Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
Semper dolens. Historia del suicidio en Occicdente
Ramón Andrés 11/2015
El suïcidi, concebut durant molts segles, en el deixant del pensament clàssic, com un exercici de llibertat, i fins i tot com un alliberament, queda reduït, a la llum de la psiquiatria de les últimes dècades, a la mera patologia mental. No obstant això, tal reducció suposa la simplificació d'un dels aspectes més decisius de l'experiència humana: el dolor. Aquest extraordinari assaig adona, amb delicadesa i fondària, de la nostra condició com a éssers humans; de les diferents formes de la nostra fragilitat. “No hi ha, no pot haver-hi teories noves sobre el suïcidi. Ens donem mort pel mateix que fa milers d'anys. Posar fi al dolor, bé sigui moral o físic, acabar amb l'aïllament, donar per conclòs un camí dominat per la precarietat i l'advers, no suportar l'abandó, la injustícia, la vergonya, l'assetjament, sucumbir a la por amenaçadora d'una guerra o d'una epidèmia, la confirmació d'un diagnòstic temut, la incapacitat d'assumir una pèrdua familiar, haver estat violat, no tolerar la indiferència aliena, l'honor ofès, sentir-se exclòs del món, versi voltat pel tedi, morir per venjança, decidir sense saber en el fons la raó per la qual es desitja desaparèixer, el immotivada adéu, són situacions, entreores, que condueixen a conjecturar l'existència. És erroni pretendre, com així ho suggereix una significativa part de la medicina psiquiàtrica de les últimes dècades, que el noranta per cent dels suïcidis compten amb una base patològica. Seria innocent donar per bona aquesta proposta. Acceptant-ho, no faríem més que evidenciar un tènue coneixement de la nostra condició, manifestar la ignorància de la complexa trama de la realitat, de matís incomptable. Que l'ésser humà posseeixi un rés menyspreable component neuròtic, evident en el seu comportament des de l'aurora dels temps, no significa que la seva existència hagi de contemplar-se sota l'estigma de la malaltia. Es tracta d'una condició, no d'una patologia. Cenyir aquest acte voluntari a una disfunció vindria a desenfocar les coses i, de pas, induiria a reforçar la idea que la medicina pot fer front a un fenomen que en veritat obeeix a un conflicte atàvic. Una altra cosa és que pugui pal·liar un estat depressiu, tractar una ment complexa, ser un eficazlenitiu contra una torbació i desarticular un mecanisme utodestructiu”. Ramón Andrés
Ramón Andrés 11/2015
El suïcidi, concebut durant molts segles, en el deixant del pensament clàssic, com un exercici de llibertat, i fins i tot com un alliberament, queda reduït, a la llum de la psiquiatria de les últimes dècades, a la mera patologia mental. No obstant això, tal reducció suposa la simplificació d'un dels aspectes més decisius de l'experiència humana: el dolor. Aquest extraordinari assaig adona, amb delicadesa i fondària, de la nostra condició com a éssers humans; de les diferents formes de la nostra fragilitat. “No hi ha, no pot haver-hi teories noves sobre el suïcidi. Ens donem mort pel mateix que fa milers d'anys. Posar fi al dolor, bé sigui moral o físic, acabar amb l'aïllament, donar per conclòs un camí dominat per la precarietat i l'advers, no suportar l'abandó, la injustícia, la vergonya, l'assetjament, sucumbir a la por amenaçadora d'una guerra o d'una epidèmia, la confirmació d'un diagnòstic temut, la incapacitat d'assumir una pèrdua familiar, haver estat violat, no tolerar la indiferència aliena, l'honor ofès, sentir-se exclòs del món, versi voltat pel tedi, morir per venjança, decidir sense saber en el fons la raó per la qual es desitja desaparèixer, el immotivada adéu, són situacions, entreores, que condueixen a conjecturar l'existència. És erroni pretendre, com així ho suggereix una significativa part de la medicina psiquiàtrica de les últimes dècades, que el noranta per cent dels suïcidis compten amb una base patològica. Seria innocent donar per bona aquesta proposta. Acceptant-ho, no faríem més que evidenciar un tènue coneixement de la nostra condició, manifestar la ignorància de la complexa trama de la realitat, de matís incomptable. Que l'ésser humà posseeixi un rés menyspreable component neuròtic, evident en el seu comportament des de l'aurora dels temps, no significa que la seva existència hagi de contemplar-se sota l'estigma de la malaltia. Es tracta d'una condició, no d'una patologia. Cenyir aquest acte voluntari a una disfunció vindria a desenfocar les coses i, de pas, induiria a reforçar la idea que la medicina pot fer front a un fenomen que en veritat obeeix a un conflicte atàvic. Una altra cosa és que pugui pal·liar un estat depressiu, tractar una ment complexa, ser un eficazlenitiu contra una torbació i desarticular un mecanisme utodestructiu”. Ramón Andrés
