissos, però Tóibín els veu —sense voler encimbellar la Transició— despertar.
Tots dos llibres també coincideixen en l’ús de la primera persona per, des de l’experiència, anar estirant el fil per parlar —ja sigui a través de la documentació, el testimoni o les reflexions— de grans esdeveniments. Aquesta descripció enriqueix el relat. Fixem-nos com ho evoca l’autor irlandès: «El podíem veure [a Josep Carreras] en unes pantalles immenses que s’havien col·locat als costat (…). Quan van sonar les primeres notes, tota l’avinguda es va posar a cridar amb entusiasme. No vaig reconèixer aquelles primeres notes, i quan em vaig adreçar a l’home que hi havia al meu costat i l’hi vaig preguntar, em va respondre com si estigués enfadat. L’emigrant, va dir-me amb impaciència» (80); «La nit que va morir [Franco] jo era a una casa de l’Eixample» (253); o «Jo hi era, el dia que Tarradellas va tornar a Barcelona. Em vaig plantar a la plaça de Sant Jaume i vaig veure com el seu cotxe s’esmunyia entre la gentada que l’aclamava» (258).
Per descomptat, des que el llibre es va editar per primera vegada la ciutat ha canviat molt, però és curiós copsar com, retornant a aquestes pàgines, la distància ens ofereix certa ironia en observar com s’han succeït els esdeveniments: «El mercat de la Boqueria (…) no està obert a tendències ni a canvis en les modes. És fonamental per a la idea que la ciutat té d’ella mateixa. La Boqueria està per damunt de la política i de l’esnobisme mesquí; té les seves pròpies normes i els seus propis costums (…). El client habitual de la Boqueria mai no hi compra res, només s’hi passeja pel gust de l’espectacle. És per trobar-hi enciams de fora temporada i fruites poc freqüents, no està pensat per a compradors seriosos» (222). Les diverses estades de Tóibín a Barcelona (així com la redacció i evocació històrica del llibre), la progressiva transformació (locals que tanquen, noves modes que arriben —o desapareixen—, canvis polítics, la modernitat, la joventut…), el valor literari d’una sort d’híbrid entre investigació i memòria (a destacar com l’autor incorpora i dialoga amb els «Classificats» de La Vanguardia en el dotzè capítol o el ‘comiat’ en el quinzè capítol d’alguns dels personatges que han anat apareixent) o el diàleg que estableix entre personatges, anècdotes, investigació i descripció del context històric; permeten a l’autor oferir una mirada panoràmica d’un llibre excel·lentment ben escrit i organitzat. Llegir Homenatge a Barcelona no és només una invitació a recordar Barcelona, sinó una excel·lent oportunitat per repensar-la i rellegir-la.
Lluís Bastida Vergé -Ara
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
