Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Cerdà, Gaudí, Cirlot
6/7/2026
L
a setmana passada es van presentar a Barcelona El arte de Gaudí, de Juan Eduardo Cirlot (Vaso Roto), i Teoría Cerdà, de Francesc Magrinyà (UPC), i sembla difícil imaginar dos plantejaments i dos resultats tan llunyans l’un de l’altre tractant de qüestions tan interconnectades com l’Eixample de Barcelona i l’obra de Gaudí.
El llibre de Magrinyà, una peça tècnica de procedència acadèmica, és quasi una enciclopèdia sobre l’urbanisme de la societat consubstancial amb la Revolució Industrial, i sobre les dimensions teòriques i pràctiques de l’obra Cerdà, d’on és element significat la ciutat de Barcelona. Un text destinat a referència obligada en l’esdevenir –com tots sabem, ni l’arquitectura, ni l’urbanisme ni les societats són estables, sinó màquines en contínua evolució.
Fins a quin punt fracassen les grans planificacions? Per més bones intencions morals i polítiques, les trames urbanes nascudes per pal·liar les diferències socials acaben inevitablement jerarquitzades. Les diferències que l’autor del mapa pretén abolir, les acaben imposant les comunitats. Llàstima de la pèssima qualitat de les il·lustracions del llibre.
En un altre ordre intel·lectual, han estat recuperats els textos de Cirlot d’El arte de Gaudí, amb una excel·lent introducció d’Enric Granell. Cirlot enfronta sense complexos la inevitable –i falsa– dicotomia penjada a Gaudí de reaccionari i avantguardista, una llufa que ha afectat Cirlot mateix, com Nietzsche, com Garcia Calvo i com altres poetes filòsofs basculants entre les tradicions antigues i la modernitat radical, no contraposant-les sinó complementant un àmbit amb l’altre. En el cas de Cirlot, hermetisme i alquímia en un extrem; en l’altre, surrealisme i avantguardes. Aquest cronista pertany a la generació formada amb el Diccionario de símbolos com un dels llibres a mà, però Cirlot és molt més, els contactes amb els surrealistes, les fascinants incursions en la poesia, les variacions sobre Bronwyn, les connexions amb Àfrica, comunes amb el Picasso de Les demoiselles d’Avignon. És curiosa l’excel·lència de textos sobre Gaudí a càrrec de no-arquitectes –Francesc Pujols en fa un altre prou notable (el coneixia Cirlot?). La lectura d’El arte de Gaudí recorda a cada pas que parla un poeta, però la lucidesa i la visió històrica en fan l’admonició pròxima a la del profeta.
En les actuals societats vulgars i menyspreatives, què en queda, del coneixement i les formes dels alquimistes i els trobadors? La correlació entre Cerdà i Gaudí és ineludible i procel·losa, depèn des d’on es miri. No sembla fora de lloc la idea que Gaudí exalta les bondats del pla Cerdà mostrant-ne la capacitat d’acollir qualsevol ús urbà sense desvirtuar-se com a trama ni tampoc obligar a cap funció a adaptacions incòmodes i perjudicials. Sense caldre-hi cap correcció, a l’Eixample hi caben habitatges, botigues, despatxos, mercats, hospitals, esglésies, aparcaments, la Casa Batlló, la Casa Milà, la Sagrada Família, ara més potenciada amb l’arrasadora visita de l’emperador de Roma –no tinc espai per parlar-ne.
Aquest cronista no era favorable a la continuació de la Sagrada Família més enllà de les quatre torres existents als anys seixanta, però un cop iniciades les obres és dels que pensen que cal acabar-les, però el cas no és aquest, sinó el com es fa. El desastre comença en la façana de la Passió, parida amb trets cantelluts aliens i oposats a l’esperit gaudinià. Per què les pseudocolumnes en forma d’ossos són d’una pedra diferent de la resta de l’edifici? Per què s’han abandonat les formes corbades? Gaudí mostra a la Pedrera que es pot ser arrodonit i tràgic alhora. Amb la profusió de superfícies planes i arestes tallants, Subirachs –d’altra banda, artista del tot apreciable– s’hi ha produït contra Gaudí.
Cas a part són les torres. La de Maria mereix atenció especial en una altra ocasió. La de Jesús, com ja ha dit més d’un articulista, queda fora de mida. A la vista de maquetes i dibuixos sobrevivents, és flagrant que és poc esvelta, i la creu és massa grossa. Si hi ha una base en planta, podem imaginar que Gaudí l’hauria aprimat, o s’hauria saltat l’autolimitació de no fer-la més alta que Montjuïc. I la creu esclafa tot l’edifici. Parafrasejar Quevedo: “Una vegada hi havia una església a una creu enganxada.”
