El meu agraïment a la Junta Directiva de l'ACEC per haver tingut no sé si l'encert o el destaroto de concedir-me aquest Premi, que estimo excessiu, però que m'honra enormement. Gràcies també a tots vostès per la seva presència. És un plaure estar acompanyat per punts amics volguts.
Què puc dir de Carles Duarte? Poeta admirat, orador excepcional, persona entranyable. Que hagi acceptat presentar a aquest humil servidor parla clarament de la seva categoria humana.
En José Luis Giménez-Frontín confluïen dues condicions que, ja per separat, són molt poc freqüents: talent i do de gents. Juntes no és que siguin poc freqüents, és que són gairebé inversemblants. José Luis va ser editor, poeta, novel·lista, traductor, crític literari, professor i assagista. Per si no fos poc, va ser cofundador i president, durant molts anys, de l'ACEC, Jutge substitut en els Jutjats de districte de Barcelona i Director de la Fundació de la Caixa Catalunya. Una veritable força de la naturalesa. Parlo del José Luis que jo vaig conèixer, perquè la qualitat de la seva poesia és fàcilment apreciable llegint la seva La ruta de Occitània. Poesía reunida, publicada per Igitur, que recomano encaridament. Per descomptat, no dic això en detriment de la resta de la seva obra, és solament que cadascun sap de quin peu coixeja, i no és necessari explicar quin és el meu.
José Luis era una persona que, quan passaves al seu costat o parlaves amb ell, esperaves que se't contagiés alguna cosa: el seu senyoriu, la seva distinció, la seva urbanitat, la seva educació, en resum, el seu finor i elegància, però era més senzill contagiar-se la grip. De totes maneres, sempre et quedava alguna cosa, aprenies d'un gest o una paraula. Era un mestre que tal vegada no sabia que l'era.
Rebre, doncs, un premi, dedicat a la seva memòria i atorgat per una raó tan inabastable com haver contribuït “a l'acostament entre cultures diverses” és un compromís i una responsabilitat. Sobretot tenint en compte les prestigioses personalitats del món de la cultura que ho han rebut amb anterioritat.
Procurant trobar un motiu que justifiqui aquest Premi comprovo que, des de 1983, he traduït més de 60 llibres de poetes italians i catalans. Entre molts uns altres: Eugenio Montale, Sandro Penna, Umberto Saba, Dino Campana, Sergio Corazzini, Andrea Zanzotto, Giuseppe Ungaretti, Mario Luzi, Antonella Anedda, Gerardo Vacana, Joan Brossa, Josep-Ramon Bach, Joan Vinyoli, Antoni Clapés i Jesús Aumatell. A part de, potser, més de 200 poetes publicats en plaquettes, revistes, periòdics, fulles de poesia i Internet. No ho dic per arrogància, perquè els nombres són solament una estadística i l'important per a mi seria no haver-ho fet, sinó haver-ho fet bé. Però la quantitat almenys explica la voluntat de prendre's de debò la mateixa obstinació i això sí que puc afirmar-ho amb absoluta rotunditat.
Vaig néixer a Buenos Aires, de família italiana, i viu a Barcelona des de fa més de 30 anys. Com gairebé tots els argentins, una bona mescla. O, com a mínim, una mescla. Des de l'adolescència estimava la poesia italiana, especialment Ungaretti, Montale i Pavese, que tant han influït després, particularment Ungaretti i Montale, en la meva poesia. Però llavors a Argentina no era l'únic atret la poesia italiana, és més, hi havia una gran curiositat per ella, i eren nombrosíssims els poetes publicats per les grans i petites editorials en llibres bilingües, en traducció, gairebé sempre, d'Horacio Armani i Rodolfo Alonso.
