La mirada desobediente d'Adriana Hoyos i Cartas apócrifas d'Antonio Beneyto,  publicats per l'editorial Devenir van ser presentats a Barcelona per l'editor Juan Pastor i per l'arquitecte Francesc Cornadó. Són dos llibres que poden semblar molt diferents, ja que el primer és un llibre de poesia i el segon es tracta d'un epistolari apòcrif. No obstant això, després d'una primera lectura, resulta que presenten molts punts en comú. Es tracta de l'obra de dos artistes que fonamenten la seva expressió en la imatge.

Adriana Hoyos és una directora de cinema i el seu material és la imatge i Antonio Beneyto és el més genuí representant de la pintura postista, és un creador plàstic i el seu món és el de les imatges. Adriana Hoyos fixa en els seus versos les imatges com si fossin els fotogrames o una acció cinematogràfica. En el cas d'Antonio Beneyto són les imatges transfigurades, metamorfosejades.

Ens trobem davant dos autors que reflexionen i actuen. Tots dos tenen un deimon, un dimoniet, en els seus dits que immediatament executa el que el seu cervell pensa. Això comença a ser,  avui, alguna cosa estranya. Les noves tecnologies ens ofereixen instruments potentíssims que van anul·lant la relació "pensament - execució". Sembla que amb els nous artefactes, l'acció creativa es va reduint a gairebé res . Però Adriana Hoyos i Antonio Beneyto ens ensenyen com l'artefacte poètic continua present en el cervell humà. Encara que, vist el mal negoci de la història, potser resulta més positiu que pensin les màquines en comptes de les persones. Jo no estic en condicions de dir si això és bo o dolent.

La poesia d'Adriana Hoyos es caracteritza sobretot per la concreció de les imatges. Són imatges poètiques que es poden dibuixar, són clares i amb els seus perfils perfectament detallats.

Hem vist com alguns objectes de l'art casual, l'art povera o del conceptualisme en ser tocats per l'artista queden convertits en una obra d'art. Una cosa semblant passa amb l'obra d'Adriana Hoyos que quan dibuixa amb els seus versos una realitat , aquesta queda convertida en poesia .

Aquesta és la mirada de la poeta, una dona que sap passar la càmera i que amb el seu objectiu s'enquadra la realitat i després diu "acció".

Cartas apócrifas d'Antonio Beneyto

En Antonio Beneyto va ser primer la literatura, abans que la plàstica, però aquesta romania amagada mossegant els vocables des seu cau i saltant a la jugular després. En el món trencat d'Antonio Beneyto habiten els éssers - tubercle, les dones- pollastre i les figures oníriques que van creant un món de metamorfosi que ho engoleix tot i això es veu plasmat en la seva obra literària.

En les seves Cartas apócrifas podem endinsar-nos en aquell món trencat que deia abans, en l'oníric, en el post - surrealista o millor dit en un univers lògic - fobista , de fòbia a la lògica o de transmutació. En aquestes cartes anirem descobrint el diàleg que estableix Beneyto amb els seus personatges que són amics també del Comte de Lautreamont o d'H Michaux o d'Alejandra Pizarnik.

La seva escriptura és una reflexió sobre el sentit de la realitat tangible, es barregen somnis poètics amb duermevelas de formes imaginàries i de personatges que surten de les casetes de la raó.