Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Èxits juvenils sense data de caducitat
15/9/2025
L
es peces literàries de Care Santos i Maite Carranza publicades a Edebé conviden a reflexionar i somiar
En un panorama de la literatura catalana contemporània en constant creixement i adaptació, cal valorar aquelles obres i escriptors que es mantenen rellevants al llarg dels anys i al marge de tendències fugaces. Aquest és el cas de Mentida de Care Santos i El clan de la lloba de Maite Carranza, dos volums escrits per autores consagrades a escala internacional que conversaran sobre els reptes de la literatura juvenil a La Setmana del Llibre en Català, dissabte 27 de setembre a les 17.30 h.
Mentida convida a observar de prop certes situacions socials complexes i injustes, i a fixar-se fins i tot en la xifra més baixa de les estadístiques. La Xènia és una estudiant de primer de batxillerat que ha empitjorat el seu rendiment perquè s’ha enamorat d’un noi amb qui parla per Internet. Viu il·lusionada fins que descobreix que l’han enganyat, però, fins i tot quan creu saber-ho tot, la veritat arriba en forma de paquet misteriós i capgira les seves creences i emocions.
És la novel·la que l’autora va tenir més temps en ment, al llarg del qual va fer recerca sobre casos relacionats amb algunes de les seves majors preocupacions: les qüestions socials, les diferències en el tractament dels menors i el costat més fosc de l’ésser humà. Finalment, es va inspirar en un cas dels anys 90 que va considerar “completament injustificable”, ja que buscava fer referència a una part de la realitat que coneixem, però que ens continua sorprenent. “També vaig pensar en el tema d’Internet des del principi, és un homenatge a la novel·la epistolar adaptat als canvis en la tecnologia”, explica Santos.
Aquesta peça de ficció juvenil, guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil 2015, és el primer de sis llibres, tot i que inicialment es va concebre com a volum independent. Amb capítols breus i addictius i incògnites que es resolen per generar-ne noves, la narració esdevé àgil, fugaç i intrigant de principi a fi. La trama oscil·la entre diversos problemes adolescents fins a revelar l’assumpte inesperat que eclipsa tota la resta i protagonitza la novel·la.
Santos afirma que la seva intenció no és inculcar, sinó emocionar, i amb aquesta obra ho aconsegueix indubtablement. El lector no sent que se li estigui donant una lliçó, sinó que s’endinsa en una història personal tumultuosa que el sedueix, l’atrapa i el fa reflexionar de manera natural, tal com ella pretenia: “L’emoció és el que es persegueix quan s’escriu, i si s’aconsegueix sorgeixen altres valors com l’educació. S’ha de ser responsable escrivint i jo no soc educadora.”
En canvi, El clan de la lloba fuig del realisme i l’aspecte social per refugiar-se en un món fantàstic d’aprenentatge i conflicte. És el primer llibre de la trilogia La Guerra de les Bruixes i relata la història de l’Anaïd, una noia de 14 anys que viu a Urt, un poble dels Pirineus. Un matí, la seva mare desapareix sense deixar cap indici d’on ha pogut anar, i la jove es troba tota sola davant la incertesa i la por. No tardarà a descobrir la veritat sobre les dones de la seva família, i emprendrà un camí tan perillós com desconegut cap a un món ple de clans, profecies, enfrontaments i, sobretot, bruixes.
En un univers literari curosament construït, la dualitat entre els afers de la realitat quotidiana i la màgica conformen un tàndem idoni, trobant l’equilibri entre la proximitat i la innovació. Aquest és un tret característic de la fantasia urbana, i tal com diu Carranza existeix “un paral·lelisme entre els dos mons, el real i el fantàstic”. També inclou una contraposició entre bruixes benèfiques i malignes, les dues representacions polaritzades que s’acostumen a trobar en les peces d’aquest gènere.
L’autora reconeix que el procés d’elaboració de la trama i de la seva ambientació no li va resultar difícil, sinó apassionant, perquè la tenia concebuda com a una trilogia des del primer moment. “La complicació més gran va ser escriure la preqüela La lloba grisa (2023) tants anys després, ja que havia de ser prou interessant i conseqüent amb els altres llibres, però sense fer cap espòiler”.
Aquesta novel·la no només destaca pels seus múltiples girs de trama, els quals creen una tensió que s’estén gairebé de la primera a l’última pàgina, sinó també pel desenvolupament dels personatges. Des de la protagonista, que travessa un extens procés d’autoconeixement i creixement, fins a alguns dels secundaris, passant per un ample ventall d’individus que canvien considerablement a mesura que evoluciona la trama i, especialment, contrasten de maneres inicialment insospitades amb la impressió que l’Anaïd ha creat d’ells sota el seu judici innocent i inexpert.
Tanmateix, Carranza assegura que no pretén enviar cap missatge social a través de la seva obra. Senzillament reflexiona sobre la família, especialment envers la figura de la mare, les complicades relacions intergeneracionals i l’adolescència com a despertar. “La peculiaritat és que això es tracta en una comunitat que, al principi, crea rebuig”, ha volgut destacar.
Més enllà de les divergències entre ambdues històries, les seves autores comparteixen una mateixa visió: malgrat els canvis que hi ha hagut en la societat des de la publicació de les obres, peces juvenils com aquestes no passen de moda, i s’adapten sense problema a les circumstàncies i preferències del públic en l’actualitat. “Els éssers humans i les nostres emocions no canvien, i l’aspiració quan escrius és que perduri al cap de molt temps”, argumenta Santos, i Carranza afegeix que “afortunadament, el que era innovador deixa de ser-ho”, i que la seva saga ha pogut respondre vint anys després de la seva publicació a les expectatives d’empoderament femení existents avui dia.