Gran va ser la meva sorpresa quan, l'any 1981, vaig arribar a Barcelona i vaig veure el desinterès que hi havia per la poesia italiana contemporània. Es traduïa molta poesia, sí, però de l'anglès, omnipresent, del francès i fins de l'alemany. I la poesia italiana? Potser els grans noms: per exemple, Ungaretti, Campana, Montale, Quasimodo, Saba, Pavese o Pasolini? Tampoc, o gairebé. Campana: absolutament desconegut. Ungaretti: algunes poesies en antologies, però cap llibre. I Montale? Sí, gràcies Premio Nobel! Però tampoc massa, els Huesos de jibia i alguna breu antologia. Al mateix Premi Nobel podia agrair Quasimodo la seva escassa difusió en els anys vuitanta. I després Cessés Pavese i Pier Paolo Pasolini. El primer amb una antologia ja esgotada, per tant, en realitat, absent, i el segon, un rècord, amb tres llibres a el “mercat”. I, per desgràcia, dic ben “comprat”, perquè havia estat precisament la mort violenta i mai del tot esclarida de l'autor la que havia fet la fortuna de la divulgació de la seva obra, una fortuna amb un total d'amb prou feines tres llibres traduïts. Però pagar aquesta notorietat amb la mort em sembla un preu massa alt. I Saba? No he dit gens de Saba: Saba no existeix. Recapitulant, què ens queda? De set grans noms: Campana, Ungaretti, Montale, Saba, Quasimodo, Pavese i Pasolini, solament tres tenen alguna cosa a i, sens dubte, per raons “no poètiques”: dos premis Nobel i un assassinat. Causes, per tant, extraliteraries, que no depenen de la voluntat de l'autor i tampoc de la rellevància de la seva obra. Un panorama desolador, almenys per a mi que no solament estimava la poesia italiana del segle XX, fèrtil i vigorosa, sinó que també havia fet d'ella, d'alguna manera, la limfa de la meva poesia.
Què podia fer un jove poeta estranger, i no és coqueteria, parlo de fa més de trenta anys, nouvingut, que no era ningú i no coneixia a ningú? L'ambició era massa gran, superior, per descomptat, als meus mitjans, però vaig decidir traduir la poesia italiana del segle XX, per més que fins a aquell moment no havia fet cap traducció. Per sort, amb els anys, s'han sumat a aquest propòsit, cadascun pel seu compte, molts magnífics traductors. En aquella època, en canvi, solament semblaven interessar-se per la poesia italiana el poeta i traductor Antonio Pujols i algun altre.
Avui la poesia italiana té el lloc que es mereix. Aquesta podia ser la meva modesta contribució a l'acostament entre cultures diverses. Era inconcebible que dues poesies tan properes es donessin l'esquena.
Però ja a Barcelona, per ventura ajudat per la seva proximitat, vaig descobrir el Mediterrani: la poesia catalana. Sabia, clar, de l'existència de la llengua catalana, però pensava que era una llengua domèstica, familiar. Ignorava per complet l'existència d'una poesia l'excel·lència de la qual, al segle XX, encara que també abans, era homologable a les grans poesies occidentals. No cal que m'estengui massa en aquest punt. Basten alguns noms, una mica a l'atzar: Brossa, Vinyoli, Anglada, Martí i Pol, Abelló, Marçal, Espriu, Ferrater, Jaume, Leveroni, Bartra, Foix, Torres, Verdaguer, Maragall o Riba. Aquests són els que em vénen ara a la memòria, però podrien ser molts més.
El primer a creuar-se en el meu camí va ser Joan Brossa, cap a l'any 1985, gràcies als daus de la destinació, tirats en aquest cas pel poeta italià Adriano Spatola, de visita a Barcelona, que volia veure de nou, després de 20 anys, a Brossa. Em va demanar que contactés amb ell i així ens trobem a la sortida del seu caòtic, per usar un eufemisme, estudi del carrer Balmes, saltant de l'italià al català i del català al castellà.
Joan Brossa va ser el primer poeta català al qual vaig traduir. Incitat per ell. No em negaran, vanitat de vanitats, que això és començar pel més alt. Vaig tenir el privilegi, assolible solament quan no hi ha diners pel mig, que a continuació no em vaig veure obligat a baixar el nivell. Traduir per gust és una meravella. Poder triar amb la màxima llibertat als poetes que t'agraden o amb els quals tens més afinitat té valor, però no preu, com deia el mestre Machado. A partir de llavors he traduït a desenes de poetes catalans, morts i vius, joves i no tan joves, com jo.