Miquel de Palol -elpuntavui
Artícles relacionats :
6/7/2026
El llibre de Magrinyà, una peça tècnica de procedència acadèmica, és quasi una enciclopèdia sobre l’urbanisme de la societat consubstancial amb la Revolució Industrial, i sobre les dimensions teòriques i pràctiques de l’obra Cerdà, d’on és element significat la ciutat de Barcelona. Un text destinat a referència obligada en l’esdevenir –com tots sabem, ni l’arquitectura, ni l’urbanisme ni les societats són estables, sinó màquines en contínua evolució.
Fins a quin punt fracassen les grans planificacions? Per més bones intencions morals i polítiques, les trames urbanes nascudes per pal·liar les diferències socials acaben inevitablement jerarquitzades. Les diferències que l’autor del mapa pretén abolir, les acaben imposant les comunitats. Llàstima de la pèssima qualitat de les il·lustracions del llibre.
En un altre ordre intel·lectual, han estat recuperats els textos de Cirlot d’El arte de Gaudí, amb una excel·lent introducció d’Enric Granell. Cirlot enfronta sense complexos la inevitable –i falsa– dicotomia penjada a Gaudí de reaccionari i avantguardista, una llufa que ha afectat Cirlot mateix, com Nietzsche, com Garcia Calvo i com altres poetes filòsofs basculants entre les tradicions antigues i la modernitat radical, no contraposant-les sinó complementant un àmbit amb l’altre. En el cas de Cirlot, hermetisme i alquímia en un extrem; en l’altre, surrealisme i avantguardes. Aquest cronista pertany a la generació formada amb el Diccionario de símbolos com un dels llibres a mà, però Cirlot és molt més, els contactes amb els surrealistes, les fascinants incursions en la poesia, les variacions sobre Bronwyn, les connexions amb Àfrica, comunes amb el Picasso de Les demoiselles d’Avignon. És curiosa l’excel·lència de textos sobre Gaudí a càrrec de no-arquitectes –Francesc Pujols en fa un altre prou notable (el coneixia Cirlot?). La lectura d’El arte de Gaudí recorda a cada pas que parla un poeta, però la lucidesa i la visió històrica en fan l’admonició pròxima a la del profeta.
En les actuals societats vulgars i menyspreatives, què en queda, del coneixement i les formes dels alquimistes i els trobadors? La correlació entre Cerdà i Gaudí és ineludible i procel·losa, depèn des d’on es miri. No sembla fora de lloc la idea que Gaudí exalta les bondats del pla Cerdà mostrant-ne la capacitat d’acollir qualsevol ús urbà sense desvirtuar-se com a trama ni tampoc obligar a cap funció a adaptacions incòmodes i perjudicials. Sense caldre-hi cap correcció, a l’Eixample hi caben habitatges, botigues, despatxos, mercats, hospitals, esglésies, aparcaments, la Casa Batlló, la Casa Milà, la Sagrada Família, ara més potenciada amb l’arrasadora visita de l’emperador de Roma –no tinc espai per parlar-ne.
Aquest cronista no era favorable a la continuació de la Sagrada Família més enllà de les quatre torres existents als anys seixanta, però un cop iniciades les obres és dels que pensen que cal acabar-les, però el cas no és aquest, sinó el com es fa. El desastre comença en la façana de la Passió, parida amb trets cantelluts aliens i oposats a l’esperit gaudinià. Per què les pseudocolumnes en forma d’ossos són d’una pedra diferent de la resta de l’edifici? Per què s’han abandonat les formes corbades? Gaudí mostra a la Pedrera que es pot ser arrodonit i tràgic alhora. Amb la profusió de superfícies planes i arestes tallants, Subirachs –d’altra banda, artista del tot apreciable– s’hi ha produït contra Gaudí.
Cas a part són les torres. La de Maria mereix atenció especial en una altra ocasió. La de Jesús, com ja ha dit més d’un articulista, queda fora de mida. A la vista de maquetes i dibuixos sobrevivents, és flagrant que és poc esvelta, i la creu és massa grossa. Si hi ha una base en planta, podem imaginar que Gaudí l’hauria aprimat, o s’hauria saltat l’autolimitació de no fer-la més alta que Montjuïc. I la creu esclafa tot l’edifici. Parafrasejar Quevedo: “Una vegada hi havia una església a una creu enganxada.”
Miquel de Palol -elpuntavui
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
