Daniel Alcoba va néixer a La Plata (Buenos Aires, Argentina). Va estudiar Química, Dret, francès i llengües bíbliques. El 1969 es va iniciar en l’escriptura com a periodista (diari El Día, de La Plata).

El 1971, el govern militar del general Lanuesse el va detenir a Buenos Aires i el va posar a disposició del Poder Executiu Nacional, acusat de conspirar en l’ELN de Bolívia liderat per Ernesto Che Guevara. El 25 de maig de 1973 va ser amnistiat pel govern d’Hèctor J. Cámpora, sorgit de les eleccions de l’11 de març de 1973. El 1975 va tornar a la presó, durant el govern d’Isabel Martínez, i, després de més de sis anys d’empresonament, s’acaba exiliant a França el 1982 i 1983.
 
El 1984 es va instal·lar a Barcelona, on va realitzar la seva obra poètica i narrativa i va adoptar la ciutadania hispanocatalana (1989). Les seves primeres novel·les s’endinsen en la política ficció, el gènere policíac i el simbolisme psicològic, tot i que en la poètica fa incursions des del principi a la literatura fantàstica, la prospecció existencial i la imatgeria metafísica.
 
Des de llavors treballa com a lector, traductor literari –francès, italià / castellà– i redactor a la indústria editorial de Barcelona. Escriptor d’ampli espectre, és autor de nombrosos treballs d’exegesi literària sobre autors clàssics i contemporanis. Ha publicat també nombrosos assajos històrics, polítics i econòmics concernents a l’actualitat d’Europa i dels països del Tercer Món.