Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
Detrás y delante de los puentes
Esmeralda Berbel 4/2016
«Són les sis del matí. Camí fins a la parada del 43 que està a l'altre costat del riu. No hi ha ningú en la parada. Porto una borsa de niló en la qual he ficat una tovallola, una pinta, un petit pot de gel que serveix per al cos i el pèl, un mallot d'escuma i unes sabatilles negres», explica la narradora de Detrás y delante de los puentes, novel·la íntima i biogràfica d'Esmeralda Berbel, que desgrana la seva infància en Sant Adrià del Besós amb olor de cubes, sofre i tabac, però també a l'escai del gimnàs i a vaquers en els frecs de l'amor. I a llibres. «Qui sap si la paraula modificarà l'agonia.» Berbel es despulla en aquest relat cabalós que el barri i les seves gents tracen el mapa dels seus sentiments. «Ho fa d'una manera admirable —diu Edgardo Dobry—, amb una veu que murmura i alhora crida, que abasta el càndid i el sòrdid d'aquella casa, d'aquella barra de bar darrere de la qual passa la seva vida de nena.» El lector, afegeix Dobry, «entra en aquest llibre com qui entra en un teatre: sap que un sol soroll podria desmuntar tot el quadre; sap que tot això és representació, però no vol deixar de sentir aquestes veus, no vol resistir-se a aquesta commoció».
Esmeralda Berbel 4/2016
«Són les sis del matí. Camí fins a la parada del 43 que està a l'altre costat del riu. No hi ha ningú en la parada. Porto una borsa de niló en la qual he ficat una tovallola, una pinta, un petit pot de gel que serveix per al cos i el pèl, un mallot d'escuma i unes sabatilles negres», explica la narradora de Detrás y delante de los puentes, novel·la íntima i biogràfica d'Esmeralda Berbel, que desgrana la seva infància en Sant Adrià del Besós amb olor de cubes, sofre i tabac, però també a l'escai del gimnàs i a vaquers en els frecs de l'amor. I a llibres. «Qui sap si la paraula modificarà l'agonia.» Berbel es despulla en aquest relat cabalós que el barri i les seves gents tracen el mapa dels seus sentiments. «Ho fa d'una manera admirable —diu Edgardo Dobry—, amb una veu que murmura i alhora crida, que abasta el càndid i el sòrdid d'aquella casa, d'aquella barra de bar darrere de la qual passa la seva vida de nena.» El lector, afegeix Dobry, «entra en aquest llibre com qui entra en un teatre: sap que un sol soroll podria desmuntar tot el quadre; sap que tot això és representació, però no vol deixar de sentir aquestes veus, no vol resistir-se a aquesta commoció».
Tornar a publicacions dels socis
