La presentació del llibre va ser a càrrec del poeta José Luis García Herrera, que situà el context històric pel qual, com a pròleg, hi figura un estudi sobre la poesia de Guillem Vallejo realitzada per l’Àngel Crespo a començaments de l’any 1995. 

Desprès, durant la seva intervenció va analitzar les claus principals del llibre (hem fet un petit resum del seu estudi que exposem una línies més avall) i donà unes pincellades sobre la “atemporalitat” i el rerefons pictoric dels poemes. A continuació Guillem va delectar al públic assistent amb una lectura molt ben triada de les quatre parts en què es divideix El frutal del adiós. L’editora, Amàlia Sanchís, digué unes paraules sobre l’experiència de publicar aquest llibre trascendental dins de la producció poética de Guillem Vallejo. L’acte va comptar amb el colofó final per part del cantautor Emiliano Valdeolivas, que va cantar el poema que ha musicat d’aquest llibre i que inclou en els recitals que ofereix quan actua a les escoles.

“EL DO DE LES PÈRDUES”

Potser, el primer que sorprengui al lector del El frutal del adiós sigui trobar-se amb un pròleg d'Ángel Crespo escrit l'any 1995 i que analitza l'obra poètica de Guillem Vallejo Forés (Barcelona, 1962), que comprèn el període creatiu que abasta els anys 1989-94. Aquest text inèdit de Crespo pertany, o es correspon, a l'estudi que va preparar per a la presentació de l'antologia Els nous poetes, en la qual Vallejo era un dels poetes antologats. Un text que, com merescut i íntim homenatge a un gran poeta i a una època entranyable, és recuperat per a l'edició d'aquest llibre.

Per tant, aquest llibre de poemes, aquest cancioner com molt bé ho definís Crespo, arrenca des de fa molt temps, o triga molt temps a editar-se. El seu gènesi, el seu leit motiv, part de tres fets que s'entronquen en la vida del poeta i potser per aquest ordre. Tres fets que s'evidencien, es distingeixen i queden fidelment reflectits en els poemes. El primer, l'assistència a un recital de J.L. Borges, que deixa un marcat impacte en el sentir existencial de Guillem. El segon, una exposició del pintor romàntic alemany Caspar D. Friedrich en el Museo del Prado. El tercer, el naixement de la filla d'una molt bona amiga del nostre poeta. Borges alimenta les raons de la vida. Friedrich planteja diferents visions de la realitat. El naixement d'aquesta nena és la raó de tota vida, de tota existència, de la realitat mateixa. 

Un dels aspectes que ja remarcava Crespo en el seu estudi i que en aquest llibre aconsegueix una presència més destacable, és l’apreci a la paraula com a element primordial i modetjable en el poema, com a peça única que encaixa en l'estructura del vers i li atorga tot el seu valor. En encertada afirmació de Crespo: “les paraules no són només un mitjà sinó una fi de la seva poesia, doncs no són les meres despertadores dels objectes, sinó també les despertades pel poeta.

 Els aspectes pictòrics juguen un paper molt important en la confecció d'una gran part dels poemes. Com he comentat, el descobriment de l'obra de Friedrich deixa un gran impacte en l'ànim de Vallejo qui, al seu torn, trasllada aquest impacte emocional als poemes. Una mirada sobre els núvols, una mirada a través d'una finestra solitària..., conviden a la contemplació d'aquesta petita vida que s'estremeix entre els braços que la bressolen i la nominen.

És aquest un llibre que fondeja en l'arrel de l'arbre de la vida, que torna al paradís de la innocència, que en aquests temps de presses i de caos suposa un bàlsam de relaxació i de calma. Un llibre, El frutal del adiós, que demostra, en la seva concepció, en la meditació que guarden i susciten els poemes, en la seva manera de plasmar i indagar els aspectes més existencials de la iniciació a la vida, la maduresa d'un poeta que, lliurat des de fa molts anys a una labor tan poètica i altruista com la solidaritat, va trigar a donar a la impremta aquest testimoniatge de vida i saviesa. Però mai és tard quan la bellesa batega entre les mans i per darrere de les parpelles.”