Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
«Desfent els murs»: Cinc dones contra la sentència de Telèmac
15/1/2026
«
La paraula és cosa d'homes», li diu Telèmac a Penèlope a l'Odissea per fer-la callar. Dues poetes i tres filòlogues s'han conjurat a Desfent els murs (Barcino, 2025) per trencar aquella maledicció i fer complir, en canvi, els versos de la poeta Safo: «Jo afirmo que algú es recordarà de nosaltres». Són Noemí Montetes-Mairal, Àngels Marzo, Maria Àngels Cabré, Miriam Reyes i Iratxe Retolaza.
«Diuen que sobre la terra negra no hi ha res més bell que un esquadró de genets, o d'infants o de naus. Però jo dic que no hi ha res més bell que la persona estimada». Les paraules de la poeta grega Safo, del segle VI aC són interpretades avui, per Àngels Marzo, com «la voluntat de trencar els esquemes tradicionals de pensament». Perquè «era només a través de la mirada de l'artista que l'objecte contemplat esdevenia bell» i perquè «significaven un desplaçament dels temes sobre els quals versaven normalment les obres». No eren els temes bèl·lics, els de l'Odissea, i masculins sinó d'altres «més personals i íntims».
Afirma Marzo en aquest primer capítol de Desfent els murs —i ho recorda abans Noemí Montetes-Mairal al pròleg de l'obra— que, precisament a l'Odissea, Telèmac, el fill d'Ulisses fa callar la seva mare, Penèlope, dient-li que «la paraula és cosa d'homes», una frase que reflecteix com les opinions de les dones s'havien de quedar a casa —en l'espai domèstic i priva— encara que fossin les de la dona amb més poder d'aquella ciutat.
Noemí Montetes-Mairal ha reconvertit unes jornades de la Universitat de Barcelona en un assaig col·lectiu sobre la menystinguda literatura feta per dones —a escala universal i ibèrica, incloent-hi Galícia i el País Basc.
Àngels Marzo s'encarrega de donar una visió global des de la primera persona que va deixar escrita poesia, precisament una dona, Enheduanna —una sacerdotessa que va ser castigada amb l'exili d'Acàdia (Mesopotàmia) després d'haver escrit: «Això que he fet, no ho havia fet abans ningú»— fins als casos més concrets de la literatura catalana—amb reivindicacions i crítiques incloses, algunes publicades en aquesta revista.
Noemí Montetes-Mairal y Laburta, a més d'encarregar-se de coordinar i parir un volum ben equilibrat, s'ha centrat en «el cant absent de les dones al cànon occidental», tot analitzant les antologies poètiques catalanes, castellanes, angleses, franceses i italianes. Cal dir que, a les primeres antologies catalanes, del segle XIX i començament del XX, les dones representen entre el 5% i el 7%, segons el volum. Aquesta xifra és semblant a les antologies espanyoles de poetes del 27 (6%).
Els percentatges han anat pujant fins al 33% de la castellana La prueba del nueve d'Antonio Ortega del 1994 (tres de nou) o la catalana de 2004, la dels Imparables, amb el 22% (dos de nou). Les úniques antologies que s'acosten al 50% sense assolir-lo mai són algunes d'angleses: concretament From Totetms to Hip-Hop (2003) d'Ishmael Reed que arriba al 42,5%. A la Nuovissima poesia italiana (2004) de Giorgio Manacorda s'assoleix al 39%.
La poeta M. Àngels Cabré, a La poesia escriurà el futur de les dones, fa una repassada a les antologies exclusivament femenines, a les traduccions i als premis, tot recordant un estudi molt significatiu de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana entre 2000 i 2014. «Els premis de poesia que vam seleccionar —setze— els havien guanyat un 19 de dones enfront d'un 81% d'homes». En canvi, «el Premi Amadeu Oller per a inèdits se n'emportava la palma amb un 73,33%» de dones premiades. Això «demostra que quan es tracta de premiar poetes desconeguts el gènere no importa, mentre que en els altres casos el gener masculí sembla tenir avantatge».
Miriam Reyes i Iratxe Retolaza, per la seva banda, donen una ullada a la poesia escrita per dones a Galícia i el País Basc, respectivament.
Reyes fa alhora una ràpida perspectiva de l'evolució de la poesia gallega des de l'omnipresent —en l'espai i el temps— Rosalia de Castro i repassa també les antologies i la presència de dones. L'excepcional notícia, en aquest cas, és que, després d'antologies amb percentatges tan minsos en dones com les de Catalunya o França, a Galícia apareix el 2005 Das sonorosas cordas. 15 poetas desde Galicia amb onze dones (potser perquè l'antologista, Olivia Rodríguez González, també ho era?) i el 2021 21 poetas do século XXI, de Carlos da Aira, on quinze (de 21) noms són de dona.
Iratxe Retolaza va més lluny i rescata noms femenins de la poesia en euskera que havien restat amagats, com María Estíbaliz de Sasiola (nascuda aproximadament el 1550 i morta el 1611), i destaca la importància de la poesia popular, des de la practicada per dones bertsolaris al segle XIX i començament del XX en jocs florals i en fàbriques. El problema és que aquests versos, improvisats o no, «tal com indiquen documents i els testimonis de l'època, amb prou feines han sigut mencionades en la historiografia literària, perquè en la historiografia canònica la cultura oral i popular només es recull fins al segle XVI, fins a 1545», any que es va imprimir el primer llibre en euskera, i moment a partir del qual la cultura no impresa quedarà marginada.
Amb Itxaro Borda com el referent principal, Retolaza fa també una repassada urgent però intens per les últimes generacions de poetes basques.
