Rosa Abuchaibe recupera l'oralitat, el sentit del ritme, la lògica formal de l'hexàmetre, la precisió de la forma. És, en definitiva, una ànsia de puresa.

La seva obstinació és una actitud vital de reconeixement de la realitat que s'oculta en les formes primigènies de les paraules.

En els seus versos hi ha l'altra forma de la realitat, la que podem contemplar quan despullem la poesia de la gravetat de l'argument, quan contemplem que el perfil de les coses ja és, en si mateix, l'objectiu, la qual cosa constitueix l'essència de la poesia: la profunditat de la pell, la imatge que impressiona un paper fotogràfic, el gest de les mans protegint-se el cap, el so estrident d'una sirena, l'olor d'orín dels carrers del Raval de Barcelona, la sorpresa del salt d'un gripau i totes les sensacions directes que percebem amb els sentits sense cap aditament que modifiqui el seu sentit.

Davant un futur desesperançador de misèria creativa –potser set-cents anys de foscor- l'obra de Abuchaibe és una reacció d'autodefensa, de fet, la poesia sempre ha estat una acció d'autodefensa, una forma transcendental de protecció i d'exercir l'instint de conservació.