L’Ateneu Barcelonès va acollir, el passat 27 de juny, la presentació del llibre Otros fríos, d’Ambrosio Gallego, recentment guardonat amb el primer Premio Nacional Ángel González. L’acte va comptar amb la presència dels escriptors Guillem Vallejo i Josep Anton Soldevila.

Vallejo va explicar que, en aquests nítids poemes –nítids per la seva llum i per la pulcra claredat del seu vers–, l’autor reflexiona més enllà de qualsevol volença sobre l’acte mateix d’escriure, sobre las transcendència o no del llenguatge, fins i tot de la paraula poètica. “Què de pressa arriba la nit a les paraules”, ens diu ja en el primer poema. Al poeta, com als romàntics, se li escapa, com un peix relliscós, allò inefable. I, en la seva persecució, van naixent esteles de poemes que volen apressar la petjada d’allò fugisser.

Per aconseguir-ho, Ambrosio Gallego –que és fill del seu temps–, empra un llenguatge no només proper sinó atrevidament trencador. Amb imatges d’una gran plasticitat, el llibre va adquirint, sense ser poesia social, tons de denúncia, com aquell final del poema Carne de bar, que descriu la repulsa amb la què apartem allò que ens destorba, allò que no s’ajusta a les lleis de la societat. “Y de allí lo sacaron como el chicle / que molesta al andar”. Jugador de paraules, podríem anomenar-lo. Juga amb el lector des del mateix títol del llibre fins als capítols que conformen la travessa d’aquestes pàgines.

El llibre parteix de la mateixa experiència vital, d’anècdotes quintaessenciades en el poema. Els poemes s’esmenten uns als altres en un joc de miralls i reflexes. I, en el setè poema d’aquesta primera part, el títol Escalera de incendios ja dóna sentit a aquella Salida de emergencia. L’escala que ens aclareix des del primer vers d’aquest poema no és altra que la mateixa vida: “La vida siempre es una escalera/exterior y de incendios”. 

Les paraules s’eixamplen, doncs; es disloquen. I, jugant amb elles, Gallego arriba a resultats sorprenents, audaços, fent l’ullet als lectors que van a altres autors, a poetes admirats, que en la seva carrera de relleus ha anat avançant la millor poesia de tots els temps.

Per la seva part, Josep Anton Soldevila va esmentar com a tret més característic d’Otros fríos la ubicació de la veu poètica del protagonista, situada en un mitjà totalment urbà, de contraposició al rural d’anteriors obres. Soldevila també va parlar de la condició de frontissa a la qual es veu condicionat l’ésser humà entre la violència i les limitacions que li arriben tant des de fora com des de dins, que l’obliguen a un constant esforç de supervivència.

A més, va comentar l’estructura dels poemes com a petits contes; històries que actuen com a metàfores de la condició humana. Per la força intrínseca de tots aquests aspectes, traçats amb un profund lirisme  Soldevila va considerar que aquest poemari és el millor dels que ha publicat Gallego fins el moment.