Unes interpretacions extraordinàries de Manel Barceló en el paper de Salvador Espriu, i de Fina Rius en el d'Amàlia Tineo (Melània, al món espriuà), l'amistat de la qual fa d'enllaç dramàtic entre els dos poetes en aquesta obra. A més, els dos actors es desdoblen i interpreten magistralment alguns dels personatges grotescs, esperpèntics, d'Espriu, com els de la Teoria de Crisant. I magnífica la interpretació que Salvador Miralles fa de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, des de la vitalitat dels poemes de Fira encesa, fins a l'esquinçament de Ronda amb fantasmes i A Mallorca, durant la guerra civil (poema d'on surt el títol Flames a la fosca). 

L'obra compte a més amb la col·laboració especial del novel·lista i poeta Miquel de Palol com a element narratiu, “distanciador” de l'acció dramàtica (com demanava Bertolt Brecht), però també representant-se a si mateix, personificant al Miquel de Palol fill de Mercè Montañola, companya universitària i amiga dels dos poetes, i a qui Rosselló-Pòrcel va dedicar el poema Compliment a Mercedes, que serà recitat en l'últim acte de l'obra.

De primer, apareixen els personatges en un escenari delimitat per columnes de llibres, entre els quals es desenvoluparà l'acció: serà l'inici de les veus poètiques de Salvador Espriu i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, els textos dels quals (cartes llegides, poemes recitats, proses representades) es convertiran en un diàleg entre els personatges, com una forma dialèctica que entrellaça les seves vides i la seva obra, amb la música i la il·luminació assenyalant el ritme sobre l'escenari, el transcórrer del temps.

En el començament, doncs, hi ha una relació de joventut, fresca, amb afany de futur i complicitats literàries entre els personatges: la novel·la de jovenesa d'Espriu, El doctor Rip, i les seves proses satíriques i grotesques enfront dels primers poemes lluminosos i lírics de Rosselló-Pòrcel. La universitat, viatges d'estudis, el creuer universitari pel Mediterrani el 1933, lectures... Però ja, de sobte, ens esglaia un esclat musical que assenyala la fi d'una època i l'inici d'una altra, una època de destrucció. 

Les urpes de la guerra penetren en l'escenari i esfondren les columnes de llibres que s'havien aixecat temps enrere, amb la il·lusió del començament. Tot seguit l'escenari s'enfosqueix i resta cobert per una gran superfície de plàstic, una immensa capa de cendra i foscor sobre la qual caminen els personatges, a les palpentes, esmaperduts. Aviat arriba el distanciament, l'enfrontament de les postures polítiques. Molt ràpid el foc cremarà els llibres i intentarà destruir els ideals. Quedarà la derrota, la malaltia, la pèrdua, i les veus poètiques es tornaran tràgiques, com “flames a la fosca”. 

En l'última escena, un foc real cremarà uns papers dins d'un arxivador metàl.lic d'oficina: hem passat de la joventut i la iniciació poètica -de la “imitació del foc” poètica inicial- al foc real de la destrucció. No obstant això, encara persevera i resisteix la memòria del cant, una resta d'esperança i paraula poètica, i l'obra, Flames a la fosca, finalitza amb la lectura del poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Compliment a Mercedes, escrit a Barcelona en 1937, dedicat a Mercè Montañola i llegit en escena pel seu fill Miquel de Palol, poema que conclou amb dos versos sublims: Per brodar-te la gràcia / no trobo diamant.

A. T.