Vega Puyuelo-Nuvol
Artícles relacionats :
15/9/2025
En un panorama de la literatura catalana contemporània en constant creixement i adaptació, cal valorar aquelles obres i escriptors que es mantenen rellevants al llarg dels anys i al marge de tendències fugaces. Aquest és el cas de Mentida de Care Santos i El clan de la lloba de Maite Carranza, dos volums escrits per autores consagrades a escala internacional que conversaran sobre els reptes de la literatura juvenil a La Setmana del Llibre en Català, dissabte 27 de setembre a les 17.30 h.
Mentida convida a observar de prop certes situacions socials complexes i injustes, i a fixar-se fins i tot en la xifra més baixa de les estadístiques. La Xènia és una estudiant de primer de batxillerat que ha empitjorat el seu rendiment perquè s’ha enamorat d’un noi amb qui parla per Internet. Viu il·lusionada fins que descobreix que l’han enganyat, però, fins i tot quan creu saber-ho tot, la veritat arriba en forma de paquet misteriós i capgira les seves creences i emocions.
És la novel·la que l’autora va tenir més temps en ment, al llarg del qual va fer recerca sobre casos relacionats amb algunes de les seves majors preocupacions: les qüestions socials, les diferències en el tractament dels menors i el costat més fosc de l’ésser humà. Finalment, es va inspirar en un cas dels anys 90 que va considerar “completament injustificable”, ja que buscava fer referència a una part de la realitat que coneixem, però que ens continua sorprenent. “També vaig pensar en el tema d’Internet des del principi, és un homenatge a la novel·la epistolar adaptat als canvis en la tecnologia”, explica Santos.
Aquesta peça de ficció juvenil, guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil 2015, és el primer de sis llibres, tot i que inicialment es va concebre com a volum independent. Amb capítols breus i addictius i incògnites que es resolen per generar-ne noves, la narració esdevé àgil, fugaç i intrigant de principi a fi. La trama oscil·la entre diversos problemes adolescents fins a revelar l’assumpte inesperat que eclipsa tota la resta i protagonitza la novel·la.
Santos afirma que la seva intenció no és inculcar, sinó emocionar, i amb aquesta obra ho aconsegueix indubtablement. El lector no sent que se li estigui donant una lliçó, sinó que s’endinsa en una història personal tumultuosa que el sedueix, l’atrapa i el fa reflexionar de manera natural, tal com ella pretenia: “L’emoció és el que es persegueix quan s’escriu, i si s’aconsegueix sorgeixen altres valors com l’educació. S’ha de ser responsable escrivint i jo no soc educadora.”
En canvi, El clan de la lloba fuig del realisme i l’aspecte social per refugiar-se en un món fantàstic d’aprenentatge i conflicte. És el primer llibre de la trilogia La Guerra de les Bruixes i relata la història de l’Anaïd, una noia de 14 anys que viu a Urt, un poble dels Pirineus. Un matí, la seva mare desapareix sense deixar cap indici d’on ha pogut anar, i la jove es troba tota sola davant la incertesa i la por. No tardarà a descobrir la veritat sobre les dones de la seva família, i emprendrà un camí tan perillós com desconegut cap a un món ple de clans, profecies, enfrontaments i, sobretot, bruixes.
En un univers literari curosament construït, la dualitat entre els afers de la realitat quotidiana i la màgica conformen un tàndem idoni, trobant l’equilibri entre la proximitat i la innovació. Aquest és un tret característic de la fantasia urbana, i tal com diu Carranza existeix “un paral·lelisme entre els dos mons, el real i el fantàstic”. També inclou una contraposició entre bruixes benèfiques i malignes, les dues representacions polaritzades que s’acostumen a trobar en les peces d’aquest gènere.
L’autora reconeix que el procés d’elaboració de la trama i de la seva ambientació no li va resultar difícil, sinó apassionant, perquè la tenia concebuda com a una trilogia des del primer moment. “La complicació més gran va ser escriure la preqüela La lloba grisa (2023) tants anys després, ja que havia de ser prou interessant i conseqüent amb els altres llibres, però sense fer cap espòiler”.
Aquesta novel·la no només destaca pels seus múltiples girs de trama, els quals creen una tensió que s’estén gairebé de la primera a l’última pàgina, sinó també pel desenvolupament dels personatges. Des de la protagonista, que travessa un extens procés d’autoconeixement i creixement, fins a alguns dels secundaris, passant per un ample ventall d’individus que canvien considerablement a mesura que evoluciona la trama i, especialment, contrasten de maneres inicialment insospitades amb la impressió que l’Anaïd ha creat d’ells sota el seu judici innocent i inexpert.
Tanmateix, Carranza assegura que no pretén enviar cap missatge social a través de la seva obra. Senzillament reflexiona sobre la família, especialment envers la figura de la mare, les complicades relacions intergeneracionals i l’adolescència com a despertar. “La peculiaritat és que això es tracta en una comunitat que, al principi, crea rebuig”, ha volgut destacar.
Més enllà de les divergències entre ambdues històries, les seves autores comparteixen una mateixa visió: malgrat els canvis que hi ha hagut en la societat des de la publicació de les obres, peces juvenils com aquestes no passen de moda, i s’adapten sense problema a les circumstàncies i preferències del públic en l’actualitat. “Els éssers humans i les nostres emocions no canvien, i l’aspiració quan escrius és que perduri al cap de molt temps”, argumenta Santos, i Carranza afegeix que “afortunadament, el que era innovador deixa de ser-ho”, i que la seva saga ha pogut respondre vint anys després de la seva publicació a les expectatives d’empoderament femení existents avui dia.
Vega Puyuelo-Nuvol
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
