Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Una lectura indispensable per a polítics responsables
25/8/2026
A
Sense ànim de lucre (Arcàdia), assaig traduït per Dolors Udina, Martha Nussbaum defensa les humanitats com a base de qualsevol formació.
La poderosa veu de Cassandra sona i ressona en aquest llibre impagable. Lamentablement, com la de Cassandra, per bé que oïda, difícilment serà escoltada. Els obstacles a què ha de fer front són massa poderosos perquè la raó acabi triomfant: la història es repeteix. Ras i curt, Nussbaum defensa les humanitats com a base de qualsevol formació/educació en els currículums educatius de tot nivell. Les raons són sòlides, ben argumentades i essencials. Per què? Perquè les humanitats són l’eina de base per garantir la democràcia i l’educació dels ciutadans del món global del segle XXI. No és poca cosa. Són el nucli de l’essència de tot plegat, sine qua non, en el sentit literal de l’expressió llatina.
Martha C. Nussbaum (Nova York, 1947) sap molt bé de què parla; és filòsofa, amb llarguíssima experiència en educació, professora a la Universitat de Chicago, membre del Comitè d’Estudis del Sud d’Àsia i forma part del consell del Programa de Drets Humans. Col·labora amb els comitès de relacions interculturals i de reforma de l’educació de diversos països i és membre de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.
Nussbaum creu en l’educació com a eina per a reconduir tendències perilloses innates a la condició humana. Hi creu perquè ho comprova: els beneficis d’educar del model humanístic que proposa es fan clarament palesos, com també es fan paleses les conseqüències de no fer-ho. Subratlla la importància de desmitificar estereotips per evitar capteniments nefastos per a la convivència, la justícia i el reconeixement de la igualtat de drets. I, contràriament a la idea que va guanyant pes arreu del món —que cal fomentar una educació que comporti negoci econòmic i lucre, entenent per més lucratives les professions i les matèries tècniques— i que guanya pes a costa de les humanitats, progressivament més menystingudes, ens avisa del greu error que aquesta idea comporta i la desmenteix: basar l’educació en tots els nivells en el sistema humanístic comporta un avantatge també per aquells professionals que es dedicaran a les professions tècniques i científiques: els fa més competents.
Per bé que el primer capítol del llibre parla de manera molt general, ja en el segon capítol comencem a veure propostes molt concretes en què cal basar el programa del mètode humanístic, sempre ben argumentades. El llibre esdevé una defensa de la via socràtica en l’àmbit educatiu i és alhora un repàs històric de les personalitats que han defensat aquest mètode pedagògic: Sòcrates i Plató, Jean-Jacques Rousseau, Rabindranath Tagore, John Dewey, Johann Heinrich, Friedrich Froebel, Johann Heinrich Pestalozzi, Bronson Alcott, Horace Mann, Stanley Milgram, Solomon Asch, Christopher Browning, Malcom Gladwell i dels llibres sobre pedagogia socràtica del filòsof Matthew Lipman, que pot ajudar als educadors actuals a estructurar una «aula socràtica». Nussbaum remet també a estudis de la psicologia experimental per palesar capteniments humans no desitjables que s’observen en un gran ventall de situacions determinades, donant-los a conèixer per educar, prevenir, promou-re’n la consciencia i evitar-los.
El seu programa ha d’educar el ciutadà del segle XXI en la consciència d’un món globalitzat, en què la igualtat de drets i la convivència de la diversitat de cultures sigui l’objectiu. Cal, doncs, fomentar la capacitat de reflexionar sobre qüestions polítiques que afectin la nació, fomentar la capacitat de reconèixer els altres com a ciutadans amb els mateixos drets, la capacitat de preocupar-se per la vida del altres i d’entendre les conseqüències polítiques de tota mena en les oportunitats i experiències dels altres ciutadans del propi país i de fora, la capacitat d’imaginar bé totes les qüestions que afecten el desplegament d’una vida humana plena, la capacitat de jutjar críticament els dirigents polítics, la de pensar en el bé comú, la capacitat de veure el propi país com a part d’un ordre mundial complex en què hi ha qüestions molt diverses que cal resoldre amb una deliberació transnacional intel·ligent… Aquest és el marc que ha d’inspirar els continguts més concrets, que passen per la pràctica de la lògica socràtica del sil·logisme, exercicis de rol teatralitzats de posar-se «en lloc de l’altre» i afavorir l’empatia, fer treballs sobre les diverses cultures i religions del món, fomentar la imaginació i la creativitat i descartar la memorització…
El darrer capítol desgrana la situació del model humanístic i de les humanitats a les universitats dels EUA, on encara gaudeixen de certa salut, i a alguns països europeus on la situació no és gens optimista: fa esment detallat del perill que corren a Europa enumerant-ne les pressions a què estan sotmeses les humanitats i els mecanismes burocràtics de control que pateixen. Més descoratjadora encara és la situació en l’educació primària i secundària, nivells educatius en què tots els països del món donen l’esquena a les humanitats i corren perill de desaparèixer completament.
Ell llibre va acompanyat de les corresponents referències bibliogràfiques i notes aclaridores per capítols. Una immensa contribució a una pedagogia que sens dubte milloraria, i molt, el món.
