A diferència de passades edicions, els grans noms femenins destaquen en el cartell del festival Barcelona Poesia que,  fins dimarts que ve 16, amb el tradicional recital en el Palau de la Música com a clausura, inunda de versos la ciutat. La poeta nicaragüenca Gioconda Belli, la portuguesa Ana Lluisa Amaral, l'escriptora índia,  establerta a Canadà,  Rupi Kaur, la fèrria candidata romanesa al Nobel Ana Blandiana, l'andalusa Aurora Luque, l'argentina M. Ana Diz o la consagrada asturiana Olvido García Valdés, són algunes d'elles. I no sembla casualitat el fet que diverses d'aquestes autores, sobretot les primeres, abordin les qüestions de gènere o enarborin la militància feminista com a bandera.

«No va haver-hi una intenció especial a l'hora de programar», diu la codirectora del festival Àngels Gregori al costat de Teresa Colom. I intencional o no, també està en mans femenines la renovació lírica catalana que participa de la festa, com apuntava sagaç el poeta Lluís Calvo en una famosa conferència del 2015 titulada ''Audaces i talentoses''.

Les hereves de Maria-Mercè Marçal són escandalosament joves, guanyen premis, s'enfronten a qüestions de gènere sense complexos i s'atreveixen a tot. «El cos és un discurs que provoca realitat», diu la badalonina Maria Sevilla (1990) amb cert «vertigen», perquè es mesurarà en les taules del Palau de la Música amb els grans, com el popular novaiorquès Billy Collins. El cos al qual es refereix l'autora de Dents de polpa (Adia), Premi Bernat Vidal i Tomàs és el seu, amb el qual trama una provocadora poètica travessada pel món de la nit, la música electrònica i l'excés. En els seus inicis, «quan no havia entrat en el feminisme en l'àmbit teòric», la poeta assumia el sexe «des dels estereotips culturals de la vergonya i la culpa», diu. Ara, en els seus poemes inèdits, la sexualitat es desplega des de la dissidència. «El cos és ara una instància de dissidència de gènere i d'identitat», aclareix.

En la mateixa línia treballa l'autora de Poètiques del cos (Galerada), Mireia Calafell (1980) a qui Flavia Company va traduir al castellà el seu últim poemari Tantas mudas (Stendhal Books). «Sóc una dona i la gent em llegeix com a tal, però no estic d'acord amb les identitats de gènere i amb això jugo», diu la poeta que ja es va pujar a l'escenari del Palau de la Música en la passada edició. «Em diverteix com es llegeixen les referències als cossos i el desig en la meva poesia, perquè mai faig explícit el gènere», revela la poeta que va més enllà de la celebració del feminisme, «perquè està present en tot el que faig, com una visió del món».

La poeta de Manlleu (Osona) Raquel Santanera (1991), que debuta en l'epicentre del festival, el Museu Frederic Marès. L'autora de Teologia poètica d'un sol ús (Viena), premi Martí Dot de Sant Felliu de Llobregat, advoca per «desmarcar-se del masculí universal, sortir de les construccions de les identitats que reserven a la dona el lloc de l'emoció i la sensibilitat per parlar de les seves menstruacions». I de fet, això és el que fa Santanera en el seu primer poemari amb la creació d'una divinitat pagana de sexualitat múltiple o inabastable. Però atenció que no tot són campanes al vent, perquè encara que Santanera veu com «un triomf que el festival ho portin dues dones»; adverteix que premis, editorials i instàncies de legitimació segueixen «en mans masculines».

«L'escriptura no té sexe. És el més democràtic del món, no hauríem de parlar de gèneres», resol la ja consagrada poeta de Vilafranca Anna Gual (1986). La doblement premiada autora de Molsa (Adia) i El tubercle (3i4), els dos primers lliuraments d'un ambiciós tríptic, reconeix que «encara queda molt per fer per arribar a un equilibri» i s'assumeix feminista, «però deixo aquest lloc quan escric». Gual confia que la normalització desactivi el tema en pocs anys i potser te raó. Pot ser que fins al desitjat equilibri es trenqui en sentit invers, i siguin els poetes homes els qui perdin el tren de la renovació lírica catalana. De moment, qui els deixa, a ells, en peu d'igualtat és el mallorquí Pau Vadell (1984) amb els flamants llorers dels Jocs Florals pel poemari Esquenes vinclades.