I, si Safo prometia que «no hi ha res més bell que la persona estimada», Borda assegurava, molts segles després: «Maiteko haut Milia, / ez hadlila lotsa» («Continuaré estimant-te, Milia, sense recança»).
Àlex Milian- El Temps
Artícles relacionats :
15/1/2026
«Diuen que sobre la terra negra no hi ha res més bell que un esquadró de genets, o d'infants o de naus. Però jo dic que no hi ha res més bell que la persona estimada». Les paraules de la poeta grega Safo, del segle VI aC són interpretades avui, per Àngels Marzo, com «la voluntat de trencar els esquemes tradicionals de pensament». Perquè «era només a través de la mirada de l'artista que l'objecte contemplat esdevenia bell» i perquè «significaven un desplaçament dels temes sobre els quals versaven normalment les obres». No eren els temes bèl·lics, els de l'Odissea, i masculins sinó d'altres «més personals i íntims».
Afirma Marzo en aquest primer capítol de Desfent els murs —i ho recorda abans Noemí Montetes-Mairal al pròleg de l'obra— que, precisament a l'Odissea, Telèmac, el fill d'Ulisses fa callar la seva mare, Penèlope, dient-li que «la paraula és cosa d'homes», una frase que reflecteix com les opinions de les dones s'havien de quedar a casa —en l'espai domèstic i priva— encara que fossin les de la dona amb més poder d'aquella ciutat.
Noemí Montetes-Mairal ha reconvertit unes jornades de la Universitat de Barcelona en un assaig col·lectiu sobre la menystinguda literatura feta per dones —a escala universal i ibèrica, incloent-hi Galícia i el País Basc.
Àngels Marzo s'encarrega de donar una visió global des de la primera persona que va deixar escrita poesia, precisament una dona, Enheduanna —una sacerdotessa que va ser castigada amb l'exili d'Acàdia (Mesopotàmia) després d'haver escrit: «Això que he fet, no ho havia fet abans ningú»— fins als casos més concrets de la literatura catalana—amb reivindicacions i crítiques incloses, algunes publicades en aquesta revista.
Noemí Montetes-Mairal y Laburta, a més d'encarregar-se de coordinar i parir un volum ben equilibrat, s'ha centrat en «el cant absent de les dones al cànon occidental», tot analitzant les antologies poètiques catalanes, castellanes, angleses, franceses i italianes. Cal dir que, a les primeres antologies catalanes, del segle XIX i començament del XX, les dones representen entre el 5% i el 7%, segons el volum. Aquesta xifra és semblant a les antologies espanyoles de poetes del 27 (6%).
Els percentatges han anat pujant fins al 33% de la castellana La prueba del nueve d'Antonio Ortega del 1994 (tres de nou) o la catalana de 2004, la dels Imparables, amb el 22% (dos de nou). Les úniques antologies que s'acosten al 50% sense assolir-lo mai són algunes d'angleses: concretament From Totetms to Hip-Hop (2003) d'Ishmael Reed que arriba al 42,5%. A la Nuovissima poesia italiana (2004) de Giorgio Manacorda s'assoleix al 39%.
La poeta M. Àngels Cabré, a La poesia escriurà el futur de les dones, fa una repassada a les antologies exclusivament femenines, a les traduccions i als premis, tot recordant un estudi molt significatiu de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana entre 2000 i 2014. «Els premis de poesia que vam seleccionar —setze— els havien guanyat un 19 de dones enfront d'un 81% d'homes». En canvi, «el Premi Amadeu Oller per a inèdits se n'emportava la palma amb un 73,33%» de dones premiades. Això «demostra que quan es tracta de premiar poetes desconeguts el gènere no importa, mentre que en els altres casos el gener masculí sembla tenir avantatge».
Miriam Reyes i Iratxe Retolaza, per la seva banda, donen una ullada a la poesia escrita per dones a Galícia i el País Basc, respectivament.
Reyes fa alhora una ràpida perspectiva de l'evolució de la poesia gallega des de l'omnipresent —en l'espai i el temps— Rosalia de Castro i repassa també les antologies i la presència de dones. L'excepcional notícia, en aquest cas, és que, després d'antologies amb percentatges tan minsos en dones com les de Catalunya o França, a Galícia apareix el 2005 Das sonorosas cordas. 15 poetas desde Galicia amb onze dones (potser perquè l'antologista, Olivia Rodríguez González, també ho era?) i el 2021 21 poetas do século XXI, de Carlos da Aira, on quinze (de 21) noms són de dona.
Iratxe Retolaza va més lluny i rescata noms femenins de la poesia en euskera que havien restat amagats, com María Estíbaliz de Sasiola (nascuda aproximadament el 1550 i morta el 1611), i destaca la importància de la poesia popular, des de la practicada per dones bertsolaris al segle XIX i començament del XX en jocs florals i en fàbriques. El problema és que aquests versos, improvisats o no, «tal com indiquen documents i els testimonis de l'època, amb prou feines han sigut mencionades en la historiografia literària, perquè en la historiografia canònica la cultura oral i popular només es recull fins al segle XVI, fins a 1545», any que es va imprimir el primer llibre en euskera, i moment a partir del qual la cultura no impresa quedarà marginada.
Amb Itxaro Borda com el referent principal, Retolaza fa també una repassada urgent però intens per les últimes generacions de poetes basques.
I, si Safo prometia que «no hi ha res més bell que la persona estimada», Borda assegurava, molts segles després: «Maiteko haut Milia, / ez hadlila lotsa» («Continuaré estimant-te, Milia, sense recança»).
Àlex Milian- El Temps
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
