Poc després de la fi de la II Guerra Mundial, els Aliats van agafar als soldats nazis més joves i els van portar als camps d'extermini i treball perquè veiessin amb els seus propis ulls allò que es negaven a creure. Un d'aquests xavals es deia Gunter Grass i, com ell mateix hauria de confessar en les seves memòries Pelando la cebolla (Alfaguara, 2007), havia pertangut a la Waffen SS, el cos d'elit del partit nazi que va prendre part activa en l'Holocaust i que tenia com a comandant en cap al mateix Heinrich Himmler. No obstant això, quan els soldats aliats li van portar al camp de concentració de Dachau (Baviera) perquè fos testimoni de l'horror causat per l'exèrcit nazi, Gunter Grass va quedar profundament impressionat. I, encara que això ja sigui endinsar-se en el terreny de l'especulació, tal vegada fos aquella visita el que li portés a escriure una de les obres de referència literària i moralment més importants de tot el segle XX. Perquè Gunter Grass potser va buscar la redempció a través dels llibres.

Gunter Grass ha mort a 87 anys per culpa d'una infecció en un hospital de Lübeck, i ara ens toca acomiadar-nos de l'escriptor que va condensar en un grapat de llibres l'essència d'aquest segle XX que, lògicament, va ser un segle alemany. Les seves novel·les van fer que alguns dels seus compatriotes els consideressin un d'aquests escriptors que ‘embruten el niu’, això és, que parlen malament del país o de la societat en la qual van viure, però també és cert que, abans de confessar en la vellesa la seva juvenil adscripció a la SS, s'havia convertit en tot un referent moral de l'esquerra europea. Els seus textos van treure els colors a la societat alemanya, fent aflorar el sentiment de vergonya que li va produir despertar del somni exterminador en el qual s'havia ficat. A mesura que Gunter Grass envellia i que el seu semblant adquiria adustesa –l'aspecte d'home enutjat, amb la seva pipa sota el bigoti espès i les seves arrugues després de les ulleres recolzades sempre en la punta del nas, li acompanyaria durant gran part de la seva vida-, els alemanys van anar comprenent que el silenci mai els ajudaria a tancar les ferides i que era necessari abordar la seva pròpia història per alliberar-se de càrregues. Mentre no ho fessin, seguiria retrunyint en les seves consciències el pesat redoblament que el protagonista de ‘El tambor de hojalata’ (Joaquín Mortiz, 1963) tocava incessantment davant la irritació dels adults.

La mort de Gunter Grass pot ser interpretada com l'autèntic final del segle XX. Ja gairebé no queden víctimes ni botxins dels camps d'extermini, ha desaparegut tota una generació d'alemanys i la següent no ha de carregar amb la culpa dels seus avantpassats. Alemanya es va equivocar amb el seu deliri bèl·lic i ara toca mirar cap endavant. No en va la desaparició del més gran escriptor alemany  de la segona meitat del passat segle esdevé pocs dies abans de la celebració del 70 aniversari de l'alliberament de l'últim camp de concentració al que van arribar els Aliats: Mauthausen. Al llarg dels últims mesos, hem anat commemorant diversos esdeveniments relacionats amb la II Guerra Mundial (el Desembarcament de Normandia, el bombardeig de Dresden, la mort de Hitler, l'alliberament de Auschwitz…) i, quan queda poc per fer el propi amb l'últim camp de l'horror, va Gunter Grass i es mor. El seu enterrament, per tant, té una càrrega simbòlica d'una transcendència enorme per a la Vella Europa. Alguna cosa desapareix perquè una altra cosa pugui néixer.