En aquests mesos he pogut engegar un projecte llargament acariciat: un blog de traduccions de poesia catalana. D'aquesta manera, va néixer “Carrer Barcelona”, que demostra que la poesia no té tan pocs lectors com es creu. Considerant el meu analfabetisme informàtic, això no hauria estat possible sense l'auxili de Jesús Aumatell i la seva editorial Emboscall.
Les poesies catalana i castellana haurien de fluir lliurement en tots dos sentits. Dues llengües que conviuen diàriament no poden menysprear-se. Cal impedir que les qüestions polítiques, polítiques en el pitjor sentit de la paraula, suposant que en l'actualitat tingui algun sentit positiu, ens ennuvolin la visió.
Acabo. Sense ànim d'entrar en polèmica, desitjo expressar, una vegada més, la meva perplexitat davant el fet que, a Catalunya, s'organitzin lectures de poesia deliberadament solament en castellà o solament en català. Al meu entendre, la indiferència no condueix més que a l'empobriment mutu. Moltes gràcies.
Carlos Vitale
El passat dia 25 de novembre va tenir lloc el lliurament del VI Premi Giménez-Frontín al poeta, assagista traductor i home de lletres en sentit amplíssim Carlos Vitale. Nascut a Buenos Aires en 1953 i resident a Barcelona des de 1981 on va completar els seus estudis de Filologia Hispànica. Des dels seus començaments com a escriptor sempre es va preocupar de ser un pont entre cultures i entre escriptures des de l'italià del seu origen familiar al castellà i el català d'adopció.
Després del lliurament del guardó consistent en una petita escultura feta per l'artista Antonio Beneyto per part de la vídua de Giménez-Frontín, Pilar Brea, el també poeta Carles Duarte president del CONCA va passar a glossar la figura del premiat.
Duarte va començar la seva dissertació recordant a Giménez-Frontín, va explicar que el seu poemari Alborada de vespre parteix precisament d'un poema que li va dedicar a José Luis al que admirava com a escriptor. Per a Duarte, Carlos Vitale té en la seva obra i en el seu treball literari una mirada filològica i una consciència històrica del llenguatge que li fa concebre la seva obra com a poeta i el seu treball com a traductor com una baula més en la cadena de la cultura i de la història. Home d'infinites lectures, humanista que assumeix una perspectiva densa sobre nosaltres com a subjectes d'un determinat temps, Vitale és un pont que té diverses columnes fermes i robustes, italià d'origen, argentí de naixement, català d'adopció.
Carlos Vitale és també un escriptor reflexiu que ha sabut integrar en la seva poesia el millor de les seves tres tradicions. Com a traductor ha traduït a la gran majoria dels poetes catalans: Vinyoli, Abelló, Marçal, Jaume,Brossa i punts altres que seria massa prolix detallar. I també ha abocat al castellà els grans poetes italians: Montale, Saba, Ungaretti, Quasimodo.
Traduir és un acte d'amor, segons Duarte, i Vitale ho demostra en cadascun dels seus treballs executats amb gran delicadesa i netedat.
Per la seva banda Carlos Vitale va llegir un escrit en el qual va agrair el premi que la Junta de l'ACEC li va concedir per unanimitat. També va agrair la presència dels assistents a l'acte de lliurament.
Va començar el seu parlament recordant la figura de Giménez-Frontín fundador de l'ACEC i com ell mateix també poeta, assagista, novel•lista. Per Vitale un premi d'aquesta naturalesa comporta un enorme compromís i responsabilitat. Parla de la seva labor com a traductor manifestant que ha traduït a més de seixanta poetes italians i sengles catalans i ha publicat a les seves expenses plaquettes en les quals ha divulgat aquestes traduccions quan no han estat encàrrecs editorials. Recorda que a la seva arribada a Barcelona el va sorprendre el desconeixement que hi havia en els cercles poètics de la poesia italiana del segle XX pel qual va decidir traduir-la i donar-la a conèixer. Després es va submergir en la poesia catalana i va tenir el “atreviment” de traduir en 1985 a Joan Brossa i des de llavors és un divulgador dels poetes catalans en diferents mitjans i sobretot en internet a través del seu blog Carrer Barcelona.
