Al llarg de la història de la literatura des de la seva aparició, la narradora francesa Colette ha tingut diverses vides. Com altres escriptores que no toquen el flabiol, Colette va tenir una vida intensa mentre es dedicava a la creació, en què va explicar o ficcionar algunes de les seves experiències. Així, les seves obres s’han fixat en el temps tot i haver triomfat en vida durant la primera part del segle XX i haver tingut un bon nombre de resurreccions. Ho diem a partir de la pertinent recuperació que Comanegra fa de La dona amagada, amb traducció de Maria-Mercè Marçal, en aquesta ocasió amb un encertat epíleg de Joana Masó.
Nascuda com a Sidonie-Gabrielle Colette el 1873 a la Borgonya i morta a París el 1954, l’escriptora va revolucionar diverses capes de la societat, també les va escandalitzar i va contribuir a introduir en el llenguatge col·loquial els temes que havien sublimat romàntics, simbolistes i surrealistes. La seva popularitat va transcendir fronteres, no només amb el seu èxit del 1911, La vagabunda. Per exemple, Marçal recorda en el pròleg que, l’any 1914, Katherine Mansfield escrivia en el seu diari: “Tot està quiet. He tornat a llegir l’Entrave. Suposo que Colette és l’única dona a França que fa això. En aquest moment, no hi ha ningú que m’interessi més que ella.” Marçal va més enllà quan compara amb punteria les dues escriptores: “Tanmateix, la subtilesa que en Mansfield és –per a mi– sovint quasi etèria, sensualitat alada, com aigua d’onada en el punt mateix d’evaporar-se, fins que, a voltes, sembla abocar-se, de cop, com per sorpresa, i sols per breus segons, als abismes de la crueltat i del mal, en Colette es torna agudesa i incisivitat, sempre trenada amb una sensualitat de terra verda i densa, que li fa com de coixí; contacte més familiar amb les zones fosques i amagades, que la seva mirada, mig de gata, mig de guineu, sap veure sempre «en la seva deshonesta innocència».”
La dona amagada tracta temes que eren de vigent actualitat a la Catalunya dels setanta i principis dels vuitanta, i que la generació dels setanta havia experimentat en la seva vindicació del cos, de la llibertat individual i del trencament amb els estereotips i l’esclavitud de les dones durant el franquisme. Per exemple, aborda temes importants que van més enllà de la ficció com ara el poder de decisió, el desig, les classes socials en l’amor, el desamor, la infidelitat, la gelosia i la construcció de l’altre en el conte que dona títol al recull. Sobre el conjunt dels relats, sempre breus i àgils, la professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó ens diu en l’epíleg: “Són relats que diuen el domini de l’amor en la construcció de la felicitat, la presó de les dones i els neguits dels homes. Parlen de les inquietuds que els feminismes del segle XX s’han fet seves com els nous problemes des dels quals pensar, escriure i fer política. Perquè permeten transformar-nos a través dels nostres malestars. Però només un cop hem après a dir-los i a tornar-los dignes d’existir en l’imaginari col·lectiu quan parlem de qui som i de què ens passa. En lloc de l’empatia i la identificació, a La dona amagada Colette imagina personatges que situen entre ells i nosaltres la distància dels llocs comuns i dels individus tipus. Hi entreveiem les dones i els homes que aquests personatges semblen representar, però no les seves veus singulars. Com si no poguéssim reconèixer-nos-hi perquè elles i ells no aconsegueixen singularitzar-se. Són personatges en mal de representació i aquesta és la seva força. Ja sigui perquè radicalitzen fins a la caricatura allò que podríem arribar a reconèixer de nosaltres mateixes si no fos tan visible i no fes tant mal, ja sigui perquè les seves maneres d’aparèixer es troben assignades a rols i cossos paròdicament ensinistrats per les normes del gènere, Colette ens fa sentir els nostres mals contemporanis de la representació. Com representar-nos i com aparèixer en l’espai literari, en l’espai públic, en l’espai polític, en l’espai amorós.” Són lectures ben diferents de les originals. Colette no es plantejava totes aquestes qüestions, però les relectures un segle després ens permeten reinterpretacions. Potser per aquest motiu, la seva obra ha transcendit cap a una altra dimensió i s’acabarà incorporant als clàssics.
La malaguanyada Maria-Mercè va aprofundir sobre els motius de moltes de les narracions. En el pròleg ens diu: “La seva obra és reflex i esperó del seu llarg i tenaç aprenentatge de la llibertat. I, indestriablement, de la seva lluita constant amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ella no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení. Colette afirmava, curiosament, que hauria pogut estar tota la seva vida sense escriure si l’atzar, en forma de l’increïble Willy –el seu primer marit–, no l’hagués forçat a començar. Tanmateix, estic convençuda que la seva vida hauria estat molt diferent. Tot i admetent la sinceritat de les seves paraules, és a dir, que no sentís, abans d’agafar la ploma, una necessitat conscient que la impulsés a fer-ho, el cert és que d’ençà d’aleshores no deixarà d’escriure mai. I una activitat tan sostinguda i tensa, una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn.”
Publicada originàriament per Flammarion a França el 1924 i traduïda per Marçal per a Edicions del Mall el 1985, els contes de La dona amagada van ser de les escasses traduccions en solitari que va assumir Marçal en la seva joventut. Podríem especular les raons per les quals el llibre no va tenir una gran recepció en català, però sens dubte va marcar l’estil de la nostra poeta. Hem de valorar que la gran novel·la de Marçal sobre Renée Vivien tenia relació amb el retrat literari que Colette va fer en el llibre Le Pur et l’Impur, del 1932. En el pròleg de La dona amagada, la poeta ens diu: “Crec que l’escriptura fou per a ella molt més que una tasca artesanal –tot i que, sortosament, les qualitats de l’artesà hi són presents–, per més que a ella li agradés de donar-nos aquesta imatge, no pas per una falsa modèstia, ni tan sols per una infravaloració de la seva obra, sinó per una autèntica admiració cap a les tasques artesanals –que la portaven al món de Sido [la seva mare], de la seva infantesa, de la seva terra–. Quan deia, per exemple, que valorava tant una bona obra literària com un parell d’esclops ben tallats, això no implicava cap sentiment d’humilitat especial, sinó la constatació d’un vincle profund, que no admet jerarquies de cap mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.” Després de la revolució sexual en la vida quotidiana, els temes d’aquests relats no impacten d’una manera frontal, però ens permeten distingir l’estil d’una escriptora única.