La vida de Doris Lessing abasta pràcticament tot el segle XX. Com a escriptora destaca pel seu compromís social i polític, la seva independència de criteri ideològic i el seu esperit crític enfront les injustícies i l’explotació de l’home per l’home. Testimoni d’un segle convuls per les guerres i els conflictes que ella denunciava en algunes de les seves novel·les, sobretot els problemes de racisme i explotació a les colònies, les seves obres analitzen els conflictes als quals els individus es troben abocats per la política i les diferents situacions que els toca viure.
Nascuda a Pèrsia el 1919, filla d’un exoficial britànic que va participar a la Primera Guerra Mundial, es va traslladar amb tota la seva família a Rhodèsia –l’actual Zimbabwe– quan tenia cinc anys, ja que la seva família va voler progressar i fer fortuna cultivant blat i cereals a la colònia britànica. Allà va viure fins el 1949, any en què es va traslladar amb el seu fill petit a Anglaterra després de separar-se del seu segon marit. A Rhodèsia va ser testimoni de tota la problemàtica colonial, del racisme, de la segregació de la població nativa i de la necessitat de fundar escoles pels nens negres, i va adquirir la consciència política que no l’abandonaria en tota la seva vida.
Moltes de les seves novel·les tenen aspectes autobiogràfics i s’inspiren en les seves experiències a l’Àfrica. El 1950 publica la seva primera novel·la Canta la hierba. El 1962 publica la seva obra mestre El cuaderno dorado, que no es tradueix al castellà fins el 1978, el mateix any que s’aprova la Constitució, quan el feminisme espanyol està en ple apogeu després de la mort del dictador. El llibre es converteix en una espècie de “bíblia”, al trobar en ell una manera clara i oberta, una veu de dona com mai abans. A la novel·la es parla del compromís polític, de la necessitat de trobar una ètica universal, de les relacions entre els homes i les dones, del sexe. En aquells anys de la transició, en els quals van haver de reivindicar el divorci, la derogació de les lleis que van condemnar l’avortament i les llibertats, el llibre va tenir una influència important.
Les seves preocupacions socials les expressa també en la pentalogia Hijos de la violencia (1952-1969), La buena terrorista (1982), El día en que murió Stalin: la mujer (2001). Altres obres són Si la vejez pudiera( 1984), Las abuelas (2003), La grieta (2007). Premi Nobel de Literatura el 2007, també ha rebut tots els grans premis literaris europeus. Amb ella desapareix una de les grans figures de la literatura universal i un gran amant dels gats, passió que relata a Gatos muy distinguidos (1967).
Maria Cinta Montagut
