Antonio Tello: “Ara, els escriptors han de jugar-se-la pels seus drets”
2/12/2011
L’autor reclama als jutges que es comprometin a posar fi a la despulla dels seus drets de què són víctimes els escriptors
Antonio Tello (Foto:)
| |
L’escriptor Antonio Tello, des de la comissió de Drets d’Autor de l’ACEC, va ser un dels artífexs dels acords entre l’ACEC, l’AELC i el Gremi d’Editors de Catalunya per renovar els models de contractes d’edició i traducció. Tello, amb una trajectòria reivindicativa i de lluita que el va portar a l’exili durant la dictadura militar argentina, es va percatar que els drets d’autor eren trepitjats per les grans editorials quan, després d’abandonar el periodisme (consulteu les seves reclamacions sindicals al Grup Z), es va dedicar a treballar com a escriptor professional. A partir de llavors les seves accions per defensar els escriptors han sigut constants. Ara acaben de desestimar la demanda que ha interposat a una gran editorial, però Antonio Tello recorrerà la sentència perquè considera que “la Justícia ha de donar entitat jurídica a una solució que els editors i els autors ja han trobat i que beneficiarà d’una manera més equitativa els principals actors de la indústria editorial”.
- Quan va començar a treballar com a escriptor professional es va adonar que els drets d’autor s’infringien constantment. Quin era el problema?
- El primer, la nul·la consciència dels escriptors com a treballadors culturals i, per tant, la creença que no formen part de la indústria cultural i, en particular, de la indústria editorial, de manera que els drets d’autor constitueixen el salari que genera el seu treball i, en conseqüència, que aquests drets són inalienables.
- Per què s’accepta aquesta situació?
Molts accepten les condicions abusives que els imposa l’editor obligats per la necessitat de treballar i alimentar la seva família o també per vanitat, per veure’s publicats i perquè molts ni tan sols són professionals, sinó professors o funcionaris que tenen uns ingressos més o menys fixes. És així com l’escriptor professional ha perdut la seva categoria convertint-se en “redactor”, “col·laborador” i fins i tot “prestatari”, com va voler definir-me una editorial en un contracte.
- I el segon problema?
- El segon era -i és- la mala interpretació de l'article 8 de la Llei de Propietat Intel·lectual (en general una molt bona llei) que feien els editors per no pagar els drets d'autor. Aquest article tracta de l'obra col·lectiva, la qual és aplicable a manuals, diccionaris o enciclopèdies, on hi ha molts autors, les aportacions dels quals, són indistingibles en el conjunt, i per tant és l'editor qui es fa propietari dels drets. Això és així, tot i que no sempre, fins i tot jo tinc un diccionari (Gran diccionario de voces eróticas de España e Hispanoamérica, que és el més complet que existeix en el seu gènere) i estic escrivint un altre de veus i locucions polítiques de l'autoria del qual ningú pot negar que em pertany. No obstant això, aquest article és aplicat de manera indiscriminada arribant el cas que hi ha obres en què ni tan sols es posa en els crèdits el nom de l'autor, com m'ha passat en moltes ocasions i en particular en diversos toms que vaig escriure de Descubra España, una guia de ciutats i pobles publicada pel Club Internacional del Libro.
- Quin interès persegueixen les editorials amb aquestes omissions?
- L'origen d'aquesta mala aplicació de l'article 8, que va acabar naturalitzant-se i acceptant-se com a veritat en l'imaginari d'escriptors i editors (cultura hegemònica en deia Gramsci), era al problema que se'ls havia suscitat als editors de llibres de text, quan van veure que molts d'aquests llibres que ells havien dissenyat i fet escriure per professors i mestres, en vèncer el contracte passaven, amb certa freqüència, a la competència. Això, que en principi resultava un acte legítim per part dels editors en defensa dels seus interessos, va passar a ser nociu per als escriptors quan altres editors es van valer del recurs per tractar com a obra col·lectiva qualsevol llibre d'encàrrec, una cosa absolutament habitual en la indústria editorial, i apropiar-se indegudament dels drets d'autor. Va ser així com va començar un lent procés orientat a fer desaparèixer la figura de l'autor com a escriptor/creador de l'obra en benefici, moral i econòmic, exclusiu de l'editor. Per això, no només és pràctica habitual ometre el nom de l'autor de la tapa i dels crèdits, sinó també, quan se’l posa se li fa compartir autoria amb dissenyadors, maquetistes, directors de màrqueting, etc. per reforçar la idea que l'obra és col·lectiva i, per tant, que l'únic propietari dels drets és l'editor.
- Com decideix intentar acabar amb aquesta pràctica?