Anna Rossell-nuvol
Artícles relacionats :
25/8/2026
La poderosa veu de Cassandra sona i ressona en aquest llibre impagable. Lamentablement, com la de Cassandra, per bé que oïda, difícilment serà escoltada. Els obstacles a què ha de fer front són massa poderosos perquè la raó acabi triomfant: la història es repeteix. Ras i curt, Nussbaum defensa les humanitats com a base de qualsevol formació/educació en els currículums educatius de tot nivell. Les raons són sòlides, ben argumentades i essencials. Per què? Perquè les humanitats són l’eina de base per garantir la democràcia i l’educació dels ciutadans del món global del segle XXI. No és poca cosa. Són el nucli de l’essència de tot plegat, sine qua non, en el sentit literal de l’expressió llatina.
Martha C. Nussbaum (Nova York, 1947) sap molt bé de què parla; és filòsofa, amb llarguíssima experiència en educació, professora a la Universitat de Chicago, membre del Comitè d’Estudis del Sud d’Àsia i forma part del consell del Programa de Drets Humans. Col·labora amb els comitès de relacions interculturals i de reforma de l’educació de diversos països i és membre de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.
Nussbaum creu en l’educació com a eina per a reconduir tendències perilloses innates a la condició humana. Hi creu perquè ho comprova: els beneficis d’educar del model humanístic que proposa es fan clarament palesos, com també es fan paleses les conseqüències de no fer-ho. Subratlla la importància de desmitificar estereotips per evitar capteniments nefastos per a la convivència, la justícia i el reconeixement de la igualtat de drets. I, contràriament a la idea que va guanyant pes arreu del món —que cal fomentar una educació que comporti negoci econòmic i lucre, entenent per més lucratives les professions i les matèries tècniques— i que guanya pes a costa de les humanitats, progressivament més menystingudes, ens avisa del greu error que aquesta idea comporta i la desmenteix: basar l’educació en tots els nivells en el sistema humanístic comporta un avantatge també per aquells professionals que es dedicaran a les professions tècniques i científiques: els fa més competents.
Per bé que el primer capítol del llibre parla de manera molt general, ja en el segon capítol comencem a veure propostes molt concretes en què cal basar el programa del mètode humanístic, sempre ben argumentades. El llibre esdevé una defensa de la via socràtica en l’àmbit educatiu i és alhora un repàs històric de les personalitats que han defensat aquest mètode pedagògic: Sòcrates i Plató, Jean-Jacques Rousseau, Rabindranath Tagore, John Dewey, Johann Heinrich, Friedrich Froebel, Johann Heinrich Pestalozzi, Bronson Alcott, Horace Mann, Stanley Milgram, Solomon Asch, Christopher Browning, Malcom Gladwell i dels llibres sobre pedagogia socràtica del filòsof Matthew Lipman, que pot ajudar als educadors actuals a estructurar una «aula socràtica». Nussbaum remet també a estudis de la psicologia experimental per palesar capteniments humans no desitjables que s’observen en un gran ventall de situacions determinades, donant-los a conèixer per educar, prevenir, promou-re’n la consciencia i evitar-los.
El seu programa ha d’educar el ciutadà del segle XXI en la consciència d’un món globalitzat, en què la igualtat de drets i la convivència de la diversitat de cultures sigui l’objectiu. Cal, doncs, fomentar la capacitat de reflexionar sobre qüestions polítiques que afectin la nació, fomentar la capacitat de reconèixer els altres com a ciutadans amb els mateixos drets, la capacitat de preocupar-se per la vida del altres i d’entendre les conseqüències polítiques de tota mena en les oportunitats i experiències dels altres ciutadans del propi país i de fora, la capacitat d’imaginar bé totes les qüestions que afecten el desplegament d’una vida humana plena, la capacitat de jutjar críticament els dirigents polítics, la de pensar en el bé comú, la capacitat de veure el propi país com a part d’un ordre mundial complex en què hi ha qüestions molt diverses que cal resoldre amb una deliberació transnacional intel·ligent… Aquest és el marc que ha d’inspirar els continguts més concrets, que passen per la pràctica de la lògica socràtica del sil·logisme, exercicis de rol teatralitzats de posar-se «en lloc de l’altre» i afavorir l’empatia, fer treballs sobre les diverses cultures i religions del món, fomentar la imaginació i la creativitat i descartar la memorització…
El darrer capítol desgrana la situació del model humanístic i de les humanitats a les universitats dels EUA, on encara gaudeixen de certa salut, i a alguns països europeus on la situació no és gens optimista: fa esment detallat del perill que corren a Europa enumerant-ne les pressions a què estan sotmeses les humanitats i els mecanismes burocràtics de control que pateixen. Més descoratjadora encara és la situació en l’educació primària i secundària, nivells educatius en què tots els països del món donen l’esquena a les humanitats i corren perill de desaparèixer completament.
Ell llibre va acompanyat de les corresponents referències bibliogràfiques i notes aclaridores per capítols. Una immensa contribució a una pedagogia que sens dubte milloraria, i molt, el món.
Anna Rossell-nuvol
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
