Hágase según arte

El títol d'aquest poemari prové de la ciència: és la fórmula que, a manera d'ordre, o potser com a invitació, tanca les prescripcions mèdiques, a fi que el farmacèutic obri segons els preceptes i regles necessaris per fer-ho bé, que això és l'art.

Què té això que veure amb la poesia? Doncs, molt. Perquè art és també l'expressió creadora que se sumeixi al bon fer del poeta, al coneixement de les lleis que regeixen la poesia, per obeir-les però, sobretot, per transgredir las, convertint el text poètic en una expressió única i original.

Una de les funcions de la paraula poètica, i no la menys important, és el seu valor terapèutic. Com ja assenyalava Aristòtil en la seva teoria catàrtica, la poesia té un poder d'estimular i descarregar la força emocional, ajudant a esplaiar sentiments i commocions que subjauen tant en el creador com en el receptor, també aquest creador.

Però hi ha una mica més: l'art del poeta comparteix amb altres arts la màgia de la creativitat, és a dir la capacitat de transformació que duen a terme amb les seves combinacions i les seves paraules el farmacèutic, el cuiner, el poeta, els nens i els artistes en general… I també les bruixes o els xamans. En temps antics es guaria als malalts amb precs i paraules màgiques, barrejades amb herbes medicinals. Això feien els bruixots, les bruixes medievals… i les actuals. Les pocions curatives van evolucionar i es van convertir en preparats, xarops, píndoles, comprimits… i paraules, que mai van deixar de pronunciar-se per guarir dolors, mals d'amor, i desconsols de tota índole.

Quan el poeta entra en el seu laboratori que, és l'espai de l'escriptura, compta amb tota una bateria d'elements que amb l'ajuda d'un instrumental format per llapis i quaderns, papers i aquest altre paper que és la pantalla de l'ordinador, li permetrà realitzar l'elecció dels ingredients, el mesurament, la cocció per arribar al menjar complet, a la fórmula ideal, és a dir al poema.
Diu Miquel Martí i Pol: “A quaranta anys una malaltia per a-tota-la-vida provoca un trastorn considerable i obliga a replantejar-se gairebé totes les qüestions a partir del zero absolut que estableix […] Vaig intentar compartir la malaltia, universalitzés, a través d'allò que més m'interessa i íntimament em representava: la interiorització, la reflexió i, com a conseqüència gairebé inevitable, la poesia.”

Semblés que encara estic en el pròleg d'aquesta presentació doncs encara no he parlat del llibre de Mireia és a dir d'aquest el nostre llibre, (ella ja no és la propietària, ara el llibre és nostre, dels lectors), però no és així: Hágase según arte, que es faci el llibre, que es faci el poema, que es faci el lector, tot des de la mirada de l'autora, que exerceix l'art de la medicina i de la poesia. La paraula de la ciència i la ciència de la paraula.

El poemari està compost de quatre parts que corresponen a quatre sèries de poemes els temes dels quals ofereixen bàlsams per a les molèsties que ens ronden o que ens envaeixen i per a les qüestions que ens preocupen: l'amor, els espais, el temps i moltes altres coses que ens produeixen maldecaps o del cor, per a això també hi ha remeis en la poesia. Llegir p.121

La casa, les finestres, el telèfon, el jardí, la música, el mar, la llum o les estacions, i també coses com el tranxilium, la coca de vidre o el got de vi, convoquen imatges, paraules, ritmes que ens van embolicant en una atmosfera ideal a través de la veu del jo que Mireia erigeix en els seus poemes, i que traspunta a aquesta Mireia, no tant condescendien, sinó més aviat insubmisa. De vegades evocadora, de vegades rebel, de vegades sumida en una espècie d'ensomni, esperant més de la vida, del món, o mirant el que té i el que espera amb una certa ironia. Llegir p. 25

Mireia és conscient de les seves aptituds i el seu art de poeta. Sap que té molt a dir i que compta amb un ric llenguatge i amb una mirada atenta en transcórrer de la vida, en ella i en els altres, en la memòria i en els esdeveniments del món. D'aquí el treball incansable i la dedicació sincera a aquesta tasca.

Pel que fa al llenguatge, vull destacar el fet de presentar-nos un poemari bilingüe, que els poemes en català i en castellà es miren com en un mirall i multipliquen la mirada del lector. Si ben tota llengua és font de coneixement, forma de reconeixement i afirmació de la mateixa identitat, també és cert que el diàleg amb altres llengües, sobretot si són germanes, és un pont d'unió que enriqueix als parlants d'ambdues llengües.

Tornem a la farmàcia, a la medicina, que Mireia amb la seva doble mirada de científica i poeta hi ha transfondit al llenguatge per aconseguir un poemari que llegim amb serietat, però sobretot amb plaure i amb un somriure d'alleujament quan ens sentim confortats amb les seves paraules curatives.