De vegades, a aquesta hora
14/9/2009
Sempre m’ha semblat que entre la paraula necrològica i la paraula obituari, aquesta última respon millor al moment de reordenció energètica que s'esdevé amb la mort. Serà un assumpte de connotacions eufemístiques, però vull pensar que s’ajusta més i millor al lloc des del qual des d’ara seguirem sentint la presència del nostre amic Antonio Rabinad (1927-2009). I dic el nostre amic, perquè Rabinad –cognom il·lustre, “de família immemorialment aragonesa”, diuen les seves biografies– va ser amic de tots. Qualsevol persona que s’apropés els diumenges al Mercat de Sant Antoni es trobava una persona que resplendia en la seva bondat i mostrava sense exigències un afecte inhabitual per a aquesta curiosa raça que són els llibreters de vell a tots els lectors que passessin per la seva parada de novetats. No és que fossin llibres de rabiosa actualitat, però eren novetats per tot aquell que comencés a apreciar l’art d’ajuntar unes paraules amb unes altres. En realitat era un dealer a l’ombra, proveït amb les seves també immemorials barba i gorra de mariner (“Carlos Barral me les va copiar”, acostumava a dir amb malícia riallera), doncs llibre que li demanaves, llibre que t’aconseguia: sabia el que era important, i també el que era important per a un. De vegades el passejant curiós reparava en obres desconegudes, en autors poc freqüentats a edat tendra, i llavors ens feia caure a tots en el parany: “llegeix aquest, t’agradarà”. I el llegies, i descobries que qui te l’havia ofert apareixia en una petita fotografia de la solapa, i és clar, després et deies a tu mateix: “trampós”; però ja era tard, ja havia inoculat el verí del seu saber literari, de la seva escriptura precisa i propera, de tot el que havia anat aprenent en aquells llibres que després mostrava orgullós a la seva parada de venda, una de les més selectes i millor assortides del Mercat. Així, poc a poc, van anar caient Los contactos furtivos (1956), A veces a esta hora (1965), El niño asombrado (1967) y, no cal dir, Memento Mori (1983), potser l’obra per la qual serà recordat.
Semblava que Rabinad fos un outsider amb voluntat d’insider, però en el fons apreciava massa la llibertat com per fixar el seu destí al voltant d’escoles o grups gremials. El seu fort sempre va ser un anar i venir pel món darrere la bellesa i el plaer de la lletra impresa. Nen de la guerra, veí del Clot grisenc barceloní, la seva prosa sempre va destenyir alguna cosa de la matèria onírica amb què va forjar les seves idees, ja fos a Barcelona, a Paris o a Caracas. La llegenda explica que escrivia nu, no tant pel calor extrem com per la temperatura de fusió que assolia el seu organisme en ple auge creatiu. Seran romanços, però amb ells, Rabinad va crear una de les narratives més singulars de la literatura escrita en espanyol de l’últim segle, indefugible per a l’aprenent d’escriptor, el lector empedreït, l’estudiós en potència o el que es cregui aquestes tres coses juntes. El vell ofici d’explicar històries tenia en ell un mestre, humil pel seu gran coneixement dels grans i al mateix temps ambiciós per la mateix raó. Així ho feia saber a qui, després d’anys de tracte, fos jove o no, li posés un braç a l’espatlla per a fer-li sentir que el que ens deia ens importava. En un dels íncipit de la seva novel·la més recent, El hacedor de páginas (2004), pot llegir-se: “amb la imaginació tot és possible”. Bé ho sabia Rabinad, i així s’haurà de saber si un vol viure els seus dies amb plenitud. Entre el nen atònit que sempre va ser i l’home indignat que en algun moment es va sentir, existeix un escriptor que va millorar els mons que li van tocar. Es deia Antonio Rabinad, i era el nostre amic.
Enrique Turpin
|
|
|
|
|
