Divendres, 22 de novembre de 2024



Castellano  


Mig gata, mig guineu
acec6/11/2021



(Foto:)
 
Al llarg de la història de la lite­ra­tura des de la seva apa­rició, la nar­ra­dora fran­cesa Colette ha tin­gut diver­ses vides. Com altres escrip­to­res que no toquen el fla­biol, Colette va tenir una vida intensa men­tre es dedi­cava a la cre­ació, en què va expli­car o fic­ci­o­nar algu­nes de les seves experiències. Així, les seves obres s’han fixat en el temps tot i haver tri­om­fat en vida durant la pri­mera part del segle XX i haver tin­gut un bon nom­bre de resur­rec­ci­ons. Ho diem a par­tir de la per­ti­nent recu­pe­ració que Coma­ne­gra fa de La dona ama­gada, amb tra­ducció de Maria-Mercè Marçal, en aquesta ocasió amb un encer­tat epíleg de Joana Masó.


Nas­cuda com a Sido­nie-Gabri­e­lle Colette el 1873 a la Bor­go­nya i morta a París el 1954, l’escrip­tora va revo­lu­ci­o­nar diver­ses capes de la soci­e­tat, també les va escan­da­lit­zar i va con­tri­buir a intro­duir en el llen­guatge col·loquial els temes que havien subli­mat romàntics, sim­bo­lis­tes i sur­re­a­lis­tes. La seva popu­la­ri­tat va trans­cen­dir fron­te­res, no només amb el seu èxit del 1911, La vaga­bunda. Per exem­ple, Marçal recorda en el pròleg que, l’any 1914, Kat­he­rine Mans­fi­eld escri­via en el seu diari: “Tot està quiet. He tor­nat a lle­gir l’Entrave. Suposo que Colette és l’única dona a França que fa això. En aquest moment, no hi ha ningú que m’interessi més que ella.” Marçal va més enllà quan com­para amb pun­te­ria les dues escrip­to­res: “Tan­ma­teix, la sub­ti­lesa que en Mans­fi­eld és –per a mi– sovint quasi etèria, sen­su­a­li­tat alada, com aigua d’onada en el punt mateix d’eva­po­rar-se, fins que, a vol­tes, sem­bla abo­car-se, de cop, com per sor­presa, i sols per breus segons, als abis­mes de la cru­el­tat i del mal, en Colette es torna agu­desa i inci­si­vi­tat, sem­pre tre­nada amb una sen­su­a­li­tat de terra verda i densa, que li fa com de coixí; con­tacte més fami­liar amb les zones fos­ques i ama­ga­des, que la seva mirada, mig de gata, mig de gui­neu, sap veure sem­pre «en la seva des­ho­nesta innocència».”


La dona ama­gada tracta temes que eren de vigent actu­a­li­tat a la Cata­lu­nya dels setanta i prin­ci­pis dels vui­tanta, i que la gene­ració dels setanta havia expe­ri­men­tat en la seva vin­di­cació del cos, de la lli­ber­tat indi­vi­dual i del tren­ca­ment amb els este­re­o­tips i l’escla­vi­tud de les dones durant el fran­quisme. Per exem­ple, aborda temes impor­tants que van més enllà de la ficció com ara el poder de decisió, el desig, les clas­ses soci­als en l’amor, el desa­mor, la infi­de­li­tat, la gelo­sia i la cons­trucció de l’altre en el conte que dona títol al recull. Sobre el con­junt dels relats, sem­pre breus i àgils, la pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona Joana Masó ens diu en l’epíleg: “Són relats que diuen el domini de l’amor en la cons­trucció de la feli­ci­tat, la presó de les dones i els neguits dels homes. Par­len de les inqui­e­tuds que els femi­nis­mes del segle XX s’han fet seves com els nous pro­ble­mes des dels quals pen­sar, escriure i fer política. Perquè per­me­ten trans­for­mar-nos a través dels nos­tres males­tars. Però només un cop hem après a dir-los i a tor­nar-los dig­nes d’exis­tir en l’ima­gi­nari col·lec­tiu quan par­lem de qui som i de què ens passa. En lloc de l’empa­tia i la iden­ti­fi­cació, a La dona ama­gada Colette ima­gina per­so­nat­ges que situen entre ells i nosal­tres la distància dels llocs comuns i dels indi­vi­dus tipus. Hi entre­ve­iem les dones i els homes que aquests per­so­nat­ges sem­blen repre­sen­tar, però no les seves veus sin­gu­lars. Com si no poguéssim reconèixer-nos-hi perquè elles i ells no acon­se­guei­xen sin­gu­la­rit­zar-se. Són per­so­nat­ges en mal de repre­sen­tació i aquesta és la seva força. Ja sigui perquè radi­ca­lit­zen fins a la cari­ca­tura allò que podríem arri­bar a reconèixer de nosal­tres matei­xes si no fos tan visi­ble i no fes tant mal, ja sigui perquè les seves mane­res d’aparèixer es tro­ben assig­na­des a rols i cos­sos paròdica­ment ensi­nis­trats per les nor­mes del gènere, Colette ens fa sen­tir els nos­tres mals con­tem­po­ra­nis de la repre­sen­tació. Com repre­sen­tar-nos i com aparèixer en l’espai lite­rari, en l’espai públic, en l’espai polític, en l’espai amorós.” Són lec­tu­res ben dife­rents de les ori­gi­nals. Colette no es plan­te­java totes aques­tes qüesti­ons, però les relec­tu­res un segle després ens per­me­ten rein­ter­pre­ta­ci­ons. Pot­ser per aquest motiu, la seva obra ha trans­cen­dit cap a una altra dimensió i s’aca­barà incor­po­rant als clàssics.


