Quan arriba la notícia d’una mort inesperada, sovint costa d’identificar el caràcter i la direcció de la sorpresa, sobretot si es tracta d’algú en qui conflueixen la consideració històrica i la relació personal. Aquest és el cas de Josep Maria Castellet, de qui, més enllà que en termes convencionals es pugui considerar que ja tenia una certa edat, no duia res a pensar que pogués deixar el món dels vius de manera imminent. Però la vida i la mort són ineluctables, i quan he tingut coneixement de la mort de Castellet, m’he encarat al buit havent d’escollir per aquesta ocasió quines de les seves múltiples facetes m’era donat ressaltar.

Imagino que els apartats biogràfics faran el relat objectiu de la seva vida. Castellet va ser un referent cabdal de la intel·lectualitat literària en general, i del món editorial en particular, a la Catalunya dels anys 60, en un moment en què el franquisme donava senyals d’extenuació –mal que enacara li va quedar molta més corda de la que alguns esperàvem i desitjàvem. Castellet formava part del grup d’il•lustrats cosmopolites atents a la modernitat del moment, i no exempts d’un cert despotisme, per fer honor a l’expressió, dels Barral, Ferrater, Gil de Biedma, Costafreda, Salinas, els Goytisolo i alguns més, que van obrir les lletres del país a les últimes tendències, en sintonia, per posar un exemple, al que a Itàlia eren Einaudi i Feltrinelli. Aquell aire esquerranós de classe mitja-alta, allò que a França en diuen la gauche caviar –eren els temps de la nostra gauche divine, els temps del Boccacio–, vestia amb elegància i fortuna un cert, i de vegades incert, eclecticisme ideològic i ètnic. De la mateixa manera que Barral va ser un editor espanyol difícil d’homologar amb la severa tradició messetària –i perdó pel tòpic–, Castellet va ser un editor català que tenia poc a veure amb la tradició autòctona de la ceba. Sigui quin sigui el judici polític que aquests aspectes mereixin a cadascú, em sembla innegable l’èxit i la projecció de la seva feina al llarg dels anys, l’aire del nord que hi va aportar i les portes que va obrir a les generacions posteriors.

Castellet s’havia anat retirant a poc a poc i sense deixar de ser-hi mai. Ens vam trobar en diverses etapes, els últims temps en reunions institucionals i en jurats de premis literaris. Quan la gent de lletres es fan grans es tornen escèptics –o més escèptics encara, perquè aquest és un tret propi del gremi– i, com tots els viatges a la radicalitat, d’alguns en fa aspres, intactables guardians de records i essències sovint dubtoses; d’altres, savis serens. Castellet era d’aquests. Sense renunciar al bon humor, sarcàstic quan era el cas, tenia un tracte afable, esquisit, intel·lectualment generós, la conjunció d’esperit crític i referent de tranquil·litat que només s’aconsegueix amb l’exercici de la intel·ligència. Tinc el sentiment d’haver perdut un amic.

Es van dir moltes bestieses sobre el seu poder –mandaritat, en deien–, però, sense perspectiva, mai no serem prou conscients del que va representar la figura de Josep Maria Castellet per a la literatura catalana, castellana i, per què no dir-lo?, per a l’europea de la segona meitat del segle xx. Independentment de la seva valuosa obra assagística com a estudiós, antòleg, crític literari i memorialista, Castellet va aportar en les seves diferents singladures un toc de modernitat, que va permetre a segells com ara Seix Barral i Edicions 62 sumar-se als editors més moderns d’Occident. Va impulsar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El mestre, com li dèiem alguns dels seus deixebles i amics, tenia sempre els ulls ben oberts i no desaprofitava l’ocasió per interessar-se per una tendència musical o cinematogràfica, escoltant tant els joves com els veterans. Des de la mort de la seva companya durant dècades, Isabel Mirete, Castellet havia restringit les seves aparicions públiques, presentacions i altres actes, però mantenia les cites importants, com ara els Sant Jordi i la visita quotidiana a la seu del Grup 62. No era dels que havien esperat l’edat per jubilar-se sinó que assumia que per a la seva funció no hi havia retir. De família catalana, castellana i mexicana, l’obra de Josep Maria Castellet abasta des dels anys de la revista falangista Laye –caldria reeditar-la per saber com pensaven i què afirmaven molts demòcrates posteriors– fins als interessants volums de memòries Els escenaris de la memòria (1988), Dietari de 1973 (2007), Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) i Memòries confidencials d’un editor (2012), on recupera la figura d’Espriu, Porcel i Montserrat Roig a través d’uns retrats d’una finor extraordinària. La visió cosmopolita i l’obertura a la traducció no el van allunyar de mestres com ara Espriu i Pla, de qui va publicar assajos fonamentals. Interpretar Pla en clau estructuralista no se li perdonaria, tot i que els que el vam tractar no podem dir ni mitja paraula en contra seu. La sinceritat i la ironia van ser dues de les seves armes. Em va sorprendre gratament fa uns mesos llegir un article seu a la revista L’Avenç sobre sèries televisives nord-americanes. Li ho vaig explicar un dia que me’l vaig trobar i ell va relativitzar sense obviar l’interès. El contacte amb les joves editors de 62 li va despertar la curiositat, i el vell lleó va respondre amb unes anàlisis, lleugerament marxistes encara, sobre l’argument, realització i articulació dels personatges i de la trama d’aquests serials. 

Podria semblar estrany si no coneguéssim el personatge, però Castellet no va ser algú que es quedés observant la realitat d’una manera passiva, sinó que intervenia i opinava. I sobre l’ofici de lector i d’observador va girar gran part de la seva producció. No hem d’oblidar que La hora del lector estava datat el 1957 i que les antologies sobre la poesia realista, Ocho siglos de poesía catalana i Poesia catalana del segle XX –les dues últimes amb Joaquim Molas– marquen un abans i un després i situen les tendències del que es considerarà rellevant. Un cas paradigmàtic serà la tan citada Nueve novísimos poetas españoles, que el 1970 causa una autèntica commoció en la poesia hispànica. Quan li comentava que als congressos de poetes peninsulars encara era un dels personatges més esmentats, no podia evitar el somriure. Relativitzava el seu paper. 

Era així: un gentleman, sempre mudat de manera elegant, tant en els anys hippies com amb la corbata i el vestit, que li conferien una autoritat, que se sumava a la seva altura, 

atractiu i savoir faire. 

David Castillo