- Localitzat el problema, vaig decidir buscar la manera de trobar una solució col·lectiva, ja que afectava molta gent i, a més, individualment no només no ho resoldria sinó que quedaria fora del circuit productiu. En altres paraules, ningú em donaria treball. Un dia, xerrant durant un acte social amb Monserrat Conill, llavors presidenta de l'ACEC (Associació Col·legial d'Escriptors), li vaig comentar la meva preocupació i es va mostrar molt receptiva. Al cap de pocs dies, vaig rebre una trucada del secretari general de l'associació, José Luis Giménez Frontín, convidant-me a presentar-me a les eleccions a la Junta Directiva, ja que si sortia m’ocuparia de la Comissió de Drets d'Autor i, des d'allà, podria portar a terme una tasca de defensa més efectiva i beneficiosa per a tot el col·lectiu d'escriptors. Així ho vaig fer i vaig tenir la sort d'obtenir els vots suficients i entrar a la Junta i a la Comissió el 2003. Poc després, entrem en contacte amb el Gremi d'Editors de Catalunya i iniciem conjuntament amb l'AELC, una llarguíssima negociació que va concloure al maig de 2010 amb la redacció dels nous models de contractes d'edició i traducció, i la creació d'una Comissió d'Arbitratge.
- Què aporten de nou aquests contractes?
- A més de millorar les condicions contractuals -durada, gestió de drets, etc.- entre els nous contractes hi havia un tan nou com excepcional. El model de contracte per obra d'encàrrec. A través d'aquest contracte, els autors reconeixem als editors la gestió en exclusiva dels llibres que ens encarreguin i ells reconeixen els nostres drets i, consegüentment, el pagament de les regalies que generin. D'aquesta manera, gràcies a l’acord signat el juny de 2010 entre l'ACEC, l'AELC i el Gremi d'Editors, va quedar desmuntada la mala interpretació i aplicació de l'article 8, que havia donat i dóna lloc a tants abusos i aberracions com a considerar el dissenyador, el dibuixant, al muntador, el director de col·lecció, etc. com coautors d'una obra redactada per un de sol. L'autor.
- I després d’aconseguir aquest gran pas per la defensa dels drets de l’autor, decideix reclamar legalment els seus drets a diferents editorials…
- Els acords signats entre el Gremi d'Editors, l’AELC i l’ACEC constitueixen una eina de gran valor per a les relacions entre els principals actors de la indústria editorial. Per la meva part, després de diversos anys participant en la negociació per reconduir la situació, vaig considerar que ja era l’hora de donar els meus passos particulars i vaig decidir emprendre reclamacions legals a diverses editorials, entre elles al packager o «taller de llibres», com ara s'autodenominen, Thema Equipo Editorial, que em va encarregar la redacció de diversos volums d'una obra titulada Descubra España, i al seu client, el Club Internacional del Libro. Ara, els escriptors han de jugar-se-la pels seus drets.
- Per què pren aquesta decisió?
- En primer lloc, perquè sóc víctima de la conculcació sistemàtica dels meus drets d’autor i, conseqüentment, de greus perjudicis a la meva economia domèstica, i en segon lloc per coherència ètica. D’alguna, manera, em vaig sentir obligat a fer-ho perquè una sentència favorable significarà un canvi radical en la situació de molts escriptors que es veuen afectats per les males pràctiques d’alguns editors.
- Com ha acabat el procés de reclamació?
- Fa uns dies, va sortir la sentència segons la qual la jutgessa desestima la meva demanda i em condemna a pagar les costes. No obstant això, aquesta sentència no hi ha cap raonament jurídic que la justifiqui, ja que es limita a copiar les argumentacions de les dues parts i donar continuïtat a la mal intencionada interpretació que fan els editors de l'art. 8 de la LPI.
Ignora la sentència dues coses importants: la posició de força de l'editorial enfront de l’escriptor i els acords de les organitzacions d'editors i escriptors de Catalunya que posen fi a una situació anòmala, que afecta centenars d'escriptors professionals que es veuen explotats i desposseïts d'ingressos vitals per a la seva subsistència i la de les seves famílies. Aquesta és la gran importància que té el resultat final d'aquest judici i pel que he decidit recórrer. Entenc que la Justícia ha de donar entitat jurídica a una solució que els editors i els autors ja han trobat i que beneficiarà d'una manera més equitativa als principals actors de la indústria editorial. Els jutges han de ser sensibles i comprometre en una qüestió d'equitat i alhora advertir que si un escriptor dóna el pas de demandar a una gran editorial no és una qüestió capritxosa entre dues entitats de força similar, sinó entre un treballador i una empresa. Per això crec que per a aquest tipus de conflictes, que d'altra banda, el Gremi d'Editors, l'ACEC i l'AELC, volen resoldre abans de la instància judicial a través de la Comissió d'Arbitratge, potser la jurisdicció més adequada sigui la laboral abans que la mercantil, però aquesta ja és una altra qüestió. El més important és que els escriptors com a col·lectiu prenguin consciència de la seva condició de treballadors, que deixin de banda la insolidaritat i comencin a defensar individualment i col·lectivament els seus drets de manera massiva davant les editorials, i els jutges es comprometin a posar fi a aquesta despulla dels seus drets de què són víctimes els escriptors.
|
|
|
|
|