La mala­gua­nyada Maria-Mercè va apro­fun­dir sobre els motius de mol­tes de les nar­ra­ci­ons. En el pròleg ens diu: “La seva obra és reflex i esperó del seu llarg i tenaç apre­nen­tatge de la lli­ber­tat. I, indes­tri­a­ble­ment, de la seva lluita cons­tant amb les parau­les per fer-los dir tot allò que abans d’ella no havia estat expres­sat i que, per tant, era ine­xis­tent; per fer-los il·lumi­nar zones inex­plo­ra­des d’aquell «con­ti­nent negre» de què parla Freud en refe­rir-se al sexe femení. Colette afir­mava, curi­o­sa­ment, que hau­ria pogut estar tota la seva vida sense escriure si l’atzar, en forma de l’increïble Willy –el seu pri­mer marit–, no l’hagués forçat a començar. Tan­ma­teix, estic con­vençuda que la seva vida hau­ria estat molt dife­rent. Tot i adme­tent la sin­ce­ri­tat de les seves parau­les, és a dir, que no sentís, abans d’aga­far la ploma, una neces­si­tat cons­ci­ent que la impulsés a fer-ho, el cert és que d’ençà d’ales­ho­res no dei­xarà d’escriure mai. I una acti­vi­tat tan sos­tin­guda i tensa, una obra tan copi­osa, no es manté sense una força inte­rior que demana impe­ri­o­sa­ment nodrir-se de parau­les i nodrir-les, al seu torn.”


Publi­cada ori­ginària­ment per Flam­ma­rion a França el 1924 i traduïda per Marçal per a Edi­ci­ons del Mall el 1985, els con­tes de La dona ama­gada van ser de les escas­ses tra­duc­ci­ons en soli­tari que va assu­mir Marçal en la seva joven­tut. Podríem espe­cu­lar les raons per les quals el lli­bre no va tenir una gran recepció en català, però sens dubte va mar­car l’estil de la nos­tra poeta. Hem de valo­rar que la gran novel·la de Marçal sobre Renée Vivien tenia relació amb el retrat lite­rari que Colette va fer en el lli­bre Le Pur et l’Impur, del 1932. En el pròleg de La dona ama­gada, la poeta ens diu: “Crec que l’escrip­tura fou per a ella molt més que una tasca arte­sa­nal –tot i que, sor­to­sa­ment, les qua­li­tats de l’artesà hi són pre­sents–, per més que a ella li agradés de donar-nos aquesta imatge, no pas per una falsa modèstia, ni tan sols per una infra­va­lo­ració de la seva obra, sinó per una autèntica admi­ració cap a les tas­ques arte­sa­nals –que la por­ta­ven al món de Sido [la seva mare], de la seva infan­tesa, de la seva terra–. Quan deia, per exem­ple, que valo­rava tant una bona obra literària com un parell d’esclops ben tallats, això no impli­cava cap sen­ti­ment d’humi­li­tat espe­cial, sinó la cons­ta­tació d’un vin­cle pro­fund, que no admet jerar­quies de cap mena, entre tot allò que ella sen­tia com a seu.” Després de la revo­lució sexual en la vida quo­ti­di­ana, els temes d’aquests relats no impac­ten d’una manera fron­tal, però ens per­me­ten dis­tin­gir l’estil d’una escrip­tora única.






   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2