El passat 16 de desembre, el poeta Santiago Montobbio va impartir una conferència sobre la poesia com a descobriment i com a vivència i va dur a terme una lectura de poemes del seu llibre Los soles por las noches esparcidos al Col·legi de Notaris de Catalunya, en un acte organitzat per la seva comissió de Cultura. El col·legi té l’arxiu notarial més important d’Europa –tant sols es pot dir que el de Gènova el supera en antiguitat– i compta amb una exposició de documents d’altíssim nivell. Una mostra molt simbòlica i significativa de la història de Barcelona i de Catalunya, com un text de Fernando el Católico, el contracte de compravenda dels terrenys de la Sagrada Família, el plànol del Parc Güell amb la firma de Gaudí o el testament de Jacint Verdaguer, del mateix dia de la seva mort i en el qual s’hi troba la seva firma.

En aquest auditori històric, va obrir l’acte el tresorer del Col·legi, Joan Carles Farrés, que va manifestar la seva satisfacció perquè el poeta Santiago Montobbio anés a impartir aquesta conferència i es realitzés aquest acte de cultura vinculat a la poesia a la seva entitat. Va cedir la paraula a Eladi Crehuet, encarregat de presentar el poeta. Crehuet va manifestar que amb Santiago Montobbio es donen i s’uneixen les dues formacions –la jurídica i la literària– i va expressar diferents apreciacions sobre la seva poesia i el seu valor i l’estimació que mereixia. Va realitzar també unes penetrants observacions sobre la poesia i la prosa, la prosa i la poesia, que hi ha en l’art i en la vida.

Santiago Montobbio va manifestar la seva alegria i el seu agraïment per haver estat convidat a impartir aquesta conferència i va comentar que, com havia assenyalat Eladi Crehuet, era un home de dret, a més d’un home de lletres. De fet, tenia una doble formació, ja que havia cursat a la vegada les carreres de Dret i Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, i que havia exercit les dues professions. Això li permetia conèixer molt bé la dimensió humanística que podia haver-hi en l’àmbit del dret i els seus professionals, i que un home de dret és i podia ser un home de lletres i de cultura.

Per indicar el caràcter misteriós de la poesia, Montobbio es va referir a algunes observacions que va fer Borges en les conferències que donava a la Harvard University. Borges va recordar l’afirmació de Sant Agustí sobre el temps (“Si no em pregunten què és, ho sé. Si em pregunten què és, no ho sé”) i deia que ell pensava el mateix de la poesia. També va recordar que Paul Valéry afirmava en els seus Cahiers que aquesta afirmació de Sant Agustí sobre el temps pot predicar-se de qualsevol cosa, però que ell estava d’acord amb Borges i l’agermanaria amb la poesia, que té aquest caràcter misteriós i insondable, o inefable, com es diu de la paraula dels místics.

A través d’aquesta lectura dels poemes, Santiago Montobbio va abordar el possible sentit i la realitat que la poesia permet i constitueix el títol d’aquest llibre. La consciència que aquesta poesia té de si mateixa i manifesta als poemes, i que pot veure’s en la primera paraula d’aquest llibre: “Escribo”. A més, va destacar els aspectes afirmatius que apareixen en aquest llibre –la necessitat d’amor i de música, la presència de la infància i la innocència, i també la seva necessitat i el caràcter sant de l’art–, junt amb altres constants que també apareixen i reprenen les dels seus poemes de joventut, ja que en ells també hi són la soledat, la por, l’amor, la tristesa, la pluja, l’oblit i el goig de viure, potser més manifestament o expressat amb major serenitat en aquests poemes de maduresa. 

Santiago Montobbio va concloure que era un plaer parlar en aquest col·legi de Salvador Espriu, fill de notari. A continuació, va haver-hi un diàleg amb els assistents i, per últim, Eladi Crehuet va voler preguntar al poeta dues qüestions: la presència de la seva família i quina importància havia tingut la seva formació jurídica en la seva poesia. Crehuet va assenyalar, en fer-li aquestes preguntes, que hi havien poetes sense llar, però que era manifest que ell era un poeta amb llar i amb professió.

Santiago Montobbio va reafirmar la presència molt íntima de la seva família en la seva obra i com es poden rastrejar diferents elements als seus poemes, que denoten la seva formació jurídica. Va comentar que el llenguatge de la creació artística, a diferència de l’usual i solament informatiu, és plurisignificatiu i desenvolupa –com va indicar Jakobson– la funció poètica del llenguatge, en la qual s’incloïa –com deien els formalistes russos– la deformació creadora de l’escriptor, que portava a la transgressió i vulneració de la norma.

Però, a la vegada que això és així, en quan al llenguatge que és propi de la creació literària, sabia molt bé per família i pel seu pare que el dret és la vida i és cultura. És una professió lligada a la paraula i, en el cas dels notaris, a l’escriptura. Com es va referir, l’escriptura té sempre també alguna cosa de notarial. I que, en efecte, encara que els seus poemes hagin estat un gran desemparament, era un poeta amb llar i professió. Eladi Crehuet va dir al poeta que havia contestat perfectament, i el tresorer del Col·legi de Notaris de Catalunya va donar per finalitzat l’acte.