Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
El mono gastronómico. Ensayos de arte y gastronomía
Javier Pérez Escohotado 2/2015
El mono gastrónomico. Ensayos de arte y gastronomía De la mateixa manera que som l'única espècie a la qual constantment li creix el pèl, som també l'únic ser que cuina. Després de El mono gastronómico, el lector escoltarà la ressonància de dues obres conegudes: El mono desnudo i El mono gramático, de Desmond Morris i Octavio Paz, respectivament. D'aquest doble ressò sorgeix el títol d'aquest llibre, com un encreuament, un híbrid, de preocupacions de variat pelatge, relacionades amb dues habilitats de l'ésser humà que li han permès evolucionar, millorar l'espècie: l'art i la gastronomia. El fet que una eina, uns còdols de tall tallant amb els quals filetejar la carn, hagi pogut ser més determinant en l'evolució humana que l'ús del foc i la cocció en aigua, és un assumpte discutible que, paral·lelament a la recuperació de l'artesania com el domini dels procediments, s'aborda aquí. S'intenta entendre la gramàtica oculta de la gastronomia; comprendre la inspiració i la creativitat que puguin tancar-se en una recepta o en un objecte que serveix per beure, com el porró o el càntir: «objectes primigenis». De la poesia s'ocupa en el capítol dedicat a «La última cena», que descobreix el menú de Jesús i els seus deixebles en el quadre de Leonardo, però, sobretot, valora el gest dels últims sopars dels condemnats a mort i dels mateixos grans xefs. El mono gastronómico aborda, a més, aquesta tendència ecumènica de reconciliació entre Orient i Occident, que s'ha imposat, de vegades amb manifesta superficialitat, en la cuina global o en la cuina d'avantguarda. Igualment, tracta la confusió entre art i gastronomia, en analitzar les expressions «cuina d'avantguarda» i «mort de l'art», i en posar-les en relació amb les avantguardes artístiques històriques i el seu fracàs. I analitza també l'intent de la cuina d'avantguarda de trobar el seu propi relat legitimador en l'alta cultura. El que es diu «gastronomia d'avantguarda», «cuina d'autor», «creativitat», «art de la gastronomia»..., no són més que autèntics memes (declaracions formulades amb èxit, que es reprodueixen i estenen amb facilitat entre la població) ocults sota les entretingudes màscares de la esferificació, la desconstrucció o el «japonismo», que El mono gastronómico desemmascara o contextualitza en diversos llocs, entre altres assumptes d'indubtable interès que el lector trobarà en els assajos que constitueixen aquest volum.
Javier Pérez Escohotado 2/2015
El mono gastrónomico. Ensayos de arte y gastronomía De la mateixa manera que som l'única espècie a la qual constantment li creix el pèl, som també l'únic ser que cuina. Després de El mono gastronómico, el lector escoltarà la ressonància de dues obres conegudes: El mono desnudo i El mono gramático, de Desmond Morris i Octavio Paz, respectivament. D'aquest doble ressò sorgeix el títol d'aquest llibre, com un encreuament, un híbrid, de preocupacions de variat pelatge, relacionades amb dues habilitats de l'ésser humà que li han permès evolucionar, millorar l'espècie: l'art i la gastronomia. El fet que una eina, uns còdols de tall tallant amb els quals filetejar la carn, hagi pogut ser més determinant en l'evolució humana que l'ús del foc i la cocció en aigua, és un assumpte discutible que, paral·lelament a la recuperació de l'artesania com el domini dels procediments, s'aborda aquí. S'intenta entendre la gramàtica oculta de la gastronomia; comprendre la inspiració i la creativitat que puguin tancar-se en una recepta o en un objecte que serveix per beure, com el porró o el càntir: «objectes primigenis». De la poesia s'ocupa en el capítol dedicat a «La última cena», que descobreix el menú de Jesús i els seus deixebles en el quadre de Leonardo, però, sobretot, valora el gest dels últims sopars dels condemnats a mort i dels mateixos grans xefs. El mono gastronómico aborda, a més, aquesta tendència ecumènica de reconciliació entre Orient i Occident, que s'ha imposat, de vegades amb manifesta superficialitat, en la cuina global o en la cuina d'avantguarda. Igualment, tracta la confusió entre art i gastronomia, en analitzar les expressions «cuina d'avantguarda» i «mort de l'art», i en posar-les en relació amb les avantguardes artístiques històriques i el seu fracàs. I analitza també l'intent de la cuina d'avantguarda de trobar el seu propi relat legitimador en l'alta cultura. El que es diu «gastronomia d'avantguarda», «cuina d'autor», «creativitat», «art de la gastronomia»..., no són més que autèntics memes (declaracions formulades amb èxit, que es reprodueixen i estenen amb facilitat entre la població) ocults sota les entretingudes màscares de la esferificació, la desconstrucció o el «japonismo», que El mono gastronómico desemmascara o contextualitza en diversos llocs, entre altres assumptes d'indubtable interès que el lector trobarà en els assajos que constitueixen aquest volum.
Tornar a publicacions dels socis
