Ha mort Juan Gelman, un dels majors poetes de parla castellana de la segona meitat del segle xx, fet que li va ser reconegut amb el premi Cervantes de 2007. En aquests moments en què molts tornaran a llegir els seus versos i vessar-se en lloes que ens fan pensar que no hi ha gens més gran que el poeta quan aquest ha mort, és necessari, almenys per a mi, centrar-nos en la seva figura. Ella va encarnar com poques la idea del poeta com a veu civil. Si, com deia McLuhan, "el mitjà és el missatge", Juan Gelman mateix era el missatge d'una consciència que es manifestava extramurs del poema incapaç de traduir les dimensions de l'horror i les ferides d'una experiència personal esquinçadora. Va ser la seva força moral, la seva ètica, l'armadura amb la qual es va enfrontar als agents del mal i amb la qual va elevar la seva veu per sobre de tanta poesia sense llenguatge i de tant amanyac desvalgut.

Tot poeta ha de ser algú valent no només per enfrontar-se a les seves pròpies adversitats personals, com qualsevol individu corrent, sinó també per assumir les peripècies de la seva comunitat, i aquest tipus de valentia congracià a l'home que va ser  Juan Gelman i va nodrir de debò la seva poesia plena d'aquests grans centelleigs que només albiren els poetes que han tret el cap a l'abisme i sentit les veus dels éssers estimats: aquestes veus que escapen al silenci de la mort i troben en el seu cor el duel i la tomba que els van escamotejar els àngels del mal.

Parafrasejant la lletra de "Las sevillanas del  adiós” de Manuel Garrido i Manuel García -els Amics de Ginés-, diria que quan un poeta es va, alguna cosa mor en l'ànima. És cert. Però, com Juan Gelman va exemplificar humana i poèticament, abans que plorar la seva pèrdua, conservem la seva memòria i celebrem la seva poesia més enllà dels preceptius dies de duel.